Artistes

This post is also available in: Español

Man_Ray_Salvador_Dali

Dalí i Man Ray, París, 16/06/1934. Fotografia de Carl Van Vechten

Són al llit. La noia mou el cap per acariciar-li el pit amb la galta, amb el front, amb el nas, amb el ulls; i li envolta el cos amb el braç per estrènyer-li amb força, buscant culminar la felicitat que l’embolca. O això és el que ell interpreta, perquè aquest és el sentiment que identifica en la seva actitud, en reconeix els símptomes.

—Ai Enric, m’encanta despertar-me a casa teva i que em facis l’amor, és tan guai. ―diu entre dos sospirs.

—Potser que ens llevem —li respon ell mentre li acaricia el cap movent els dits entre els seus cabells curts i fins—. D’aquí a una hora els tindrem aquí i encara no he preparat res.

Ella l’abraça encara una mica més fort.

—Qui és aquesta noia que ve amb el teu amic a dinar? La coneixes?

—No, no l’he vista mai.

—És la seva parella?

—No ho sé.

I es queda un moment en silenci, mirant el sostre. Fins i tot atura el moviment del seus dits.

—Ara que, en realitat, mai no sé quina és la relació que el Romà manté amb les dones amb qui va.

Resta immòbil encara un instant més, recordant.

—Va Taís, deixa’m sortir —afegeix quan torna d’aquell moment d’absència; i li frega el cap amb un gest que mira que resulti simpàtic, però que no pot amagar del tot la seva impaciència.

La noia s’aparta una mica, prou perquè ell se n’escapoleixi i rodi fins a l’extrem del llit per llevar-se. Surt del dormitori, nu, per anar cap al bany, amb la mirada i el somriure de la Taís clavats a l’esquena. Més val que comenci a pensar com s’ho farà per acabar amb aquesta relació que se li està complicant tant i tan de pressa.

És a la cuina rallant gingebre. La sent entrar i gira el cap per mirar-la, s’està eixugant els cabells amb una tovallola.

—Què volies dir amb això de les seves nòvies?

Es tomba i recolza el cul i les mans al marbre. La Taís deixa la tovallola al respatller d’una cadira. Sembla un ocellet amb aquell cos prim sota el vestit de tirants, els cabells despentinats i el nas punxegut. És bonica.

—Què?

—El Romà, això que dius que no saps quina relació té amb les noies amb qui surt i tal.

Li parla mentre treu un bric de llet i una plata amb formatges de la nevera, sense mirar-lo.

Aquesta naturalitat, de sobte, el molesta.

La Taís va fins a la taula, seu, posa una llesca a la torradora i se’l torna a mirar.

—Enric?

—Sí, perdona. El Romà. Sí. Doncs és un paio súper passional.

—Això està bé, no?

—No ho sé. Suposo que és difícil de portar. S’enamora amb bogeria i perd el cul fins a un extrem que no he conegut en ningú més. Li he vist fer veritables bestieses.

—És enamoradís?

—No, no és això. És que quan s’enamora ho fa molt intensament. A més, sempre es penja de models, o de ballarines, fins i tot d’una trapezista, un cop. Però el que volia dir és que mai no sé en què es concreta tota aquesta passió, ni quina resposta té. I no és perquè no m’ho expliqui, m’he passat moltes nits de borratxera escoltant els seus deliris, però gairebé mai no sé si el que m’està explicant és la història d’una relació o la de la seva pròpia paranoia.

Com que la Taís no diu res, continua.

—Tot i que crec que per a ell és exactament el mateix, em sembla que no sap viure-ho d’una altra manera.

—Per què? Com ho viu?

—Patint. Necessita patir. O no pot evitar-ho. És massa sensible a la bellesa, s’hi queda atrapat. Té una relació emocional amb tot allò que fa. I una sensibilitat diferent de la de ningú que hagis conegut. M’imagino que això és el que el fa tan genial, i no em refereixo només com a pintor.

Mentre la Taís se’l mira encuriosida, com si hagués de processar aquella manifestació espontània d’entusiasme, la torradora fa un clic i mitja llesca sobresurt de la boca de l’aparell. L’Enric decideix interpretar-ho com un senyal i es torna a posar de cara al marbre per seguir preparant l’amanida. Vint-i-un anys, deu menys que ell. És la seva joventut, el problema?

La Taís acaba d’esmorzar, recull el que ha utilitzat i surt de la cuina.

