MALES ARTS. Segon capítol

This post is also available in: Español

<CAPÍTOL ANTERIOR (Si no has llegit el primer capítol, fes clic aquí)

2

L’endemà al matí, jo era a la cuina prenent un te mentre fullejava una revista de fotografia. Feia un dia esplèndid. El sol d’hivern inundava l’espai que ocupava la taula. No hi havia millor regal, per a aquell primer esmorzar a la casa, que la calidesa d’aquella llum amb què m’obsequiava el sol de l’últim matí de l’any 2004.

La Raquel va entrar amb el mòbil a la mà, el mirava mentre premia una tecla. Només duia una bata curta de seda que ressaltava la bellesa de les seves cames. Feia quatre anys que compartíem sostre i llit i encara no m’ho podia acabar de creure. Mai em cansava de mirar-la. El seu encant i les magnífiques sessions de sexe que em proporcionava eren el que m’havia portat a cometre tantíssims disbarats els darrers temps. Si no, de què m’hauria d’haver gastat la fortuna que havia esmerçat a satisfer els seus capricis, sense estalviar res, amb una inconsciència patògena. Quan, al juny, li havia comentat a la Laia, la meva sòcia, de retirar-nos un extra per pagar els impostos i m’havia dit que a ella no li calia, que en el temps que portàvem junts havia estalviat més de dos-cents mil euros, per poc que no pateixo un col·lapse. I ara estava de merda fins al coll, no podia deixar de pensar-hi. També ho estava tres anys abans, quan va començar tota aquesta història. Llavors vaig pensar que potser perdria la Raquel. Ara era segur que tot se n’aniria a prendre pel sac, era qüestió de temps.

—Era la Marta —va dir mentre deixava el telèfon a la taula i seia amb les cames creuades sota el raig de llum—, diu que mirem de ser-hi cap a les vuit, que no vol que ens agafi el raïm a mig sopar, que primer hem de fer una mica d’aperitiu i una copa.

La Marta és una amiga de la Raquel, una amb qui havia anat a l’escola, que està gairebé tan bona com ella. Està casada amb el Nacho, un guaperes bronzejat de bona família que va estudiar administració i direcció d’empreses per seguir amb el negoci familiar; cosmètics, em sembla. Quan el va conèixer, la Marta el va caçar i ja no el va deixar escapar. Viuen en un xalet de vuit-cents metres quadrats, a Pedralbes, amb un garatge que ocupen quatre cotxes de luxe i un parell de motos. Tenen una casa a Menorca, una a la Cerdanya, una finca a l’Alt Empordà i un iot a motor de quaranta-tres peus on vaig vomitar un dia que ens van convidar a navegar, crec que més pel fàstic que em feia tot plegat que pel mareig.

Si no hagués estat per ells —puc afirmar-ho sense por d’equivocar-me—, mai ens haguéssim fet aquesta casa.

La primavera de 2003 ens havien convidat a passar un cap de setmana a la seva propietat d’aquí a prop, la de l’Empordà. Més de sis hectàrees amb una casa senyorial immensa i magníficament restaurada, un jardí amb una gespa inexplicable i una piscina bestial. Aquell dissabte ens van portar de passeig a Gallissà ―un poblet moníssim, en paraules de la Marta― i vam veure el solar per primer cop.

Gallissà és realment un poble preciós. És molt petit i està situat dalt d’un turó. Les vint-i-poques cases que el formen es distribueixen al voltant d’una plaça, on hi ha l’església i el restaurant, i al llarg d’un carrer que transcorre d’acord amb la topografia.

El terreny està orientat gairebé a sud, una mica cap a l’oest, i fa pendent cap a la vall que, entapissada pels camps i algun bosc, es perd a les muntanyes de l’horitzó sense que cap obstacle pertorbi el seu aspecte serè. Un paisatge realment bell.

Només va caldre que el Nacho digués mira, aquest terreny està en venda, si no fos perquè tenim la casa aquí, a tocar…, perquè la Raquel s’enamorés del lloc i se li despertés el desig irrefrenable de fer-s’hi una casa, una segona residència on passar les vacances i els caps de setmana. Estic segur que el desig responia més a la seva necessitat d’estar prop de la Marta i el Nacho en els seus moments d’oci, i d’entrar a formar part del grup d’amics que els rodeja, que no pas que el lloc fos realment espectacular, que ho és.

El terreny va ser present al sopar, al llit mentre ens rebolcàvem, a l’esmorzar i al dinar de l’endemà, tot el viatge de tornada a Barcelona i de nou, sopant, a casa.

