MALES ARTS. Primer capítol

This post is also available in: Español

Males arts_reduitEl dia que vam estrenar la casa, hi vam arribar a mitja tarda. De seguida es va fer de nit. Vaig encendre la llar de foc i vam fer l’amor a la catifa que havíem comprat expressament per a això, per follar-hi a sobre mentre ens escalfaven les flames. Va ser una bona estrena.

La Raquel es va estirar com un gat, mig de costat, arronsant una cama sobre l’altra, estenent els braços i refregant tot el cos nu contra el fons blanc, confortable i pelut; preciosa amb la seva cabellera negra escampada sobre la catifa. Va fer un ronc de satisfacció en arribar al seu límit aparent de tensió i va afluixar el cos, de cop, com si tot d’una s’haguessin trencat uns fils invisibles que la tibessin dels extrems. Va girar el cap per mirar-me i em va somriure complaguda.

―Per què no li comprem la resta del terreny, a l’Isidre? ―em va preguntar―. Hi podríem fer una piscina i una pista de pàdel, o de tennis.

Era una bona pregunta.

La resposta era molt simple: perquè no podíem.

Però, és clar, la Raquel no ho sabia. S’havia anat impregnant de l’aroma d’un entorn carregat d’un luxe que, en realitat, era fora del nostre abast. Potser, al principi, s’hi havia acostat amb timidesa, però com que jo havia anat responent a tots els seu capricis, de seguida devia creure que en formava part. I així es va anar submergint en aquell medi on ella nedava a gust mentre jo em sentia cada cop menys còmode.

Quan les coses es van començar a tòrcer no li’n vaig dir res. Ara, tot allò, que no tenia cap base sobre què sustentar-se, se n’estava anant a la merda. I tot s’havia iniciat, i ara s’acabava, amb l’Isidre, precisament.

―No ha començat a construir les altres cases. Per què no li fas una proposta? ―va afegir.

Sóc arquitecte. L’Isidre Rintxera era el client més important que tenia i, en aquella operació on estava embolicada la casa, també era el meu soci. La Raquel i jo, sols, no podíem afrontar la compra del solar, així que vaig proposar a l’Isidre de muntar una societat per adquirir-lo i fer-hi una promoció de set vivendes, que eren les que la normativa permetia construir. No em va costar convèncer-lo. El tracte era senzill, nosaltres ens quedàvem una casa (que era la que pagàvem) i ell construïa les altres sis i les venia. Vaig fer el projecte i vam sol·licitar la llicència per fer les obres.

Dos anys després, l’única casa que s’havia construït era la nostra. Havíem acabat les obres a final novembre i feia un parell de setmanes que ens havien portat els últims mobles. Estava totalment acabada i equipada, mentre que la resta del terreny continuava encara verge.

L’Isidre és un il·luminat que, enlluernat com tants d’altres pel moment d’esplendor que viu el món immobiliari, es va llençar a muntar un imperi que s’havia de dir Grup Rintxera. Va durar tres anys escassos. Es va passar tant de rosca, gastant per aparentar el que no era, que va ensorrar el seu negoci, sense cap ajuda, en un moment en què als promotors els arrencaven els habitatges de les mans.

No feia ni quinze dies que havia presentat concurs de creditors de totes les seves empreses amb la intenció de liquidar-les. Després d’uns mesos de no pagar-nos les factures, finalment, havia petat. Ens havia deixat a deure més de cent cinquanta mil euros, i les sis obres que estàvem fent amb ell van quedar, immediatament, aturades.

La casa i el terreny també havien quedat afectats, és clar. Una d’aquestes empreses era la que tenia el vuitanta per cent de la societat que havíem muntat per comprar el solar i fer les cases. Això volia dir que, en aquell moment, el vuitanta per cent de casa nostra estava en mans d’una empresa que se n’havia anat a fer punyetes. Però és que, a més, l’Isidre ens havia fotut en un embolic que havia acabat en una demanda. El jutge l’havia admès a tràmit i la nostra societat tenia tots els comptes embargats preventivament. És a dir, tots els diners que jo hi havia posat estaven bloquejats. Potser els perdria.

Vaig rodar i em vaig recolzar sobre els braços per quedar amb la boca a l’alçada del pits de la Raquel. Vaig notar la carícia dels fils de la catifa entre les meves cuixes i m’hi vaig acomodar.

