Tres parelles

This post is also available in: Español

fageda

—Saps què m’agradaria fer, ara?

El Marc aparta la vista del seu got i se la mira.

—Abraçar-te i omplir-te de petons.

Són al sofà, de costat.

La Mireia fa un gir àgil i se li asseu als genolls amb les cames obertes i els peus sobre els coixins, a tocar dels seus malucs. Li pren el got de les mans, el deixa sobre la tauleta, llisca amb el cul per sobre les seves cames per acostar-se més al seu cos, l’abraça i el besa. Al Marc se li desperta una passió sobtada i imprevista, i s’entrega a la boca de la noia. Li acaricia l’esquena per sota la samarreta i ella corba el cos perquè pugui tocar-li els pits. Se separa de la seva boca i se’l mira.

—Pensava que només tenies ulls per a la Clàudia.

I el torna a besar. Ell li fica les mans sota la faldilla, buscant la goma de les calces, però ella aparta la cara i li somriu.

—Tinc la regla.

—No m’importa.

—A mi, sí.

La tornar a besar, però ella es torna a apartar.

—I si s’aixeca algú i ens troba així?

—I això se t’acut ara? Anem a fora.

—Ja tindrem temps. Demà ja m’haurà acabat de baixar.

Li fa un petó i s’aixeca.

—Això no es fa, Mireia.

—He dit abraçar-te i omplir-te de petons.

Li pica l’ullet i se’n va escales amunt a dormir amb l’Enric, el seu marit.

La casa que han llogat per passar el cap de setmana té els tres dormitoris a dalt, n’hi ha un per a cada parella. Les parelles són el Marc i la Clàudia, l’Enric i la Mireia i el Ramon i la Sílvia. I és en la Sílvia, precisament, en qui es posa a pensar el Marc mentre és allà, assegut, amb una erecció que no se li acaba de posar bé dins els pantalons. No sap per què hi pensa, potser perquè posats a embolicar la troca, la Sílvia és una mica més guapa que la Mireia. O potser perquè creu que la Sílvia no li hagués vingut amb la tonteria de la regla i ara estarien follant al bosc com dues bèsties salvatges. O només per no pensar en la Mireia; amb aquesta bajanada han estat a punt de destruir l’equilibri d’una relació molt especial.

Es fica al llit, la Clàudia dorm donant-li l’esquena. S’hi arramba, li col·loca el penis erecte entre les natges, li acaricia els pits i li fa petons al clatell. La Clàudia fa pressió sobre l’erecció, gronxa els malucs a poc a poc i al cap d’un moment es mou per facilitar-li l’entrada. Ell ho fa amb compte, sense pressa, com si no la volgués acabar de despertar. Quan acaben, s’adormen fets un nus, no saben fer-ho d’una altra manera. Al matí, abans de desenredar-se, tornen a fer l’amor.

*

Dissabte tenen programada una excursió. Seran quatre hores fins als llacs. S’hi banyaran, faran un pícnic amb el que han preparat, mandrejaran, jugaran al frisbee o a pales, i tornaran a la casa per sopar.

El Ramon i l’Enric de seguida s’avancen. Amb l’excusa que és botànic, la Mireia no para d’aturar el Marc per fer-li preguntes. Quan perden de vista la Sílvia i la Clàudia, el treu del camí, l’empeny contra un arbre, el besa amb urgència i li comença a descordar el cinturó.

Ell l’agafa de les espatlles i l’aparta amb fermesa però sense brusquedat. La Mireia deixa caure els braços als costats i ell la deixa anar.

—No vols?

—Mireia, no…

—I ahir, sí?

—No ho sé, ahir em vas agafar desprevingut.

—I ja està?

—És que no trobo que sigui el més encertat, de veritat. I després, què? No t’hauràs enamorat de mi, oi? A aquestes alçades tindria delicte, la cosa.

