This post is also available in: Español
<CAPÍTOL ANTERIOR (si no has llegit el segon capítol, fes clic aquí)
3
Vam arribar a la finca del Nacho i la Marta a les vuit en punt, com ens havien demanat. Vam aparcar el cotxe en la banda del jardí que havien destinat a aquest propòsit. Ja hi havia sis o set cotxes, tots més cars i més nous que el nostre.
Ens va obrir la porta la Marta. Estava espaterrant, amb els llavis vermells, el cabell ros recollit amb un pentinat espectacular, i un vestit negre, llarg i tremendament escotat.
―Raquel ―va dir, com si fos una sorpresa―, estàs preciosa.
Somreia amb el braços oberts, però no gaire, i el cos lleugerament inclinat enrere. La Raquel va fer un gest semblant, com si fos un mirall de l’altra, però girant una mica el cap sense deixar de mirar-la. Llavors, com si estiguessin sincronitzades, totes dues van tornar a passar per la posició vertical per acostar-se, estirant el coll endavant, i llençar petons a l’aire mentre les seves galtes es tocaven.
―Miquel, tu sempre de negre, eh? —em va dir la Marta.
No vaig saber endevinar que significava aquell to, però no va deixar de somriure i se’m va apropar perquè li fes dos petons.
Plantada amb les mans a l’esquena, a una distància que li permetia mantenir-se al marge de la nostra actuació, hi havia una noia amb aspecte d’indígena d’algun país llatinoamericà. Anava tota de negre i amb un llacet al coll. Quan vam acabar la coreografia, la Marta li devia fer un senyal perquè es va acostar per agafar-nos els abrics.
Vam anar cap a un dels salons, un espai de ben bé sis metres de fons, divuit de llargada i cinc d’alçada amb un sostre espectacular, cassetonat, de fusta. Darrere d’una taula allargada, farcida de gots i ampolles, hi havia un jove força atractiu, també vestit de negre, que servia les begudes. L’aperitiu estava disposat sobre safates de porcellana blanca en quatre taules rodones distribuïdes equidistants a tota la llargada de la sala. Hi havia una altra noia de negre, guapíssima, que controlava que hi hagués de tot, portava més safates, i s’encarregava d’endur-se el que s’havia fet servir. En un racó, observant la sala com si fos lluny, hi havia un altre cambrer, també de negre, també atractiu, però una mica més madur i amb pinta de manar més que els altres.
La Raquel em va abandonar tot just entrar i es va dirigir, somrient i exhibint el seu tipus, cap a un grupet de tres noies que hi havia al costat de la taula més allunyada. Em vaig quedar aturat, al costat de l’entrada, fent una ullada al muntatge. A la meva esquerra hi havia quatre paios xerrant. No els coneixia. No em vaig estranyar gens quan un d’ells, en notar la meva presència, va interrompre un moment la seva conversa per dir-me ei noi, porta’m un whisky, com si no hi hagués una taula a menys de quatre metres amb un cambrer servint begudes.
―Miquel Aramís, encantat ―li vaig dir girant-me cap a ell i allargant-li la mà.
Em va mirar un moment, desconcertat, i va aixecar la mà per encaixar-la amb la meva, amb un gest que em va semblar aliè a la seva voluntat conscient i posant cara d’idiota.
—Ja ens veurem per aquí —li vaig dir abans no tingués temps de reaccionar i presentar-se. I vaig fer mitja volta per dirigir-me cap a la taula de les begudes.
―Hòstia, pensava que era un dels cambrers ―vaig sentir que deia, abaixant la veu, mentre m’allunyava.
Allò era com un casament, d’aquells que tant m’agraden, però a escala reduïda i sense nens ni membres de la tercera edat. Dones elegantíssimes, homes amb vestits impecables, un aperitiu de disseny procedent d’un restaurant de renom, i un personal de servei, vestit de negre, seleccionat en un càsting de models. El Jordi Matoll i els seus amics devien estar prenent birres i menjant croquetes d’aquelles que fa la seva dona.
Tanmateix el que hi havia distribuït a les safates tenia un aspecte increïble, tot i que de difícil comprensió. Per regar-ho vaig dubtar entre la cervesa i el cava i em vaig decidir per la cervesa, potser per solidaritat amb els qui no tenia al costat.
