This post is also available in: Español
Fa uns anys jo era un jove la mar de dinàmic, emprenedor i segur de mi mateix. M’havia fet amb l’exclusiva de la distribució per a tota la península i les illes d’una de les millors solucions de software per a oficina. Vestia amb jaqueta i pantalons de tall modern, camisa blanca i corbata de colors llampants, calçava mocassins i portava mitjons de rombes. Anava al gimnàs, estava permanentment morè i en forma, duia el cabell amb fixador i ulleres de sol de marca. Tenia una vida social intensa, molt d’èxit amb el sexe oposat i força prestigi entre els meus amics. M’estava fent un nom dins el ram i també entre les dones del sector, perquè viatjava força i es veu que s’ho explicaven les unes a les altres. O no ho sé, però la qüestió era que sempre que anava a alguna ciutat a visitar un venedor local se’m girava feina, com si el personal femení m’estigués esperant. No menteixo, sempre sucava.
Aquesta era la dinàmica en què estava immers aquell cop que vaig anar a Madrid a una fira anual dedicada a la informàtica. Aquell any tenia l’oportunitat de presentar els nostres productes sota el paraigua d’una important empresa de venda de software i hardware. El Mariano, un bon amic meu, n’era el delegat a la capital espanyola i m’havia convidat a participar-hi. Disposaria d’una hora en una sala de conferències del pavelló per fer una demostració del nostre paquet de solucions per a oficina.
Havíem quedat que aniria a Madrid aquella tarda, l’anterior al dia de la presentació, i em quedaria a dormir a casa seva. Vaig tenir un matí força atrafegat i no li vaig trucar per dir-li quan arribaria fins que no vaig haver tornat de dinar.
—On ets?
—Al despatx.
—A Barcelona?
—Sí, és clar, ara sortia cap a l’aeroport, agafaré el primer pont aeri.
—Hi ha una vaga, tio, no te n’has assabentat?
—Què?
—Que no mires les notícies? S’han cancel·lat molts vols, i els que surten ho fan amb molt de retard. Vés a saber a quina hora arribaràs.
―Collons, a veure si acaben l’AVE d’una puta vegada, estic fins al cap de munt del pont aeri, de veritat.
―No et sortiria més a compte agafar el primer vol de demà? La demo és a les deu.
El Mariano no vivia a la ciutat, vivia a Majadahonda. Que jo arribés tard a Madrid li complicava les coses. No devia tenir ganes d’esperar-me a l’oficina, segur, ni de venir-me a buscar a l’aeroport.
―Home, preferiria venir avui a llevar-me demà a les cinc del matí. A més, és molt just i l’entrada a Madrid sempre està fatal. Només faltaria que passés alguna cosa i no arribés a la presentació. Escolta, ara miro de trobar un hotel. No t’amoïnis per mi, ves-te’n tranquil·lament a casa i ja ens veurem demà a la fira.
—Estàs de sort, tio. Avui seré a Madrid fins tard. Hi ha una festa, és l’aniversari del Luís, un comercial nou de TecnicalSoft. Ha llogat un local i, com que al nostre estand també exposem els seus productes, ens hi ha convidat. Tots serem allà.
—TecnicalSoft? Encara veneu aquella merda de programari? El què hauríeu de fer és potenciar més les nostres solucions, home, i no perdre el temps amb productes de segona classe.
—Bé tio, no ets l’únic que té amics. El cap de compres els té una estima especial i no li he pogut dir que no.
—Escolta, jo no hi puc anar, a aquesta festa. TecnicalSoft no ha aconseguit emportar-se ni una de les vendes que ens hem disputat. Tots els contractes importants de l’últim any me’ls he endut jo. Aquests paios m’odien, sóc el seu pitjor malson, que no ho veus? I, a més, no el conec de res el Luís aquest. Vols dir que li farà gaire gràcia que hi vagi?
—És clar que si, home. Ja l’hi diré jo, no hi haurà cap problema, és un paio molt simpàtic, ja veuràs. A més, aquí tothom està de molt bon rotllo. Pren nota de l’adreça i hi véns directament, no crec que arribis abans.
Eren les tres tocades. Vaig agafar el portàtil, la bossa de viatge on portava roba per l’endemà i vaig anar cap a l’aeroport en taxi i amb la sensació que m’estava deixant alguna cosa. La terminal del pont aeri, efectivament, era un caos. Hi havia retard a tots els vols, no se sabia quan sortiria el següent i, per davant meu, hi havia gent per omplir-ne uns quants.