—No, és clar que no —diu amb cert desànim; i aparta la vista, com si busqués alguna cosa en un punt llunyà a la seva dreta—. És que vull provar-ho amb algú que no sigui l’Enric. En realitat no vull res més, només provar-ho.

—Doncs prova-ho amb algú que no t’estimi tant.

—No t’agrado?

—I tant, que m’agrades, ho saps perfectament. I també m’agrada la Sílvia i moltes altres noies. I m’encantaria fer l’amor amb totes si no fos pel risc que suposa. Per sort, no em trobo gaire sovint en situacions com la d’ahir.

—Collons, tots els tios sou iguals.

—Mira qui parla, la que vol tenir una experiència nova a esquenes del seu marit.

A la Mireia se li escapa una mica el riure, com si s’hagués resignat i trobés que la situació és graciosa. El Marc li fa un petó a la galta, li passa el braç per sobre les espatlles i tornen al camí.

—Va, dona, no siguem hipòcrites. Si no fos per les convencions, l’educació, la gelosia, els problemes que ens portaria i jo què sé quantes coses més, ens estaríem follant els uns als altres sempre que ens agradéssim. Si no ho fem no és perquè en el fons no en tinguem ganes.

La Mireia se’l mira, li passa el braç per darrere la cintura i segueixen el camí agafats.

—Jo només he dit que volia provar-ho amb un altre, no que em vulgui follar tots els tios que trobo atractius.

—És perquè ara només tens això al cap, provar una cosa nova. Si ja ho haguessis fet, pensaries com jo.

—No sé si t’acabo d’entendre.

—És senzill, imagina’t que vius sola en una illa deserta on van apareixent, d’un en un, tios joves, escultòrics i simpàtics per estar-s’hi uns dies; segur que te’ls follaries un darrere l’altre sense cap problema.

—Molt bé, però no tinc aquesta sort. I a més, ara, això a mi m’és igual. D’on trec un tio que m’agradi i que es vulgui ficar amb mi al llit?

Al cap d’una estona veuen la Clàudia i la Silvia que els esperen assegudes en unes pedres al marge del camí i els saluden amb la mà.

*

Després de l’excursió, el sopar se’ls posa força bé. Ningú té pressa per anar-se’n a dormir i allarguen la sobretaula amb els gintònics que va preparant el Ramon. La taula és rodona i no gaire gran. Nois i noies seuen alternats i cadascú és al costat de la seva parella. La Mireia i el Marc estan de cara.

—Mentre pujàvem cap als llacs —diu el Marc—, la Mireia i jo no ens posàvem d’acord sobre un tema sexual.

Els altres se’l miren, esperant que continuï. Només ell s’adona que la Mireia es posa una mica tensa. Somriu.

—Jo defensava que si no fos perquè ens ha de portar problemes, ens estaríem follant els uns als altres sempre que ens agradéssim i en tinguéssim ganes.

—I per què parlàveu d’això? —diu l’Enric, el marit de la Mireia.

—Doncs no ho sé, la veritat.

—Què passa, que te la volies lligar? Et vols follar la meva dona?

—Enric, què t’agafa? —diu la Mireia.

—Mira —diu el Marc—, si penso només en ella, sense tenir en compte res més, doncs sí, m’encantaria follar amb ella. I amb la Sílvia, també. I a tu, segurament, també t’agradaria follar-te la Sílvia i la Clàudia, o totes dues alhora. I segur que vosaltres, noies, si no hi hagués res que us ho impedís, i no hagués de tenir cap conseqüència negativa, també us follaríeu el Ramon o l’Enric. O un servidor, espero.

—I per què t’has de voler follar la Mireia, eh? —diu l’Enric.

—Home, doncs perquè està molt bona.

—Però tu no hi estàs d’acord, oi, Mireia?

—En què? Ho sento, m’he perdut.

—Va, Enric, deixa de fer-te l’estret —diu el Marc—. Serà que avui no se t’escapaven els ulls tota l’estona cap a la Clàudia i la Sílvia quan estaven en pilotes, collons, que t’he clissat, tio. I les senyores, què me’n dieu del cul del Ramon? Segur que us heu fixat en el cos que té, sembla un ballarí. I l’Enric, què? Si està fet un atleta. No us posen calentes, els tios bons? I, si us posen calentes, no us els tiraríeu?