No li va costar gaire transmetre’m el neguit. La idea de fer-nos la casa m’havia captivat gairebé tan ràpidament com a ella. Em sembla que tot arquitecte amaga el desig de fer-se’n una. Idear l’espai propi pot arribar a ser obsessiu quan se’n té l’oportunitat. És inevitable, i no em vull justificar, però m’atreviria a afirmar que tots els arquitectes que han tingut l’ocasió de fer-se la casa que volien, se l’han feta.

Quan vaig saber-ne el preu, que es tractava d’una parcel·la indivisible, i que s’hi podien construir set vivendes, vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però la normativa urbanística no obligava a agrupar-les totes i això em permetia segregar la casa que nosaltres ens volíem construir de la resta, com si fos una casa aïllada amb un terreny propi, i fer sis habitatges en filera en una altra banda del terreny. A la Raquel, no li acabava d’agradar que no ens ho quedéssim tot, però la vaig convèncer que ni ens adonaríem que teníem veïns. Va ser amb aquesta idea que vaig proposar a l’Isidre d’associar-nos per comprar el terreny i fer la promoció.

D’aquesta manera, amb il·lusions paral·leles, però igual d’intenses, ens vam llençar a pensar la casa. Era el nostre projecte comú. Cada dia tornava del despatx amb dibuixos i plànols. Els teníem a taula mentre sopàvem, ens els endúiem al llit, on sèiem a banda i banda dels papers, i els discutíem, els guixàvem i, fins i tot, hi fèiem l’amor a sobre imaginant els espais futurs.

Aprofitant el pendent del terreny, la casa tindria dues plantes. Entraríem per la de dalt. L’entrada, en un espai fluid i continu amb l’estudi, formaria un balcó sobre la sala, que tindria doble alçària i un finestral de fons que emmarcaria el paisatge. A la planta d’accés hi hauria tres dormitoris, un d’aquests, el nostre, amb bany, vestidor i una terrassa sobre la vall, i una paret movible de tres metres de longitud que permetria obrir-lo totalment sobre la sala. A la planta inferior, a més, hi hauria la cuina, connectada al porxo i al jardí, un altre dormitori i un bany.

Però a la Marta no només li devíem la casa i la felicitat que va acompanyar-nos mentre la dissenyàvem, també li devíem la transformació de la Raquel. La relació entre elles dues s’havia enfortit quan, amb l’aparició de l’Isidre, vaig començar a guanyar diners. La Raquel s’ho va manegar perquè jo em fes càrrec de totes les despeses, va començar a veure la Marta més sovint i es va apuntar al seu mateix gimnàs. I amb ella i les altres senyores que suaven a la sala de fitness com a referent, va començar a gastar i a demanar sense mesura. El primer dia que em va portar de compres em vaig deixar més de sis mil euros en sabates, vestits i roba interior. Vaig descobrir que uns sostenidors podien arribar a costar tres-cents euros, unes sabates vuit-cents i un vestit més de dos mil. Vam començar a viatjar; les habitacions dels hotels on ens allotjàvem no baixaven de sis-cents euros la nit, els sopars de tres-cents per cap. Vam visitar les millors botigues de roba de totes les capitals europees. Vaig haver de canviar de cotxe (deia que el que teníem feia vergonya) i vaig aconseguir colar-li un Saab, molt més barat i discret que aquella horterada de quatre per quatre de luxe que tant li agradava. També li vaig regalar un Mercedes dues places descapotable que li feia il·lusió. I moltes més coses. Així vaig anar dilapidant els diners que guanyava.

La Marta i el Nacho ens havien convidat a la celebració de Cap d’Any que organitzaven aquella nit a la seva mansió empordanesa. La Raquel estava que no cagava, preparant-se per a la puta festeta. Vestit, sabates, roba interior i complements per a l’ocasió: dos mil vuit-cents trenta-sis euros. Era més del que ella guanyava en un mes. I encara faltava el pentinat, que li havien de fer en una perruqueria de Girona recomanada per una amiga de la Marta.

La festa em feia molta mandra. Mai m’hi havia trobat a gust, entre aquella gent que tant agradava a la Raquel. I amb el temps, a còpia d’insistir a relacionar-nos-hi, la incomoditat que em provocaven, en comptes de minvar, s’havia convertit en autèntica animadversió. Cada vegada se’m feia més difícil ser a prop d’aquella colla de pijos pretensiosos, i el sentiment que em produïa tenir-los a la vora començava a acostar-se perillosament a la repugnància.

Però és que, a més, per afegir una mica més de llenya al foc que començava a cremar-me per dins, resultava que per culpa d’aquella festa me’n perdria una altra que sí que em feia il·lusió, la que organitzava el Jordi Matoll al seu poble, a Santa Pau.