Quan hi torna a entrar, l’Enric està ajupit davant del forn, envoltat de baf, regant una pota de xai amb suc de llimona barrejat amb all i julivert.

—Quina olor més bona. Et falta gaire? Són més de les dues. No haurien de ser aquí, ja?

—No t’amoïnis, una hora de retard és puntualitat per al Romà.

—Ah sí? O sigui, i llavors, a què venia tanta pressa i tal?

—Quina pressa?

—És igual —diu, i torna a sortir.

La Taís l‘acompanya a l’entrada per rebre els convidats. Els homes s’abracen amb sinceritat mentre les noies sembla que s’avaluïn. Fan les presentacions. Es diu Rocío i és d’Almeria. No el sorprèn que sigui tan guapa, però sí l’aura que l’envolta, d’una sensualitat tan torbadora que li ha sacsejat l’interior amb una violència només comparable amb el seu desconcert. Segur que hi ajuda el vestit, que dibuixa perfectament les línies d’allò que cobreix i deixa al descobert uns braços i unes cames de traços gairebé perfectes; però tot i així no és normal, això a ell no li passa.

Vista al seu costat, la Taís ha quedat resumida en aquell ocellet.

—Sempre m’ha agradat casa teva, amb tot aquest espai, aquesta vidriera i aquesta llum—diu el Romà, que s‘ha aturat a l’entrada de la sala. I l’Enric li segueix la mirada que, fent un vol circular, acaricia les fotografies que hi ha a les parets, plana per damunt del piano, de la taula parada, dels sofàs col·locats en ela i s’escapa pel finestral del fons fins que es perd a les façanes de l’altra banda del pati—. Almenys has tingut la sort que t’ha deixat el pis.

—De moment, sí. Però encara no està tot dit. Seieu —i assenyala la zona d’estar amb un gest del cap—. Voleu prendre alguna cosa?

Torna a la sala amb les begudes i ocupa el lloc que ha quedat buit a l’esquerra de la Taís, al sofà que mira cap al finestral. La Taís li està responent al Romà que no va anar a la manifestació de la Diada perquè no era a Barcelona.

—I tu, Enric, hi vas anar?

—Sí.

—Quina gentada, oi?

—Sí, una passada.

Però està pendent de la Rocío, que no mostra el més mínim interès per cap dels presents. Seu relaxada a l’extrem més allunyat de l’altre sofà i rastreja amb la mirada la paret que té al davant, a l’altra banda de la sala; fa la sensació que examina les fotografies que hi ha penjades. L’Enric hi fa una ullada amb un gest gairebé reflex; són ampliacions de 30×40, en blanc i negre, una selecció de les millors imatges de la seva etapa de fotògraf. La torna a mirar; la Rocío ha tirat el cos endavant, potser per guanyar uns centímetres a la distància que la separa de les fotos, perquè ara no té cap dubte que les està observant amb atenció. El Romà segueix parlant de la Diada. La Taís se l’escolta, somriu i de tant en tant fa que sí amb el cap. La Rocío s’aixeca i creua la sala en diagonal; va cap a les fotografies que hi ha a la banda esquerra de la paret, com si tinguessin un ordre establert o es tractés d’una exposició. L’Enric, per seguir la seva trajectòria, ha de girar el cap i mirar per damunt del respatller del sofà. El Romà diu: i a veure què passa ara, amb les eleccions. L’Enric se’l mira un moment i els seus ulls es troben, li somriu i es torna a tombar amb la intenció de preguntar a la Rocío què li semblen les fotos.

—I com va la feina, Enric, tens molts bolos? ―sent que diu el Romà.

—No em puc queixar —respon, mirant-se’l un altre cop, però sense posar-hi gaire atenció—, entre la banda i el quartet vaig fent. Amb això i les classes me’n surto prou bé —afegeix, gairebé per educació.

“I m’han encarregat la música per a una sèrie de televisió, també”. Però ja l’hi dirà en un altre moment. S’aixeca i es dirigeix decidit cap a la Rocío, que s’està mirant una foto de prop, amb l’esquena molt dreta i les cames creuades.

—Què, dinem? —diu la Taís, de sobte, com si allò fos casa seva.

I la Rocío, igual que una ballarina mecànica accionada per una molla, es posa de puntetes, fa un gir àgil i ràpid, i acaba la pirueta d’esquena a la paret, amb els peus en una posició impossible, que deu ser la troisième, i els braços creuats sota els pits. L’Enric s’ha aturat en sec, a menys d’un metre, i es troba amb uns ulls negres que miren dins els seus amb una profunditat que fa pensar que hi han descobert alguna cosa.