—No sé si hi accedirà —vaig respondre.

Li vaig agafar un mugró amb els llavis i vaig aixecar el cap, a poc a poc, fins que se’m va escapar de la boca. En caure, el pit es va moure com si fos un flam esfèric. Em va agradar i hi vaig tornar.

Comprar la resta del terreny era la millor sortida al desastre a què m’havia abocat l’ensorrament de l’Isidre, sens dubte. I no només això, sinó que semblava una inversió collonuda. Com a soci tenia prioritat en la seva adquisició i segur que me’l podia quedar per un preu molt inferior al del seu valor. Però no tenia els diners ni la capacitat de crèdit per obtenir-los. A més, jo no era un promotor, ni un inversor, i la meva situació financera era pèssima: tenia totes les targetes sense saldo (que volia dir un deute de gairebé vint mil euros) i els comptes tan vermells com el banc m’havia permès (sis mil euros més). A tot això havia d’afegir-hi el préstec que havia demanat per comprar el terreny i construir la casa (tres-cents seixanta mil euros a tornar en trenta anys).

La Raquel em va passar els dits pels cabells.

—Si no l’hi preguntes no ho sabràs —va dir— bé que es va vendre tot allò de Sant Sadurní, que era molt més gran. Si no ha començat a construir, potser és perquè no hi té gaire interès. Ja fa més de dos anys que vam comprar el terreny.

Vaig seguir entretenint-me amb els seus mugrons. Ara també li acariciava el de l’altre pit amb els dits mentre pensava que allò de “vam comprar” no era ni tan sols aproximat. El terreny l’havia comprat la societat que havíem muntat amb l’Isidre on jo només havia aportat el capital que em tocava, el corresponent al cost de la casa que em volia fer i del terreny que li pertanyia. I dic “jo” perquè havia estat jo, no ella, ni nosaltres. Quan vaig anar al banc a demanar un préstec per tirar l’operació endavant, me’l van denegar per manca de garanties. Un percentatge minoritari d’una societat que tenia un terreny no era garantia de res; aquesta va ser la resposta del director de l’oficina bancària. No tens un pis? Pots hipotecar-lo, em va dir. El pis on vivíem era dels pares de la Raquel i en aquell moment, quan se suposava que tot m’estava anant tan bé, no pensava humiliar-me demanant-los-el en garantia. M’havia d’espavilar, i espavilar-me va consistir a enredar els meus pares perquè hipotequessin l’habitatge on viuen. Així vaig obtenir el préstec per poder fer la casa.

El mugró es va tornar a desprendre dels meus llavis. Vaig aixecar el cap per mirar-la als ulls.

—Ja parlaré amb ell després de festes —vaig respondre per dir alguna cosa.

I per fer veure que hi rumiava vaig afegir que eren molts diners, i que no ens el vendria pel mateix que li havia costat, que segur que si ho feia seria per guanyar alguna cosa i que, a més, el preu del sòl havia pujat molt els darrers dos anys.

—Tu pregunta-l’hi —va dir.

Em va passar les cames per sobre de les espatlles i em va agafar dels cabells. Allò volia dir que tenia ganes d’una mica més de festa, concretament amb el meu cap entre les seves cuixes. Em vaig submergir en els deliciosos sucs del seu sexe, mentre resseguia el contorn del seu cos amb els dits i m’entretenia en aquells punts que sabia que més li agradaven.

M’hi vaig dedicar a fons, fins que va estrènyer les cuixes contra el meu cap i, amb totes dues mans, el va prémer amb força contra l’origen del seu plaer. Després d’un moment va afluixar la pressió, una mica, sense deixar-me anar del tot, perquè hi tornés; i així ho vaig fer, tres cops més, fins que en va tenir prou i, rient, es va tombar i em va fer rodar amb ella per acabar seient a sobre meu.

—Se’t confonen els cabells amb la catifa —va dir removent-me’ls amb els dits— són gairebé del mateix color.

I em va fer un petó curt als llavis.

—Vols que et faci una mamada? —em va dir a l’orella; i me la va acariciar amb la llengua, com per fer-me’n venir ganes.

I tant que volia, les mamades eren la seva especialitat.

 SEGUEIX LLEGINT

Deixa un comentari