Vaig treure el mòbil per trucar al Mariano i vaig veure que m’havia quedat sense bateria. Llavors vaig recordar què m’havia deixat: el carregador. Vaig haver d’engegar el portàtil per buscar el seu telèfon. Vaig anar a un telèfon públic i li vaig trucar per explicar-li la situació.
—Ja t’ho havia dit, mira que ets burro. T’espero a la festa. A veure si tens sort i no arribes gaire tard.
Vaig anar a comprar un carregador per al telèfon. No en vaig trobar. Al quiosc vaig comprar el PC World. Hi sortia jo, per això el vaig comprar. Hi havia un article sobre la nostra empresa i els productes que importàvem. M’havien fet una entrevista i hi sortien un parell de fotos meves a l’oficina. Al despatx en tenia deu exemplars, però no n’havia agafat cap i em feia gràcia portar-me a la cartera. A més, a la fira el volia tenir a mà. Vaig seure en un lloc buit que vaig trobar en una de les fileres de butaques i vaig començar a contemplar-me. Després vaig seguir amb altres lectures, però al cap de dues hores ja estava més que fart de ser allà assegu.
Vaig anar al bar a fer un cafè, o el que fos, per matar una mica el temps, i m’hi vaig trobar un paio que coneixia. Era del meu ram i també es dirigia a Madrid per la fira. Estava prenent un gintònic. Vaig decidir acompanyar-lo. Vam xerrar del negoci, de la vaga i del govern fins que va sortir el seu vol. Em vaig quedar al bar i vaig seguir bevent gintònics. Quan van anunciar el meu vol, ja me n’havia pres tres.
A l’avió en vaig demanar un altre i mentre bevia vaig recordar que anava a una festa d’aniversari. Vaig palpar amb discreció sota el seient i vaig identificar el bony de l’armilla salvavides. Vaig pensar que era un regal original. Em va sorprendre que es desprengués amb tanta facilitat. Era un paquet groc, bastant xulo, que estava fet amb la mateixa armilla enrotllada. La vaig ficar dins la meva bossa davant la mirada atònita de la dona que seia al meu costat. Li vaig somriure buscant una complicitat absurda que òbviament no vaig obtenir. Però no va dir res, suposo que per no ficar-se en un embolic.
No vaig tenir cap problema a sortir de la terminal i vaig agafar un taxi que em va deixar en un carrer solitari davant d’un portal amb una botonera de timbres d’intèrfon. Vaig comprovar l’adreça i vaig pitjar el botó que deia local dreta, que era el que tenia anotat al paper. Al cap d’un moment, sense que ningú em preguntés res des de l’altra banda, es va obrir la porta.
El local estava a rebentar, la música sonava a tot drap i tothom semblava molt content. La gent que hi vaig veure era de la meva edat, o fins i tot més jove. Joves triomfadors amb estudis d’empresarials, de màrqueting i coses d’aquestes. Tots els tios amb vestit i corbata i tots bastant beguts. Així que no vaig desentonar gaire; era com si hagués estat a la festa des del principi.
Vaig deixar la bossa i el portàtil en una mena de guarda-roba que havien improvisat darrera d’una taula. Vaig agafar l’armilla salvavides i me’n vaig anar a buscar el Mariano.
—Home, ja ets aquí —em va dir quan el vaig trobar—. No està malament, gairebé nou hores per venir de Barcelona amb el pont aeri, haguessis fet més via amb el cotxe.
I se’m va quedar mirant fixament.
—Que véns d’una altra festa, o què? —em va preguntar.
—Per què ho dius?
—Perquè sembla que hagis begut.
—M’he pres un gintònic a l’avió.
—Només un?
—I un altre a l’aeroport.
—Podríem anar tirant, si et sembla. Demà a les nou haig de ser a la fira.
—Deixa’m prendre una copa abans, home, que acabo d’arribar. A més, he portat un regal per al Luís aquest. On és? —i vaig mirar al meu voltant, com si l’hagués de reconèixer, mentre movia el paquet a l’aire.
—És aquell d’allà. El rosset del vestit blau marí. No el coneixies?
El vaig veure.
—No, segur que no.
—Ell sí que sap qui ets, i ja li he dit que venies.
Així que, quan ens hi vam acostar, després de recollir un altre gintònic a la barra, ho vaig fer somrient, com si fóssim amics des de sempre. Vaig obrir els braços com si l’anés a d’abraçar, acció difícil perquè portava el got a una mà i l’armilla a l’altra, i tirant una mica el cos enrere vaig dir “felicitats, nen”.
