Joventut
This post is also available in:
Español
I va ser amb la germana de la més guapa de la classe, una noia que tocava el piano i llegia Proust, amb qui gràcies a la música, precisament, vaig tenir la primera relació una mica seriosa. Va ser ella qui em va donar a conèixer Boris Vian (que no Vernon Sullivan) i Cesare Pavese, i el seu pare, que tenia una biblioteca impressionant i que es va sorprendre que llegís Flaubert, em va descobrir els mons de Charles Dickens, Joseph Conrad i Henry James.
Estudiant arquitectura em vaig interessar especialment pel dibuix, i d’aquest vaig saltar a la pintura, i de cop em vaig adonar que gairebé dedicava més temps als pinzells que als estudis mentre anava deixant la flauta de banda.
Per fugir d’aquella situació tan convencionalment endreçada (família i nòvia, bàsicament) no se’m va acudir cap altra cosa que anar a fer la mili, circumstància que la pianista va aprofitar per trencar la nostra relació i deixar-me fet pols una bona temporada. Allà vaig tenir força temps per llegir. Recordo especialment un títol: La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole, que em va deixar un altre recluta.
Vaig tornar de l’exèrcit fet un golfo i sense gens de ganes de pencar. Així, davant la desesperació dels meus pares, aquell curs, al juny, vaig aconseguir no aprovar cap assignatura; al setembre només me’n vaig treure una. També vaig deixar la música (teòricament, en favor de tota la resta, que semblava un paquet més coherent) mentre el meu pare em preguntava si sabia què volia fer amb la meva vida.
Una mica més asserenat, després d’aquell primer any de retrobada amb la vida civil, vaig anar fent i vaig aconseguir acabar els sis cursos de la carrera. També vaig descobrir la novel·la Bomarzo, de Mujica Láinez (gràcies al comte Orsini i al Renaixement italià) i em vaig enamorar d’un lloc que no havia visitat. I també vaig tenir una altra nòvia (aquesta, gran admiradora d’Italo Calvino) amb qui em vaig casar abans d’haver acabat els estudis.
Aquell matrimoni va durar tres anys. En sortir d’aquella experiència ja feia temps que no pintava i la fotografia l’havia deixada perquè m’havien robat la càmera i tots els objectius. Tampoc havia fet el projecte final de carrera, un tràmit imprescindible per obtenir el títol. Vivia de fer dibuixos per ordinador quan aquesta era una eina tan incipient que encara hi havia arquitectes que en posaven en dubte l’eficàcia. Va ser llavors que vaig llegir Dinero, de Martin Amis i vaig descobrir McEwan (amb Primer amor, últimos ritos), Auster (amb El palacio de la luna) i tot un seguit d’autors de parla anglesa a qui no he deixat de seguir la pista.