Revelacions geomètriques

This post is also available in: Español

White over red Mark Rothko, 1957

White over red Mark Rothko, 1957

Ets davant d’una paret molt alta. És de color verd, però al capdamunt hi ha pintat un gran rectangle blau. La Sònia t’ha dit que aquest any toca pintar les parets de color taronja i el terra de color vermell. Estàs angoixat perquè no saps com t’ho faràs per arribar fins allà dalt. Sents un cop de porta. Et gires i darrere teu només hi trobes una foscor absoluta.

Era un somni; quan te n’adones sents un gran alleujament. Sense moure’t, abans d’obrir els ulls, analitzes el teu estat. La ressaca no sembla de les pitjors, però els fets de la nit es confonen dins una nebulosa intermitent de visions desenfocades i ondulants que es van enfosquint fins a desaparèixer. Sents una vergonya abstracta que et precipita a un desànim indefinit, profund; i com a inici d’una reflexió inevitable et preguntes què estàs fent amb la teva vida.

D’aquí a un moment intentaràs atrapar un horari que sembla que fugi, com si es volgués escapar amb el dia deixant enrere la feina pendent. Has abandonat els teus projectes artístics i amb prou feines compleixes amb els encàrrecs que et permeten anar tirant. Passaràs el dia com podràs i quan surtis de l’estudi aniràs directament al bar. El mateix on et trobaves amb els amics abans de conèixer la Sònia. A ella no li agradaven, ni aquell bar ni els teus amics, i et va arrossegar cap als seus cercles. Ara que t’ha deixat, hi has tornat. Hi prendràs un parell de copes i xerraràs amb uns i altres. Però quan tots se n’hagin anat tornaràs a sentir aquell buit que no saps com omplir. Seràs incapaç de retirar-te i l’ànsia t’empenyerà cap a un altre bar, tot i que saps que ni allà ni enlloc trobaràs el que et falta. Seguiràs bevent, perquè sí, o perquè hi veuràs noies que t’agradaran, o no, però confiaràs que n’aparegui alguna; i t’hi quedaràs, fent glops de la teva copa mentre esperes que passi alguna cosa. I veuràs noies boniques, és clar, però no t’atreviràs a dir-los res, ni quan alguna se’t miri amb simpatia o fins i tot amb interès com passa molts cops mentre encara estàs serè.

Si fossis capaç d’atendre aquests senyals, o de deixar-ho córrer aquí, el teu rectangle blau no hauria aparegut. Però no ho ets, i quan t’hagis acabat la segona copa tornaràs a canviar de bar per seguir bevent i mirant les noies sense acostar-t’hi. I no pensaràs en el rectangle, ni que abans l’ocultava el pòster emmarcat del Corto Maltès que l’Hugo Pratt t’havia dedicat personalment, ni que l’endemà serà el primer que veuràs quan surtis del dormitori, allà, centrat sobre el sofà i la catifa per evidenciar el teu fracàs.

Perquè en aquesta cerca absurda de no saps què, acabaràs anant a la discoteca. I quan finalment l’alcohol i el ball t’hagin desinhibit, menyspreant l’últim bri de dignitat que potser et quedi, et dedicaràs a intentar-ho amb totes les dones que tinguis a l’abast. I fracassaràs, evidentment. I potser és millor que sigui així, perquè l’únic cop que vas aconseguir el teu objectiu, les conseqüències van ser desastroses; d’ordinador portàtil ja te n’has comprat un altre, però l’Hugo Pratt fa més de quinze anys que és mort. La noia que s’ho va endur no l’has tornada a veure, o no ho saps, potser tampoc la reconeixeries. Sort que les càmeres i tot el material professional són sempre a l’estudi.

Que sota el pòster aparegués aquell blau —un color que havia estat testimoni de la teva felicitat amb la Sònia— va ser francament depriment. De vegades penses que només caldria una mà de pintura per resoldre els teus problemes; de pintura blanca, segurament; ja n’hi ha prou, de colors. Tota la sala blanca; i el terra de fusta, potser. Aquest pensament et reconforta, però la pintura i el rectangle et retornen al somni i aquest al cop de porta que ara t’adones que era real i ha estat el que t’ha despertat. Obres els ulls, t’aixeques d’un salt i et precipites cap a la sala. El primer que veus és el rectangle blau retallat al verd festuc de la paret, però amb una ullada ràpida en tens prou per comprovar que el portàtil segueix sobre la taula i que no sembla que hi falti res.

*

Ets al segon bar de la nit. Vesteixes la teva millor roba. T’has pres una pastilla que t’ha passat un col·lega; se suposa que t’ha de donar el coratge que et cal per acostar-te a les noies sense haver-te d’emborratxar. Fa estona que te’n mires una que està ruixant el local sencer amb el seu erotisme. Li has aguantat la mirada tots els cops que hi has ensopegat. Ara ve cap a tu.

—T’agrado? —et diu quan arriba al teu costat.

És d’algun país de l’Est. Et molesta la pregunta, però sobretot la seguretat com te la fa i el poc pudor que té a deixar clar que sap que la desitges.

—M’hauries d’agradar?

—Home.