—Mira-te’l. L’home del mes! —va dir seguint-me el rotllo com si em conegués de tota la vida, també obrint els braços, potser una mica massa i tot—. Ja t’he vist al PC Word. Surts amb avantatge, eh cabronàs? ―i em va donar uns cops afectuosos a la panxa― Com t’ho has fet per colar-te a la revista de més tirada precisament durant la fira?
—T’he portat un regal —va ser la meva resposta, i li vaig allargar el paquet groc.
—Què és?
—L’armilla salvavides de l’avió.
―Que potser creus que m’estic ofegant, o què?
Els que eren al voltant, pendents de nosaltres, van riure l’acudit.
—L’has robada!? —va dir el Mariano, incòmode.
—No, les venen a l’estanc de l’aeroport.
El Luís va desfer el paquet que formava l’armilla. Desplegada perdia bastant, no estava a l’alçada de la imatge que suggeria enrotllada. Se la va penjar del coll i se’n va anar a ensenyar el regal pel local.
Al costat del lloc que havia ocupat el Luís hi havia una noia rosseta i prima, una preciositat que em mirava somrient i encuriosida.
—Hola, sóc el Pere Martí, de BCN SoftSystems li vaig dir. I li vaig fer dos petons.
—Sí, ja sé qui ets —va dir apartant-se una mica de mi—. Has vingut per la fira, oi?
—Sí, demà he de presentar l’última versió del nostre paquet.
Vaig fer un pas enrere i vaig mig ensopegar amb mi mateix. Vaig pensar que era el típic moviment de borratxo i vaig esperar que no s’hagués notat gaire.
La noia se’m va quedar mirant un moment.
—Bé, ja ens veurem —va dir.
Va girar cua i se’n va anar.
—Qui és aquest bombó? —vaig preguntar al Mariano.
—Una de màrqueting de TecnicalSoft. Està bona, oi? Deixa el got i marxem, va, que ja vas prou torrat.
—Vols dir?
—Per poc que no caus, després de fer-li els petons.
Vaig veure que la noia anava cap a on era el Luís.
—Deixa que m’acabi la copa, al menys, no?
—Vaig a buscar la jaqueta, espavila.
La noia i el Luís xerraven. El Luís em va mirar un parell de cops. Finalment em van mirar tots dos i em van somriure. El Luís em va fer adéu amb la mà i, a continuació va aixecar el polze cap amunt, com dient que tot anava de puta mare, o que gràcies pel regal, potser, i va sortir del meu camp de visió. La noia va començar a caminar cap a o on era jo, una altra noia la va aturar pel camí per dir-li alguna cosa, em van mirar, van riure i, finalment, va seguir caminant fins que va arribar al meu costat.
—Em dic Maica. Què estàs prenent?
—Gintònic.
—En vols una altre?
Vaig mirar el meu got. Encara hi quedava un quart de la beguda. Vaig veure el Mariano amb la jaqueta a la mà que s’havia aturat a acomiadar-se d’algú; em donava l’esquena. Em vaig empassar d’un glop el que quedava al got i el vaig deixar sobre una taula.
—Sí, gràcies.
I vam anar cap a la barra sense que el Mariano ens veiés.
Ja amb les begudes a la mà, la Maica em va preguntar si volia ballar. Jo no havia vist ballar ningú, però li vaig dir que sí. Em va portar a una altra sala on hi havia una pista de ball. Havia perdut de vista el Mariano.
Va fer un glop de la seva copa i la va deixar en un prestatge que semblava fet expressament per a això. Em va agafar de la mà i vaig assegurar el meu gintònic que portava a l’altra posant el dit petit sota el cul del got mentre em deixava arrossegar cap al mig de la pista.
La noia es movia que donava gust. Se’m posava al davant, molt a prop, i fent voleiar la seva melena rossa a banda i banda, deixant caure el cap al ritme de la música, m’estirava de la corbata, se’m penjava del coll… Allò estava fet, ho sabia per experiència. Havia estat arribar i moldre.
Vaig estar ballant amb el gintònic a la mà, fent glops de tant en tant fins que me’l vaig acabar.
—Vaig a buscar una altra copa— em va dir la Maica.
—Però si no t’has acabat la teva.
—Es deu haver escalfat, i tinc molta set.
I en el moment que sortíem de la pista em vaig trobar el Mariano de cara.