No coneixia ningú. Havíem coincidit alguns cops amb amics dels amfitrions. Fins i tot havíem fet un parell de viatges amb ells i dues parelles amigues seves, però cap d’aquells no era allà en aquell moment. La Marta estava ocupada rebent la gent que anava arribant, i al Nacho, no l’havia vist.
Amb la cervesa a la mà em vaig dirigir cap a on era la Raquel. Em va presentar les seves amigues, eren algunes de les companyes del gimnàs. Sense cap mania vaig ser objecte d’un repàs ràpid, quasi professional. Jo també vaig fer el que vaig poder, tot i que elles eren tres. Per dir-ho clar, m’hagués follat qualsevol d’aquelles noies sense pensar-m’ho dos cops. Em van anar oferint les galtes perquè els fes els petons de rigor i just quan semblava que una d’elles m’havia de començar a interrogar va aparèixer el Nacho. Li va fer dos petons a la Raquel i se’m va emportar per presentar-me els altres homes. Jo hagués preferit quedar-me allà. Les converses masculines anaven dels nou punts que el Barça li portava al Madrid, del que havien guanyat en borsa aquell any, de golf o de cotxes.
—Aquest cotxe de què parles, és un cotxe car, oi? —li estava preguntant un a un altre, a la conversa on vaig aterrar—. Quant val, seixanta?
—Cent cinquanta —va ser la resposta, no mancada de cert menyspreu.
El Nacho me’ls va presentar.
—Ah, tu ets el marit de la Raquel —va dir el del cotxe de cent cinquanta—. Van juntes al gimnàs amb la meva dona. Vam ser a la inauguració de casa vostra. Llàstima que no hi fossis, tothom va quedar molt impressionat per l’espai que has aconseguit. Perquè no és gaire gran, oi, en realitat?
—Gràcies —vaig dir, saltant-me la pregunta—. Sí, estem molt contents com ha quedat.
I vam estar parlant uns minuts de la casa, fins que algú va relacionar Gallissà amb un camp de golf que hi ha en un municipi proper i es van posar a comentar els forats del seu recorregut.
Quan vam anar a sopar, no sé com m’ho havia fet, però ja m’havia pres tres cerveses. El sopar es feia en un altre dels salons de la planta baixa. Hi havia una taula llarga parada per a trenta persones. Vaig tenir la sort que em va tocar seure al costat d’una noia molt simpàtica. Venia de parella d’algun dels amics del Nacho i estava més perduda que jo que, com a mínim, ja sabia on em ficava abans d’anar-hi. Ella em va semblar que no, tot i que no desentonava gens. Era guapa i portava un vestit ad-hoc que, després, vaig saber que li havia regalat el seu acompanyant expressament per a l’ocasió.
La Raquel, que era a la meva esquerra, estava exultant. Era feliç com poques vegades l’havia vista. I vaig sentir molta pena. De cop, en adonar-me com d’allunyats estàvem quan érem fora del llit, em vaig posar molt trist. En el sexe ens enteníem com poques parelles, n’estic segur, però socialment els nostres interessos eren cada cop més oposats. Com que no em necessitava per a res, vaig dedicar la meva atenció al magnífic sopar, a beure unes quantes copes de l’excel·lent Vega Sicilia gran reserva del 96 que l’acompanyava, i a parlar amb la noia de la meva dreta. Va resultar que era fotògrafa professional i em va posar al dia de les novetats digitals. Jo seguia amb la meva Nikon F2 i el blanc i negre, que era la meva passió, revelant jo mateix les fotos al laboratori que tenia muntat al despatx.
Uns minuts abans de les dotze ens vam dirigir un altre cop cap al saló on havíem fet l’aperitiu. Mentre sopàvem l’havien convertit en una discoteca, havien retirat les taules rodones —només hi quedava la de les begudes—, havien reduït el nivell lumínic i havien col·locat uns altaveus immensos als racons. Els de negre van repartir bols de vidre plens de raïm aromatitzat amb algun destil·lat que no vaig saber reconèixer. I ens vam menjar els grans, disciplinadament, quan des dels bafles van començar a sonar les campanades. Després va aparèixer el cava, vam brindar, ens vam donar les mans, ens vam abraçar, ens vam fer petons i van començar a sonar les cançons de l’últim estiu. La Raquel em va envoltar el coll amb els braços i em va fer un petó llarg i humit amb els seus llavis tous i calents. Vaig notar com l’energia se m’escapava cames avall i tot el cos em va quedar com si fos de mantega fosa.