—Para de dir tonteries, Marc —diu la Clàudia.

—Clàudia, bonica, si jo no existís i et trobessis sola amb qualsevol d’aquests dos (i no coneguessis les seves parelles, és clar), no te n’aniries amb qualsevol d’ells al llit?

—Home, vist així —diu la Sílvia.

—On vols anar a parar? —pregunta el Ramon.

—A veure, és només una reflexió, però som moderns, joves i estem tots força bé. És una pena que desaprofitem l’ocasió de gaudir del plaer que ens podem proporcionar els uns als altres.

—I què proposes, que muntem una orgia? —diu la Sílvia.

—A mi em toca un tio i li trenco la cara —diu l’Enric.

Tots se’l miren com si no l’entenguessin.

—Ho dic perquè les orgies són un embolic i al final, si et descuides igual t’acaben donant pel cul. A mi no em toca cap paio, d’acord?

—Tranquil, home, tranquil —diu el Marc— deixem això de l’orgia.

—I un intercanvi de parelles? —diu la Mireia.

—Mireia! —diu l’Enric.

—Apa que no t’agradaria passar la nit amb la Clàudia o la Sílvia —li respon ella.

—Què, som capaços de treure’ns els prejudicis del damunt i fer-ho? —diu el Marc— Va, i perquè l’Enric no s’emprenyi, que la Mireia se’n vagi amb el Ramon.

*

Quan la Mireia baixa per les escales, la Clàudia, que és al sofà estirada, s’asseu amb les cames creuades i s’embolica amb la manta.

—Com és que ets aquí? —diu la Mireia.

—El teu marit ronca que no vegis.

Si hagués estat al seu llit, l’hagués fet fora, però era al llit d’ell. Al final havien estat les noies que havien canviat de dormitori, l’Enric havia dit que ell no es ficava sota els llençols que havia utilitzat un altre tio.

—Ja. I a més de grapejar-te sense cap gràcia et deu haver deixat amb les ganes, oi?

A la Clàudia li sap greu haver descobert en què consisteix la vida sexual d’aquests dos. Això la fa sentir incòmoda i no respon. La Mireia sembla que se n’adona i somriu amb tristesa

—No passa res —li diu.

—I tu, què, com és que has baixat?

—Tampoc podia dormir —se la mira als ulls i se li eixampla el somriure fins a il·luminar-li tota la cara—. Quina passada, tia. Quina passada, el Ramon. No t’ho pots ni imaginar. Quina imaginació, i quina quantitat de recursos i com em tocava, i jo què sé, tu. M’escorria una vegada i una altra, i ell que no parava, i no sé quants en portava quan s’ha escorregut amb mi, i llavors ha continuat amb la boca, i quina llengua, nena, i quins llavis i quines mans i quins dits, i jo vinga a tenir orgasmes i un altre cop a follar. I ara per aquí i després per allà. Hòstia puta, Clàudia, se m’encadenaven un darrere l’altre. N’he perdut el compte. I jo dient més, sí, sí, més. Fins que al final li he dit prou. I va i em pregunta si estic bé. Bé? Al cel, estava, al cel. Com volies que m’adormís? Ell sí que s’ha adormit. M’he quedat tremolant al seu costat i al cap d’una estona m’he aixecat. Uaaaahhhhh. Vols un te, o unes herbes?

—No, gràcies.

I la Mireia se’n va cap a la cuina.

La Clàudia no deixa de pensar que la Sílvia, la seva millor amiga, és al llit amb el Marc. Potser hagués preferit que hi fos la Mireia. El Marc i ella tenen una relació tan curiosa que igual s’haguessin adormit abraçats i prou. Quan els va conèixer, es va pensar que eren parella. Li va costar d’entendre que en aquella relació tan íntima i afectuosa no hi hagués sexe. Qui no ho ha entès mai ha estat l’Enric, segur, per això s’havia posat tan nerviós durant el sopar.