—Collons, Pere. Es pot saber que hòsties estàs fotent? Porto una hora buscant-te, tio. Va, fotem el camp.
Vaig mirar la Maica, li vaig fer un senyal perquè s’esperés un moment i vaig empènyer el Mariano cap a un racó.
—Nen, no m’ho fotis, això. La tinc al pot —mentre li deia em vaig adonar que tants gintònics sense haver sopat em començaven a passar factura.
—No diguis tonteries, és la nòvia del Luís, tio.
―Què? No pot ser, home.
―Me n’acabo d’assabentar. Només falta que li fotis la xicota, al paio aquest. Va tio, per una vegada ho pots deixar córrer. Tampoc no et passarà res si un dia no lligues
—Viuen junts aquests dos?
—Què?
—Que si la Maica i el Luís viuen junts.
—I jo què sé.
—Dóna’m un minut.
I vaig tornar cap a on era la noia, que s’havia aturat al costat de la pista, allà on ens havíem separat. Abans no li pogués dir res, se’m va penjar del coll i em va dir “no te n’aniràs, ara, oi?” amb una mirada i una veu que no necessitaven cap explicació.
—Fins a quina hora dura, això? —li vaig preguntar.
—Fins a les tres, em sembla, però després podem anar a una discoteca, o a on vulguis.
—Hòstia, és que havia quedat amb el Mariano que aniria a dormir a casa seva.
—Quina obligació hi tens?
—Dona, obligació, cap. Però he quedat així amb ell.
—I que passa si no hi vas?
—Passar, no passa res, però en algun lloc hauré de dormir.
Em va agafar de la corbata, me la va sacsejar i em va dir:
—Ja ho solucionarem, no et sembla? Anem a buscar aquella copa i tornem a ballar.
—Tio, vine amb mi —em va dir el Mariano quan li vaig dir que em quedava—. Em sembla que ja has begut prou i demà a les deu tens la demo. L’hem anunciada i tens la sala de conferències per a tu sol. No la podem cagar.
—Per què l’hauríem de cagar? A les nou seré allà, no t’amoïnis.
—Són més de les dues.
—Que no t’amoïnis, et dic.
—És que no pots tenir la polla quieta, tu, o què?
Li vaig respondre amb un somriure
—No facis cap tonteria, d’acord?
I va marxar.
Em disposava a anar cap a la barra quan la Maica va aparèixer al meu costat, com per art de màgia, amb dos gots a la mà. Me’n va oferir un, el vaig agafar i vaig fer un glop. Allò no era Tanqueray, ni Beefeater, ni Gordon’s.
—Quina ginebra porta, això?
—No ho sé, jo només he demanat un gintònic.
Vam tornar a la pista, la Maica cada cop es mostrava més sensual i provocadora. Estava entusiasmat davant d’una perspectiva que ja veia perfectament definida.
Vam estar refregant-nos els cossos mentre ballàvem fins que ens van fer fora del local. Però no ens havíem fet ni un petó. Morrejar-se al mig de la festa potser no era el que tocava. Jo ja anava molt calent. El Luís, no l’havia tornat a veure. Fora del local la gent es va anar acomiadant i em vaig quedar allà amb la Maica i dos paios que no em sonava haver vist a dins. Me’ls va presentar. Un es deia Álvaro, l’altre no me’n recordo. També treballaven a TecnicalSoft. De seguida vaig veure que no tenien cap intenció de deixar-nos sols. Vam pujar a un cotxe. La Maica va seure al davant. Una mica contrariat, em vaig situar darrera d’ella amb la meva bossa i el portàtil als peus i l’altre paio al costat. L’Álvaro, que era qui conduïa, va proposar d’anar a fer una copa a casa seva. Jo no tenia cap interès a anar-hi, per descomptat. Vaig passar els braços per damunt de seient que tenia al davant i vaig rodejar el cos de la Maica a l’alçada de les seves espatlles. Va respondre posant les seves mans sobre les meves. Amb el cap entre el reposacaps i la carrosseria li vaig preguntar si no podíem anar directament a casa seva.
—No, impossible —va respondre—, visc amb els meus pares. A casa meva no hi podem anar.
Amb els seus pares!
I què tenia pensat fer, anar a un hotel? No creia que el seu pla fos portar-me a dormir a casa d’un d’aquells dos.
—Per què no anem a alguna discoteca? —vaig proposar per mirar de guanyar temps i poder pensar l’estratègia.