El Jordi és d’aquells personatges que un s’alegra tota la vida d’haver tingut l’oportunitat de conèixer. I va ser per la casa, precisament, que vaig coincidir amb ell. Un col·lega me l’havia recomanat quan buscava contractistes pels voltants de Girona i m’hi vaig posar en contacte. Em va fer un pressupost i li vaig acabar contractant l’obra. Va ser un encert.

Fèiem les visites els dijous al matí i, després, sempre anàvem a dinar al Forquillot, el restaurant de la plaça.

El Jordi és un paio sorprenent. A més de ser molt simpàtic, és instruït com pocs. No sé d’on treu tots els coneixements que té, ni el temps per adquirir-los, la veritat, perquè sempre sembla que no tingui pressa per acabar el que està fent.

Però és que també té una habilitat especial que realitza amb una dosi d’imaginació increïble: la màgia. Pot sorprendre qualsevol en qualsevol moment amb el truc més insòlit. El dia que em va dir que era aficionat a aquest art, al principi, no me’l vaig prendre gaire seriosament. Érem al Forquillot, dinant.

—Pots fer algun truc, ara? —li vaig preguntar.

—Tens un bitllet, a mà?

Vaig treure la cartera de la butxaca posterior dels meus pantalons i li vaig donar un bitllet de deu euros. El va estendre sobre la taula amb les dues mans i, amb un llapis, va fer-li una ics gran al mig.

—Ara el faré desaparèixer —va dir.

I se’l va ficar a la butxaca.

—Ja està? —li vaig preguntar.

—Sí, què esperaves?

Me’l vaig quedar mirant, però no va dir res. Va agafar els coberts i va seguir menjant.

―Quina manera més burda de quedar-te amb els meus diners ―li vaig dir.

—Mira dins la teva cartera.

Me l’acabava de ficar a la butxaca, així que la vaig treure un altre cop, la vaig obrir i a dins hi havia el bitllet marcat.

—Déu n’hi do —vaig dir sorprès mentre agafava el bitllet amb els dits—. No ha estat gens malament.

—Si m’ho preparo puc fer coses més espectaculars.

Em va estar explicant com havia començat a practicar l’il·lusionisme; ho feia només per divertir-se i per entretenir els amics de tant en tant. Després ens vam oblidar de la màgia i vam seguir parlant d’altres temes.

Quan vam arribar a les postres va demanar al cambrer què tenien de fruita.

—Avui només tinc pomes, plàtans i taronges —va contestar.

—Doncs porta’m una taronja, si us plau.

Li va portar la taronja en un plat que va deixar davant seu, a menys de mig metre dels meus ulls.

Va agafar el ganivet, va fer un tall a la taronja en tot el seu perímetre sense acabar de partir-la, la va tornar a deixar al plat i me’l va acostar, empenyent-lo per sobre la taula.

—Pots acabar d’obrir-la amb les mans? —em va dir, com si ell fos incapaç i m’estigués demanant un favor.

Vaig agafar la taronja, vaig fer girar les dues mitges esferes en sentits oposats i la vaig partir en dos.

Al centre, en una de les dues meitats, hi havia un bitllet plegat moltes vegades, encastat a la carn de la fruita. El vaig treure i el vaig desplegar. Estava xop de taronja però, evidentment, era de deu euros i tenia la ics al centre. Vaig treure la meva cartera un altre cop per comprovar que, en efecte, el meu bitllet havia desaparegut.

El Jordi m’havia trucat feia uns dies per convidar-nos a la festa que feia a casa seva. Les sorpreses que devia tenir preparades garantien una nit espectacular. Però, al marge de l’il·lusionisme i de la imaginació, el que més em fascina dels seus muntatges és que els converteix en una espècie d’experiment social on es barreja gent de tot tipus (pagesos, paletes, professionals, artistes…) i aconsegueix, com si fos el més natural del món, que tots s’hi sentin còmodes, a gust, i es diverteixin. Suposo que és així perquè es rodeja de la penya més sana dels àmbits més diversos. Havia tingut l’oportunitat d’assistir a alguns dels àpats i festes que havia organitzat i sempre m’ho havia passat de puta mare. La Raquel no tant, per això no li havia dit res; m’havia volgut estalviar una discussió inútil que m’hagués posat de mal humor.

Aquesta companyia, la del Jordi i els seus amics, era l’alternativa, que havia deixat escapar sense ni atrevir-me a plantejar-la, a la festa de luxe a què ens disposàvem a anar aquella nit.

 SEGUEIX LLEGINT

Deixa un comentari