Addicció

Room in New York. Edward Hopper. 1932

Room in New York. Edward Hopper. 1932

Mai s’hagués imaginat que allò que havia iniciat gairebé sense adonar-se’n arribaria a aquell punt de no-retorn. Al principi ho feia només alguns migdies. De seguida van ser tots i immediatament va començar a seguir-la també quan plegaven, a la tarda. Com que no en tenia prou amb veure-la arribar a casa, s’estava una estona a la vorera de l’altra banda del carrer per espiar la seva vida privada. No va trigar a quedar-s’hi fins que es feia de nit i, després, fins que les finestres eren a les fosques. Ara ja hi anava de matinada, cada dia, per ser-hi abans no s’hi encenguessin les llums.

Va comprar roba de diferents estils, dues perruques, una barba i dos bigotis postissos. Va llogar un traster en un edifici proper i hi va instal·lar un mirall. Si podia, sortia de la feina abans que ella, canviava la seva aparença i l’esperava pels voltants de casa seva amagat sota alguna de les disfresses.

Seguia vigilant-la des de l’altra vorera, fins i tot si anava disfressat. Per prudència, però també perquè des d’allà era clarament visible l’interior del pis. Era un primer, no hi tenien cortines i mai abaixaven les persianes. De nit, la vigilància era perfecta; la visió era nítida i no creia que la gent que passava pel carrer es fixés en ell. De dia era una mica més complicada, però estava segur que l’elevat trànsit (tres carrils de cotxes de pujada i un d’autobusos de baixada) ajudava a distreure la seva presència.

Com qualsevol addicte, va adaptar els seus costums als requeriments d’aquella dependència. Hi havia un bar, amb taules al costat de les finestres, des d’on podia controlar la casa amb facilitat. Era obert des de dos quarts de set del matí fins a les vuit del vespre. Allà, disfressat o no, hi prenia el primer cafè del dia i un parell de cerveses a la tarda. També hi dinava si ella ho feia a casa.

Però el més difícil, al principi, havien estat els caps de setmana. S’hi estava moltes hores i això l’obligava a canviar de disfressa diverses vegades. I mentre es canviava la perdia de vista. A més, amb disfresses o sense, si s’havia d’estar tot el dia al bar o passejant per aquella vorera, algú s’hi acabaria fixant. La solució se li va presentar amb aquella oferta de treball a la botiga de menjar preparat. Va aconseguir la feina i, amb aquesta, el camuflatge ideal. Des de llavors, els dissabtes i bona part dels diumenges, mentre repartia fullets amb les ofertes de la botiga, podia observar-la des de la vorera si ella era a casa. I era molt millor que les perruques, les barbes i els bigotis postissos. Era gairebé perfecte, la botiga era davant per davant de l’edifici, al costat mateix del bar. L’únic inconvenient era que no es podia moure d’allà. I quan la veia marxar carrer avall, o tombar la cantonada, queia en un desànim que no se li passava fins que no la veia aparèixer un altre cop. Malgrat aquest patiment, preferia la seguretat a la por constant a ser descobert.

Per sort, la Isabel no s’apartava gaire d’unes rutines que semblaven força establertes. Els dissabtes a primera hora anava a comprar. Després, baixava al carrer amb el seu fill. De vegades els acompanyava el marit. D’altres, el marit baixava més tard, però sempre tornaven tots tres junts. Si sortien a la tarda, podia ser que acabés la jornada abans no apareguessin de nou. Llavors es quedava pels voltants, esperant-los impacient. Els diumenges acostumaven a ser força decebedors perquè molts cops eren fora des de darrera hora del matí fins a mitja tarda. Afortunadament, gairebé mai eren fora tot el cap de setmana. Algun cop s’havia donat el cas i havia estat desesperant.

El nen, que es deia Lluc i tenia quatre anys (ho sabia perquè l’hi havia dit ella), sempre que sortien de casa el buscava. Els caps de setmana el trànsit era més espaiat, fins i tot hi havia intervals sense cotxes. Quan el Lluc el veia entre els vehicles, o quan aquests deixaven un buit, el saludava entusiasmat des de l’altra vorera. Ell li responia la salutació agitant els fullets a l’aire, o fent salts fent veure que volia aixecar el vol. El nen estirava el braç tan amunt com podia i el movia excitat davant l’atenció d’aquell ésser fantàstic. I ho seguia fent, fins que el perdia de vista, mentre caminava mig d’esquena, ensopegant, perquè la seva mare el tenia agafat de l’altra mà i l’arrossegava sempre en una direcció que els allunyava.

