Cap a la trentena
This post is also available in:
Español
Ja era a la vora de la trentena, i després d’un any de vida força desendreçada, que vaig aconseguir lliurar el projecte. Poc després, jugant al frisbee al parc de l’Estació del Nord, vaig conèixer la dona amb qui encara visc. Junts vam visitar Bomarzo (finalment). I va néixer una nena, i després un nen, i vaig tenir el despatx en un lloc, i després en un altre, i vaig tenir un soci, i les coses ens van anar força bé una temporada, i després no tant, i em van oferir feina en un ajuntament, i el meu soci, que no era d’aquí, se’n va tornar a la seva ciutat, i vaig tancar el despatx, i després vaig anar a parar a una altra administració, que és on treballo ara.
En algun moment d’aquest recorregut vaig llegir La hermandad de la uva, de John Fante, i gairebé abans d’acabar-la ja m’estava comprant la resta de la seva obra. I de tot allò que havia començat a fer quan era jove, només vaig recuperar la música; curiós. L’any que va néixer el meu fill, un amic de la meva infantesa va muntar una escola per ensenyar-ne. Em va demanar que li fes un projecte per reformar l’edifici on l’havia d’ubicar.
—Tu no volies tocar el saxo? —em va preguntar quan vam haver acabat les obres.
I m’hi vaig posar. Amb disciplina. Perquè sabia que si volia tocar un instrument li havia de dedicar moltes hores. I així, des de llavors, he anat compaginant la meva feina amb la música i la família. Encara no tenia ni idea que acabaria escrivint ficció.