—Si vols que et digui la veritat, per al meu gust et sobra una mica de cul i et falta una mica de pit i, com no et cuidis, tinc la sensació que d’aquí a uns anys estaràs feta una foca.

—Però ara mateix te’m follaries oi, si poguessis?

—Pagant?

—No m’ofenguis.

—Com et dius?

—Natasha.

—De veritat?

—Té importància?

*

No els veus fins que no sou al portal de casa teva. Són dos, rapats, amb tatuatges i unes pintes com els russos dolents de les pel·lícules. T’empenyen cap dins i es fiquen amb tu i la Natasha a l’ascensor. Un cop a dalt, no cal que et donin instruccions perquè els obris la porta del pis. Entreu, un d’ells la tanca, l’altre fa un repàs visual ràpid de l’espai i es posa a escridassar la Natasha. Ella respon sense arronsar-se. El que ha tancat la porta t’agafa del braç, et porta fins a la finestra, abaixa la persiana, et fa seure a la cadira que hi tens al davant, t’hi lliga els braços i les cames amb unes brides i et tapa la boca amb dues voltes de cinta americana. L’altre entra al dormitori. Quan surt, torna a esbroncar la Natasha. Comences a tenir molta por, has sentit a dir veritables monstruositats de gent com aquesta. Però és ella qui se t’acosta. T’escup a la cara i et clava un ventallot destre, no saps si pel què li has dit del seu cul o perquè tens una merda de pis amb un contingut miserable.

*

La Natasha s’ha assegut en una cadira, ha agafat un dels teus còmics i el fulleja mentre fuma. Un dels homes ha sortit i ha tornat amb moltes caixes de cartró. Ara les omplen amb els estris de cuina, la teva col·lecció de còmics, la roba… tot el que troben. Quan acaben, el que sembla de rang inferior ve cap a tu, et fot dos ventallots i et pregunta on guardes els diners. Et pixes a sobre i li indiques la butxaca de la jaqueta amb els ulls. Hi troba la cartera, mira el seu contingut i et clava dues plantofades més. L’altre li diu alguna cosa, deixa d’estomacar-te i es guarda la cartera a la butxaca.

Despengen les teves fotos, els pòsters del Moebius i el Manara i desmunten els mobles, les prestatgeries i els aplics de les parets. Sota els elements comencen a aparèixer els colors que ha tingut la sala, un de diferent per cada any dels dotze que hi has viscut amb la Sònia. Totes aquestes petjades tenen forma de rectangle i fins i tot n’apareixen alguns a l’interior d’altres, vestigis d’elements més antics que ja no recordaves.

Per un moment, et fas la il·lusió que l’aparició capriciosa d’aquesta geometria acolorida tindrà algun efecte estètic que podràs utilitzar per a un projecte fotogràfic. Però segurament és només un mecanisme per distreure la por, perquè de seguida constates que la casualitat difícilment porta a un bon resultat quan hi ha tantes variables. Llavors, mires de buscar l’expressió de cada color de forma aïllada, però quan comencen a endur-se les teves coses i aquest repertori de rectangles s’escampa per totes les superfícies, fins i tot per terra, l’únic que aconsegueixes és completar una crònica cromàtica dels records de la teva vida en aquesta sala.

*

Al pis ja només hi quedeu tu, la Natasha i les cadires on seieu. Entra el cap de la banda, la fa aixecar, li pren el còmic, li diu alguna cosa que, per descomptat, no entens, agafa la cadira i torna a sortir. La sala està com si uns estudiants d’art sense cap criteri hi haguessin estat fent pràctiques. La noia hi fa una ullada, com si s’acabés d’adonar de la transformació, però de seguida hi perd l’interès. Es gira cap a tu, se t’acosta, aixeca un peu, veus un moment la sola de la seva sabata i la punta del seu taló, gires el cap i reps un cop molt violent al pit. El taló se’t clava entre dues costelles i el dolor t’agafa per sorpresa. Caus enrere, el cap et pica contra el cantell d’alguna cosa molt dura i acabes a terra, de costat.

—No estic grassa —et diu.

I se’n va.

Et sents com un quatre llençat a terra de qualsevol manera. Et costa respirar, no saps com és la ferida que t’ha fet el taló, ni si al cap hi tens un trau o només un cop; el dolor és molt intens a tots dos llocs. També et comença a fer mal el coll, perquè el cap et penja sense arribar a tocar a terra i no saps com posar-lo. T’han deixat només amb la roba que portes i la cadira que et té atrapat. Mires de moure’t i notes el tacte desagradable de l’orina freda a la roba dels pantalons. Això ja no es resol només amb una mà de pintura. Esclates en plors. Les llàgrimes difuminen el contorn de les formes i et sembla que els dos rectangles sobreposats que hi ha a la paret que tens al davant s’aproximen a algun quadre del Rothko. Busques consol en aquesta descoberta i intentes no deixar de plorar per conservar el filtre que et proporcionen les llàgrimes. I en un esforç desesperat per trobar composicions amb algun valor plàstic, com si t’hi anés la vida, fas zooms imaginaris per aïllar fragments en aquest conjunt absurd de rectangles.

@Albert Gassull 2014

2 Comments

  1. Bona., m’ha agradat….

Deixa un comentari