L’Álvaro i l’altre van posar moltes objeccions. Però jo vaig insistir molt, no pensava anar a casa d’aquell paio, de cap manera. Com que no ens posàvem d’acord els vaig dir que la Maica i jo anàvem a la discoteca. Al final hi vam anar tots quatre. Vaig pensar que allà l’agafaria per banda, li diria d’anar a un hotel i m’escapoliria d’aquell parell que no sabia què estaven fent allà amb nosaltres. Després de la discussió, al cotxe, ens vam quedar en silenci. Em va entrar molta son, fins i tot em va caure el cap un parell de cops.
A la discoteca, em vaig aturar al guarda-roba a deixar la bossa, el portàtil i, aquest cop, també la jaqueta. La Maica em va dir que m’esperava a la barra. Quan hi vaig arribar em va col·locar un altre gintònic a la mà. Vaig fer un glop. També semblava aigualit, però ja no vaig tornar a preguntar. Vam estar bevent i xerrant una estona i després vam anar a la pista. L’Álvaro i l’altre, que no ens havien dit res en tota l’estona, es van quedar a la barra. Vam ballar. En un dels seus apropaments, li vaig fer un petó al coll i, immediatament, vaig buscar la seva boca. Es va apartar de mi, em va mirar de prop, va somriure, em va fer un petó curt als llavis i em va dir que havia d’anar al lavabo.
—Espera’m, eh? —va afegir agafant-me de la corbata.
Una part de la pista era una espècie d’escenari, estava aixecat un parell de graons per sobre de la resta. Hi vaig seure i em vaig adonar que m’havia passat molt amb la beguda. Vaig fer un glop. Em vaig passar la mà per la cara i vaig tenir la sensació com si no fos la meva.
Quan vaig obrir els ulls ho veia tot de costat. Una dona escombrava. Era a uns tres metres de mi i no parava atenció a la seva feina; m’estava mirant sense gens de confiança. Tot rodava. Em trobava fatal. Vaig trigar uns instants a recordar on era. Vaig aconseguir separar la galta del terra i em vaig incorporar per quedar assegut. Al local només hi havia la dona de l’escombra. No deixava de mirar-me. L’últim cop que havia tingut els ulls oberts aquell lloc estava ple. Em vaig imaginar la gent ballant al meu voltant i, després, la pista buidant-se mentre jo clapava allà al mig. Perquè no era en un racó, precisament. Em va entrar tanta vergonya que no em vaig atrevir a mirar la dona un altre cop. La Maica i aquells dos cabrons m’havien deixat tirat!? Igual els tios aquells se l’havien emportada. Segur. Devien ser amics del Luís i per això no l’havien deixat sola en cap moment. Per protegir-la de mi. I havien aprofitat que m’havia clapat per endur-se-la.
Vaig mirar el rellotge, dos quarts de sis. Em vaig aixecar i em van venir unes arcades incontrolables. Vaig mirar al meu voltant buscant la porta del lavabo. No vaig saber identificar-la a cap de les que tenia a la vista. Vaig fer quatre passes ràpides cap a la sortida, em vaig recolzar en un pilar que hi havia de camí i vaig vomitar.
—Joder —vaig sentir que deia la dona.
Em vaig dirigir cap al guarda-roba, trontollant i molt marejat, mentre sentia la dona que dia joder, joder, joder. Vaig veure les meves coses allà soles, les vaig agafar i vaig anar cap al carrer. A fora, al costat de la sortida, recolzats a la paret, vaig veure-hi dos paios catxes, rapats, amb botes militars i pinta de goril·les neonazis. Miraven cap a fora i semblava que esperessin algú. Em vaig aturar un moment. No s’havien adonat que era allà. Vaig sortir de pressa i sense mirar-los, com si així no m’haguessin de veure, però una mà amb una força inexplicable em va atrapar del braç i d’una estrebada em va deixar de cara al seu propietari. Amb la sacsejada em va venir una altra arcada i el tio, amb una intuïció i una velocitat increïbles, em va empènyer lluny d’ell. Vaig caure a terra, d’esquena. La bossa va sortir disparada, però el subconscient devia fer que m’aferrés al portàtil, perquè va quedar sobre la meva panxa. Em vaig posar de costat i vaig acabar de buidar el meu estómac.
—Quin fàstic, per poc que no em vomita a sobre aquest fill de puta —vaig sentir que deia el meu agressor mentre se m’acostava.
—Deixa’l estar, és un desgraciat —va dir l’altre.
—Doncs vesteix com un gilipolles. I què els diem, als polis?