—Xulíssimes ―li diu amb un somriure, responent a la pregunta que l’Enric té al cap―. Les has fet tu?

—Sí.

I a ell li agradaria quedar-se allà i seguir parlant amb ella de les seves fotos, però la Rocío desapareix i el deixa de cara a la paret, davant d’una fotografia que se sap de memòria, perquè el Romà i la Taís es dirigeixen cap a la taula i ella ha fet el mateix.

Se’n va a buscar l’amanida a la cuina. Quan torna ja han segut, s’han disposat de manera que les parelles queden simètricament enfrontades. Obre el vi i el Romà es posa a explicar que l’han contractat per anar a impartir uns tallers de pintura a la universitat de Kiev.

—Ai, a Rússia, quina enveja —diu la Taís que s’ha animat de cop, o que ja ha agafat prou confiança—. Em portaràs unes nines d’aquelles tan maques? O sigui, nines russes, d’aquelles que són unes dins les altres, saps?

—Kiev no és a Rússia, Taís —diu l’Enric.

—Ai, m’encantaria anar-hi. Tu has estat a Kiev, Rocío?

—No, no he viatjat gaire, però al negoci s’hi mou més d’un ucraïnès, tot i que no sé si n’hi ha cap de Kiev.

—Brindem per les nines russes —diu el Romà aixecant la seva copa—. Ja et buscaré una Matrioska, suposo que també en deuen tenir, tot i que diria que a Ucraïna són més típics els ous de Pasqua. Va, pels ous, les nines i l’artesania popular.

I brinden. I el Romà es posa a explicar que l’origen de les nines russes és japonès. l la Taís diu: japonès? O sigui, del Japó i tal? I el Romà no li respon, però continua parlant de com l’art popular està present a les obres dels artistes de les primeres avantguardes russes. I la Taís diu: Ah, sí, això de l’avantguarda és allò que feia Mayakovski al teatre, oi? I l’Enric voldria que se l’empassés la Terra i es mira la Rocío de reüll, però no veu que pari atenció. I el Romà aclareix que les avantguardes no són “una cosa” que es faci; i fa la impressió que s’ha embalat i que té ganes de xerrar perquè segueix explicant l’evolució de l’art a l’inici del segle XX als països que esdevindrien la Unió Soviètica. En un dels moments que calla, perquè està mastegant, la Taís li pregunta a la Rocío si està vivint a Barcelona.

―Sí, ja fa sis mesos.

―I hi vas venir per feina i tal?

—Sí, aquí hi ha més moviment.

Però el Romà ja està dient que precisament Kiev és la ciutat de Tatlin i de Malevich. I l’Enric es mira la Rocío mentre es pregunta si aquells dos se’n van al llit junts i, si se n’hi van, si hi follen; però la noia torna a estar concentrada en el menjar, sense donar senyals que la interrupció l’hagi afectat gaire. I el Romà, entusiasmat amb el que està explicant, fa un recorregut complet per les avantguardes europees del segle XX i dóna el seu discurs per conclús quan s’acaba l’amanida, que qualifica de contracomposició de gustos dissonants, com si necessités que tot plegat fos coherent amb la seva dissertació.

—Dissonants, però boníssims —diu la Rocío, que s’eixuga els llavis amb el tovalló i es mira l’Enric amb simpatia.

—Que bé que cuina, l’Enric, oi? —diu la Taís mentre li agafa la mà que té sobre la taula i se la col·loca entre les cuixes abans que ell pugui dir res —Tot ho fa tan bé! És un crac.

Llavors es mira la Rocío, es mira el Romà, tanca els ulls i empeny la mà de l’Enric cap avall utilitzant tots dos braços, tirant les espatlles enrere per modelar la roba fina del vestit amb els seus pits joves, posant tot el cos en tensió, com si tingués una esgarrifança de plaer recordant l’últim orgasme d’aquell matí. És un instant molt breu abans no torna a obrir els ulls i es mira l’Enric, somriu, inclina una mica el cap de costat, dirigeix els ulls cap als seus llavis, s’hi atura un instant, i li ressegueix el cos amb la mirada fins a un punt concret sota la taula. Fa una altra pausa, deixa caure les parpelles a poc a poc i es torna a mirar els convidats, somrient i relaxada, igual que si en aquell moment l’haguessin de començar a aplaudir.