L’aparició de la Sílvia interromp els seus pensaments. Veure-la li produeix una alegria sobtada que mira de dissimular.

—Tu tampoc pots dormir? —li pregunta.

—He dormit una estona.

No sembla que trobar-se la Clàudia la faci sentir especialment còmoda. O potser és que no esperava trobar el sofà ocupat.

—Però m’he despertat, he pensat en demà al matí i, no sé, he preferit aixecar-me.

Mira al seu voltant, com si no sabés què fer. Recolza el cul al respatller de la butaca que té al costat i fa una ullada distreta als objectes que adornen les parets.

La Mireia entra a la sala amb una tassa fumejant a les mans. Quan veu la Sílvia, la deixa sobre la taula, se li acosta i li fa una abraçada, forta, llarga, sincera. La Sílvia, sense entendre què està passant hi correspon a mitges envoltant-la amb els braços. La Mireia desfà l’abraçada i se la mira de prop agafant-li la cara amb totes dues mans.

—Quina sort que tens, Sílvia. Que contenta estic, de veritat. Me n’alegro tant, per tu. Quina vida, nena, quina vida!

Li fa un petó que ressona a tota la sala i la torna a abraçar amb força. Se’n separa, mira la Clàudia i es passa un dit per l’ull dret, com si s’eixugués una llàgrima.

—Oi que no tornaràs amb l’Enric? —li pregunta— Si no et fa res me n’hi vaig jo.

—És clar, dona.

I marxa escales amunt deixant la tassa intacta sobre la taula.

—Què li ha agafat?

—No ho sé. Escolta, si no tens cap interès a despertar-te al costat del Marc…

*

El Marc obre els ulls i es troba la Clàudia de cara, molt a prop, mirant-lo.

—Ets tu. Que bé.

Li ha sortit de l’ànima i això la fa feliç. Li fa un petó i inicien un joc amorós on se sincronitzen les sensacions, on el plaer és a cada carícia, a cada moviment, on l’excitació creix sense sotracs, s’intensifica fins que és gairebé insuportable i esclata com una erupció que allibera emocions recòndites.

S’estan una estona abraçats, amb les cames enllaçades, en silenci. La Clàudia es refrega contra el Marc, com si volgués fondre’s en el seu cos.

—Quina sort que tenim, Marc.

—Sí que en tenim, sí.

—Creus que ha valgut la pena, tot aquest embolic?

—Encara no ho sé.

—Què passa, necessites el feedback de la Sílvia?

—No, no em referia a mi. I tu, què?

—Un desastre. No he conegut tio més maldestre, al llit.

—Hòstia, ho sento.

—Per qui ho hauries de sentir és per la Mireia, que és la teva amiga.

—Mai he sabut què hi va trobar en aquest paio.

—I a veure si no se t’acuden més bestieses d’aquest tipus.

—De veritat que em sap greu.

Quan baixen a esmorzar es troben el Ramon i la Silvia, asseguts a taula, xerrant de molt bon humor.

—On són la Mireia i l’Enric? —pregunta el Marc— No ens hauríem d’adormir si volem anar a l’ermita i ser al restaurant abans de les tres.

—Han fotut el camp —diu el Ramon—. Quan hem baixat, ja no hi eren. Han deixat una nota dient que tornaven a Barna. Cap més explicació.

Esmorzen. Ningú sembla interessat a comentar les experiències de la nit i es dediquen a concretar els plans del dia. Mentre recullen la taula, al Marc li vibra el mòbil. El treu, mira la pantalla i no és conscient de la cara de satisfacció que se li posa. Quan aixeca el cap es troba els ulls de la Clàudia que el miren directament.

—La Mireia?

—Com ho saps?

—Seràs cabró!

©Albert Gassull 2014

5 Comments

Deixa un comentari