Ja feia sis setmanes que realitzava el cicle complet de vigilància; els dies laborables des del carrer i el bar, i els caps de setmana des de la vorera, davant la botiga. Per no haver de reconèixer que era una situació emocional que havia escapat del tot al seu control, feia veure que tot allò tenia sentit per sí mateix i mirava d’anar-ho perfeccionant. Va començar a utilitzar vocabularis específics i accents diferents segons la disfressa que es posava i s’inventava recursos gestuals per al personatge dels caps de setmana.

Aquell dissabte va començar com tots els altres, la Isabel va anar a comprar i després, a mig matí, van sortir tots tres. La dona es va aturar davant la porta, es va girar cap al seu marit i li va fer una pregunta. Va mirar dins la seva bossa, hi va remenar el contingut i el va tornar a mirar per parlar-hi. Mentrestant, el Lluc el saludava amb la mà. Com sempre, li va retornar la salutació. Va veure com el nen mirava els seus pares i aprofitava aquell moment que no el vigilaven per arrencar a córrer cap a ell. Tres fileres de cotxes acabaven d’arrencar des del semàfor, vint metres més avall, i un autobús sense passatgers baixava decidit pel seu carril. Va trigar a reaccionar, però tots els conductors dels cotxes van veure el nen i van frenar a temps. Es va posar a córrer cap al nen, i el Lluc, que no s’havia adonat dels perills que l’envoltaven, va accelerar la seva carrera il·lusionat. Es van trobar al mig del carril de l’autobús, el va agafar del braç i el va llançar cap a la vorera amb un moviment que a tothom li devia semblar impossible. A continuació va rebre l’envestida d’aquelles quinze tones sobre rodes.

Va perdre el món de vista. No va veure que durant un instant molt breu tot s’aturava, que només la Isabel i el seu marit es movien, corrien entre els cotxes per arribar on era el seu fill com si fossin els dos únics supervivents d’una catàstrofe en una pel·lícula de ciència ficció. Tampoc que el nen havia caigut assegut i mirava al seu voltant sense entendre què li havia passat. Ni que, quan el carrer va tornar a la vida, el propietari del bar va sortir corrent i va arribar on era ell, estès a terra, en el mateix moment que una dona li estava traient el cap d’aquella disfressa que, de cop, semblava tan grotesca.

—Hòstia —va sentir que deia el del bar.

—El coneix?

—Sí, és un client. Respira?

—Sí. Només està inconscient —ho va dir amb una seguretat sorprenent—. Sap com es diu?

—No. Va aparèixer pel barri fa unes setmanes i es passeja disfressat de quatre o cinc maneres diferents. Ningú no sap qui és. No n’ha sentit parlar?

—No.

—No tenia ni idea que també fos el personatge aquest que repartia els fullets de la botiga de menjars.

Va tenir la vana esperança que la Isabel no s’hi acostés. Però ella i el seu marit, després de comprovar que el seu fill estava bé, es devien adonar que el Lluc li devia la vida a aquell home disfressat que jeia a terra. Es va imaginar com es miraven l’un a l’altre, alarmats, i com, sense dir-se res, la Isabel agafava el nen en braços i anaven cap a on era ell.

—És de mentida —una veu decebuda de nen.

Gairebé va veure com la Isabel es portava la mà a la boca i ofegava un crit.

—És l’Emili —va dir.

—Qui? —devia ser el marit.

—És el director científic de l’empresa on treballo.

—Aquell que et va al darrere?

—És mort? —la Isabel.

—No, només està inconscient —aquella dona un altre cop.

—I què hi fa, aquí, disfressat de pollastre? —el marit.

—Com vols que ho sàpiga?

Un moment de silenci li va fer creure que tot s’havia acabat. Però només va ser una il·lusió efímera fruit d’una casualitat impossible.

Va preferir fer veure que seguia inconscient.

@Albert Gassull 2014

7 Comments

  1. Jo veig reflectida la nostra societat a la perfecció, no coneixem als que tenim al costat, ni ens fixem, (o tampoc volem conèixe’ls per obviar problemes?) tot i que es disfressés, sempre hauriem de mirar als ulls a la gent amb la que tens més contacte i acabant reconeixent-lo, no?
    Ostres, i preguntar-li qué fa allà tantes hores, potser necessita ajuda o recolzament. Apa! que el protagonista tampoc s’amoïna massa,viu en el seu món i disfruta de l’addicció fins a la mort! o quasi!

  2. bravo Albert,
    lo millor el final doncs acaba sorprenent, no cal que les històries curtes per a impactar hagin d’acabar tràgicament i lo típic hagues estat o be la mort del lluc o del prota ;)… el tio fent-se l’inconscient jejeje

  3. Com sempre, molt bé. Però d’on collons treus aquestes històries? És que no pots dormir per la nit?
    Endavant!
    Gerard

  4. Muy bueno!!!! para acabar así jajajaja

  5. Molt bo, bona addicció.. no fa mal del tot. Tret de…..

Deixa un comentari