L’Enric, sense dir res, enretira la mà mentre evita de trobar-se amb cap mirada. Procura esbossar un somriure que té la sensació que no li acaba de sortir gaire bé, s’aixeca i se’n va cap a la cuina intentant analitzar què és el que l’està posant tan nerviós.

Torna a la sala carregant la plata del forn amb la cuixa de xai fumejant. A taula ningú no parla. És el moment de tornar a les fotos, o a l’amanida de gustos dissonants.

—La Taís és actriu —és el que diu, però, mentre deixa la safata sobre la taula.

—Ah —diu la Rocío.

—Ah sí? —diu el Romà— Estàs actuant en algun lloc, ara?

La Rocío es mira el Romà de reüll, com si li hagués sorprès la pregunta.

—No, acabo de tornar de New York; per això no era aquí per la Diada.

—Has estat treballant a Nova York? —diu el Romà, després de fer una ràpida ullada d’amonestació a la Rocío.

—No, ja m’agradaria. He estat estudiant interpretació i tal. A la Juilliard.

—A la Juilliard! Has fet la carrera allà?

—Sí, bé, no tota. O sigui, he tornat per començar-me a moure i tal, per aquí. A presentar-me als càstings de la tele, o sigui, ja m’entens, o sigui per a les sèries, o sigui, saps?

—Suposo —diu el Romà, que per un instant fa cara de desconcert —. No deu ser fàcil, oi? Hi deu haver molta competència, tinc la impressió que s’ha posat de moda això de les arts escèniques.

—Sí, és un món molt dur. O sigui hi ha molta gent, o sigui amb tantes escoles d’interpretació i tal a Barcelona.

El Romà es mira l’Enric que està dret tallant la carn. L’Enric se n’adona i, com a resposta, aixeca les celles i arronsa les espatlles.

—Has vist algú de la classe, darrerament? —li pregunta el Romà.

—L’Ori, sí. Ara és el bateria del quartet, no t’ho havia dit? Els altres fa temps que no els veig. Hauríem de fer una trobada amb tots els del grup, un sopar o alguna cosa.

La menció dels antics amics d’infantesa porta el Romà a rememorar temps pretèrits mentre la Rocío, que havia seguit amb un mig somriure molt particular la conversa amb la Taís, es torna a concentrar en el menjar. La Taís, que sembla sorpresa d’haver perdut el protagonisme d’una forma tan sobtada, en trobar-se fora del seu àmbit de coneixement fa la sensació que s’hagi desorientat, però no triga a reaccionar i al cap de no res ja se’ls està escoltant, amb tota probabilitat a l’espera d’una ocasió per ficar-hi cullerada.

L’Enric no sap com manegar-s’ho per dirigir-se a la Rocío amb l’excusa de les fotografies, de l’amanida o del que sigui; i el Romà, que com més beu més xerra, segueix explicant històries que l’Enric ja se sap de memòria fins que diu tio, que bo que estava aquest xai. I es torna a quedar callat, com si amb cada plat acabés un acte de la seva representació.

—Sí senyor, estava deliciós —diu la Rocío, que fa l’efecte que s’hagi sincronitzat amb ell—. Sí que ets un bon cuiner, sí.

—Gràcies —s’afanya a respondre l’Enric—. És una recepta marroquina, ja te la donaré. Es fa amb iogurt, llimona, all i julivert i pebre vermell. L’amanida d’abans ―fa un gest per impedir que la Taís l’interrompi― també porta llimona, julivert, coriandre i una mica de gingebre; ah, i all; la barreja amb l’acidesa de les maduixes i la pinya és el que li dona les “dissonàncies”.

»I les fotos què, t’han agradat, doncs? ―diu finalment, quan ja creu que ha estat capaç de guanyar-se aquell espai que tant necessitava.

—Sí, ja t’ho he dit.

I a la taula es torna a instal·lar el silenci.

—Què us sembla si recollim això i traiem les postres? —diu la Taís mentre s’aixeca i es posa a amuntegar els plats per endur-se’ls.

L’Enric torna de la cuina amb un bavarois de gerds rodejat de nata i una ampolla de cava. La taula segueix en silenci. Serveix les postres i el cava i tornen a brindar, aquest cop sense cap objectiu definit.

Hauria de tornar a enfocar l’interès de la Rocío però li ha quedat una estranya sensació de ridícul que no sap com gestionar. Decideix deixar-ho córrer.

—En què estàs treballant, ara, Romà? Fa temps que no passo pel teu estudi.