—Tothom m’ha tornat a dir com els va agradar la casa —em va xiuxiuejar a l’orella—. Anem a ballar— va afegir com si m’estigués proposant d’anar a fer l’amor furtivament en algun racó.
—Deixa’m agafar una beguda —vaig dir-li—, ara torno.
Havien adequat el rebedor i, mentre brindàvem, també el saló on havíem sopat com a espais d’estar, al marge de la discoteca. No podia deixar d’admirar l’eficàcia en l’organització d’aquella festa. La taula on havíem menjat havia desaparegut, com en un truc de màgia per impressionar els convidats, i l’espai l’ocupaven diferents grups de butaques que semblaven distribuïts casualment. Per un d’aquells misteris de l’acústica, allà, no hi arribava la música de la disco. Era una espècie de chill out immens i tranquil, que en aquell moment estava pràcticament buit. No hi faltava una taula amb begudes on vaig localitzar una ampolla que em va cridar l’atenció: Parker’s Heritatge Cask Strength, Bourbon Whiskey, 64,8%. Espectacular. Seria la meva beguda per a aquella nit.
No recordo quants gots portava ni quanta estona havia passat. Però els 64,8, sumats al cava, al vi i a les cerveses, havien produït el seu efecte, i la borratxera que mirava de negociar no era gens menyspreable.
Després d’estar-me una estona a la discoteca, havia tornat a la sala on havíem sopat, i era allà, dret, bevent sol mentre mirava la gent. La Raquel s’havia quedat ballant. Després del raïm, havien arribat més convidats i la festa estava força concorreguda. Hi havia algunes persones que parlaven dretes, formant diferents grups. D’altres seien a les butaques.
L’atmosfera que transmetien aquelles parets i l’absència de música devien provocar algun tipus d’efecte tranquil·litzant perquè, tot i que la sala estava força plena, no hi havia gens de xivarri. Tothom parlava sense aixecar la veu i, al marge d’alguna rialla esporàdica però discreta, l’ambient era gairebé com en un museu.
—Escolta, tu ets arquitecte, oi?
Em vaig girar cap a qui em parlava. Era l’acompanyant de la fotògrafa amb qui havia estat parlant durant el sopar. No recordava el seu nom.
Vaig assentir.
―Estàvem comentant que el sector de l’habitatge està fortíssim ―va dir―. L’altre dia llegia al diari que a Girona, en l’últim any, el preu de les vivendes ha pujat un 29%, i que això no té pinta d’aturar-se.
―Sí, la cosa va molt forta.
—Ens preguntàvem si tu, que ets del ram, sabries d’alguna operació en què poguéssim invertir, o d’algun solar on es pugui posar en marxa alguna promoció.
—Una promoció d’habitatges?
—Sí.
—Tothom està buscant solars per fer-hi habitatges.
—Ja m’ho imagino. Suposo que hi deu haver molta demanda. Quan un sector tira, de seguida crida els inversors.
—Sí, ara sembla que si no ets promotor ets idiota. Tu a què et dediques? —li vaig preguntar.
—A la importació de components electrònics.
—I dóna pasta, això?
—Home, no em puc queixar.
—Doncs segueix amb els components electrònics, que són petitets i fàcils de vendre, i no et fiquis en un món del qual no en tens ni idea.
Em va semblar que no era la resposta que esperava.
—Com? Ja, però també faig inversions en altres sectors —no s’havia ofès—. Si saps d’algun solar, nosaltres podríem comprar-lo i encarregar-te el projecte i, també, la gestió de la promoció.
—Sí, i de les vendes, si et sembla. Mira, amb un solar a les mans el que em sobra són clients. I en tinc de tot tipus, t’ho asseguro. I abans de dir-t’ho a tu l’hi diria a qualsevol altre que tingués la seguretat que no ho engegaria tot a rodar. Que ja està bé, collons. Ara resulta que la pasta és al mercat immobiliari i tots cap allà. Contrabandistes, venedors d’electrodomèstics, xarcuters i, ara, importadors de components electrònics. Però què cony us penseu? Us és igual tot, no? La qüestió es fer diners.
—Home —va dir.
—Els diners, sí. Ja n’estic fins al capdamunt dels putos diners, de dependre de la pasta i d’haver d’anar tot el puto dia aparentant que estic folrat i que m’agrada passar el temps amb gilipolles com vosaltres que no sabeu parlar més que de la borsa, de golf, de iots o de cotxes. Que quan parleu del Laporta o de l’Urdangarín dieu el Jan o l’Iñaki, com si fossin els vostres amics més íntims, que no ho deuen ser perquè ni ells són aquí ni vosaltres a les seves festes. Ni tant sols els deveu conèixer.