—Hòstia, doncs has de venir, tio. Aquests dies vaig de bòlit perquè he d’acabar de preparar una exposició que s’inaugurarà el mes que ve. Estic fent teles de gran format, amb textures, barrejant tècniques, investigant nous camps; una passada. Ho has de veure, Enric, em sembla que ho estic trobant, de debò. Saps allò del que sempre et parlo? Doncs crec que ja ho tinc, o gairebé. Fer l’exposició ara no és el que jo preferiria, però vaig agafar aquest compromís fa més d’un any i, si els fallo, els de la galeria no m’ho perdonaran; així que estic enllestint el mínim per muntar-la, però sóc en la línia d’allò que estic segur…

—I quin tipus de pintura fas, abstracta o figurativa? —diu la Taís.

—Espectacular —diu la Rocío mentre deixa la cullereta al plat.

I l’Enric se la mira de reüll a veure si endevina a què es refereix.

El Romà es queda un moment en silenci, sense deixar de mirar l’Enric, com si la pregunta, a més d’interrompre’l, l’hagués desconcertat. L’Enric, que no sap si interpretar-ho com una demanda d’auxili, aixeca les mans de la taula, les obre mostrant-li els palmells i torna a arronsar les espatlles mentre mira de posar cara de resignació, o d’impotència.

—Perquè m’entenguis i tal —respon el Romà al cap d’un moment—, et diré que figurativa —i deixa caure una mica el cap endavant, abans de mirar-la, però només de gairell.

—Què vols dir, perquè t’entengui?

—Vull dir que a la meva pintura s’hi reconeixen formes que podries identificar —i ara la mira directament—. Si la veus, potser interpretaràs que és figurativa, o potser no, no ho sé. Això és el que vull dir.

—Però, o sigui, són paisatges, bodegons, retrats?

—Depèn.

—De què?

—És més complicat que això. Vine a la inauguració, o passa pel taller un dia, si vols, i t’ho explico.

—Ai, al taller, de debò? M’encantarà. Oi rei que ens encantarà? —diu agafant la mà de l’Enric entre les seves— I tu, Rocío, també ets pintora?

—La Rocío fa unes fotos molt guapes —diu el Romà.

—Hòstia, així que ets fotògrafa —diu l’Enric, veient per fi la seva oportunitat i traient la mà d’entre les de la Taís—. Saps que fa temps, quan estudiava, em vaig guanyar la vida amb la fotografia? Fins i tot vaig fer fotos per a catàlegs d’objectes de regal, imagina’t. A mi el que m’agradava, però, era el vessant artístic. Bé, ja ho has vist. Em passava hores estudiant les fotos dels grans, mirant d’aprendre. Quins són els teus referents, Rocío?

—No sé si en tinc. Vull dir que no miro d’imitar ningú.

—Quin tipus de fotos fas? —pregunta la Taís.

—Les que m’agraden, no sé, de tot una mica.

—Treballes en alguna agència, per encàrrec o ets freelance i tal?

—No, no visc de la fotografia, només és un hobby.

—Ah no? O sigui, i de què vius, doncs?

—De la prostitució —respon mirant-la als ulls.

―Ah ―fa la Taís, que d’immediat desvia la mirada per ensopegar amb la ganyota de dolor en què s’ha convertit la cara del Romà.

—Cafè? —diu l’Enric després de tres mil milions de nanosegons.

—Per a mi no, haig de marxar a pencar —diu la Rocío—. Gràcies pel dinar, tot estava molt bo.

I sense esperar ni un instant, s’aixeca i es penja la bossa. Posa una mà a l’espatlla del Romà, que s’ha quedat petrificat a la cadira, i s’ajup per fer-li un petó a la galta. Quan es torna a incorporar es mira directament la Taís, que encara no sap on posar els ulls.

—Noia, és una pena que te l’hagis deixat perdre, de veritat. Si al llit és realment com a la cuina…

Li pica l’ullet a l’Enric mentre somriu amb la meitat de la boca, es gira i marxa sense donar temps que ningú reaccioni.

A taula, callats i immòbils, senten com es tanca la porta de l’entrada.

―Què ha volgut dir? —pregunta la Taís amb les faccions tan desencaixades que sembla que li hagi deixat de funcionar la musculatura de la cara.

—No puc suportar-ho, quan se’n va a treballar no puc suportar-ho —diu el Romà posant els colzes sobre la taula i agafant-se el cap amb totes dues mans.

©Albert Gassull 2015

Deixa un comentari