Havia començat a cridar l’atenció així que em vaig girar cap a l’audiència i em vaig fixar en una noia força guapa que m’estava mirant intrigada.
—Ah, i les ties, és clar —vaig dir saludant-la amb un gest del cap— la pasta dóna accés a les ties bones. Bé, a algunes, a algunes imbècils, en concret, que l’únic que volen és lluir tio amb calé. És la combinació perfecta, tio amb pasta amb tia bona. I així cadascú té el que vol i tothom content. Salut —vaig aixecar el got i vaig fer un glop del 64,8—. Per això estan tan bones les pijas, perquè els paios com vosaltres sempre teniu accés a les dones més guapes i teniu filles amb elles i d’aquesta manera aneu millorant l’espècie. L’espècie dels pijos. I amb tot això, bellament resolt des del punt de vista de l’ordre social, us n’afarteu i, mentre manteniu les formes, les ties us comenceu a tirar els vostres entrenadors personals i els tios les vostres secretàries, o les becàries, o les jovenetes que tingueu més a mà i que es deixin, o que també siguin del tipus atrapar tio amb pasta —vaig estar a punt de perdre l’equilibri perquè no havia parat de gesticular per donar èmfasi al meu discurs, però em vaig recolzar a la butaca que tenia al costat. Per dissimular vaig escurar la meva beguda i em vaig mirar, entristit, el got buit—. Que ja m’agradaria començar a veure els essaemaesses que heu anat rebent aquesta nit, ja. Qui té collons d’ensenyar els missatges del seu mòbil? Va, podríem fer un concurs. A veure qui ha rebut el missatge més porc.
La meva proposta va provocar alguns murmuris i hi va haver qui es va palpar la butxaca per comprovar que hi duia el telèfon. Llavors vaig veure la Raquel, mirant-me amb la cara desencaixada des de l’altre extrem de la sala. Això em va fer perdre una mica el fil, però ja no em podia aturar.
—Així que ara vols entrar al món immobiliari, eh? —vaig dir, dirigint-me un altre cop al meu interlocutor principal, sense saber gaire bé on ho havia deixat.
Va somriure.
―No, no és que vulgui entrar al món immobiliari. Jo, el que faig és invertir en sectors segurs i rendibles. Ara mateix, l’habitatge ho és, però encara no hi he entrat. Per això t’ho preguntava. Però no cal que t’hi amoïnis més, no m’imaginava que la meva pregunta havia de desencadenar una crisi com aquesta, noi. Deixa-ho córrer, de veritat, relaxa’t i beu tranquil.
―Home, si és qüestió de fer diners, també se’n poden fer molts amb les drogues, per exemple. Sí home, el narcotràfic és un negoci que t’hi cagues. I així fins i tot us sortiria més barata la farlopa.
Una mà em va agafar amb força de l’espatlla, pel darrere. Vaig girar el cap i vaig veure la cara del Nacho a un pam de la meva.
—Miquel, ja n’hi ha prou —va dir mirant-me als ulls amb una intensitat que no li coneixia—. Em sembla que serà millor que marxis.
Segurament tenia raó. A la sala, que s’havia anat omplint de gent, s’havia fet el silenci. La Raquel plorava abraçada a la Marta que m’estava mirant amb una cara d’odi que ni assajada li hagués sortit millor. M’hi vaig acostar seguit per les mirades de tots el presents i d’algun comentari del tipus qui és aquest imbècil.
—Es queda aquí —em va dir la Marta abraçant la Raquel que amagava el cap entre els seus braços per no mirar-me.
No hi vaig insistir.
Al rebedor hi havia la noia que ens havia recollit els abrics quan havíem arribat, feia mil anys. Tenia el meu al braç i m’estava esperant. Havia de felicitar els amfitrions per l’organització, realment.
—Déu n’hi do, les festetes que munten aquests, eh? —vaig dir-li en un intent idiota d’establir una complicitat impossible.
Em va mirar als ulls amb cert menyspreu i em va donar l’abric.
* * *
ARA, SÍ, VA,
COMPRA LA NOVEL·LA, ARA MATEIX SI VOLS,
FENT CLIC A LA PORTADA