—Que ha marxat.
Vaig aconseguir posar-me de quatre grapes.
—Va, fot el camp yupi de merda—i vaig rebre una puntada de peu al maluc que em va fer caure de costat un altre cop—. Espavila o t’escalfo de veritat, maricona.
Em vaig aixecar tant ràpid com vaig poder, vaig recollir la bossa, que era a un parell de metres en la direcció que fugia, i vaig girar a la primera cantonada perquè no em veiessin més. Em vaig recolzar d’esquena a la façana, panteixant. El cor m’anava a mil per hora i em trobava fatal. Al cap d’uns minuts, més tranquil·litzat, vaig començar a caminar sense saber on era ni cap a on anava. Vaig tenir sort de trobar un taxi. Li vaig demanar al taxista que em portés a un hotel.
—A quin?
—M’és igual —li vaig dir—. Un que estigui ben comunicat amb la fira.
El taxista em va despertar quan hi vam arribar.
L’home que hi havia a recepció em va mirar amb mala cara i em va fer pagar l’habitació per endavant. Vaig mirar el rellotge, un quart menys cinc de set. Vaig demanar que m’avisessin a tres quarts de nou i no tenia la sensació d’haver tancat els ulls que ja sonava el telèfon per despertar-me. Vaig tancar els ulls un moment i quan els vaig tornar a obrir eren un quart menys cinc d’onze. Estava vestit sobre el llit sense desfer. Em vaig aixecar d’un salt i per poc que no caic a terra del dolor que vaig sentir al maluc. Em vaig recolzar a la paret i vaig posar el peu al terra amb compte. No podia caminar bé.
Vaig treure el portàtil de la bossa i el vaig engegar. Funcionava. Vaig entrar al bany. Em vaig veure al mirall i em vaig espantar. Estava pàl·lid com un cadàver, feia unes ulleres espectaculars, tenia els ulls vermells i molt brillants, i una esgarrapada al pòmul dret que no sabia d’on havia sortit. Per precaució, vaig inspeccionar la resta de la meva cara, però no hi vaig trobar cap altra ferida. Em vaig despullar i vaig descobrir que al maluc hi tenia un blau considerable. La dutxa d’aigua freda em va espavilar una mica. Em vaig vestir, vaig buscar el número del Mariano a l’agenda de l’ordinador i li vaig trucar des del telèfon de l’habitació. No em va contestar. Vaig buscar el número de la seva empresa i hi vaig trucar per demanar el telèfon de l’estand. Me’l van donar. Comunicava tota l’estona. Em vaig rentar les dents, em vaig vestir, vaig entaforar la roba bruta dins la bossa i vaig tornar a trucar a l’estand. Seguien comunicant. Vaig baixar al vestíbul coixejant. A la recepció em van fer pagar la trucada. Al menjador vaig passar del bufet, però em vaig beure una gerra sencera de suc de taronja. Una cambrera em va demanar el número de la meva habitació i li vaig haver de dir que no el sabia.
En sortir de l’hotel no vaig reconèixer el lloc on era. No havia de ser lluny de la fira però no podia pensar amb claredat. Davant meu hi havia una filera de taxis, vaig pujar al primer i ens vam ficar directament dins un embús.
Quan vaig arribar a l’estand el Mariano estava histèric.
—Molt bé Pere, molt bé. Oblida’t que mai més et faci el favor de convidar-te a cap altra fira per presentar els teus programes. No vegis quin ridícul. És un quart de dotze, xaval. Fa un quart que has acabat la teva presentació.
No semblava que el meu aspecte l’afectés gaire.
—La meva presentació?
—Has desaprofitat l’hora que t’havíem reservat dins el nostre programa a la sala del pavelló.
—I no hi ha cap altra hora lliure en tot el dia?
—No, no n’hi ha cap. Saps quant costa cada jornada de lloguer d’aquesta sala?
—Hi havia molta gent?
—Sí, tio, sí, hi havia molta gent. Entre la teva aparició al PC Word i la propaganda que hem fet aprofitant aquesta empenta, hi havia molta expectativa. La sala estava plena, hi devia haver més de cent persones.
—Collons. I com ho heu solucionat?
—Doncs mira, sort del Luís, que era per aquí i ens ha salvat la papereta.
—El Luís? Quin Luís?
—Com que quin Luís? Doncs el de TecnicalSoft, el de la festa d’ahir.
—Vols dir que la meva competència ha utilitzat la meva hora de presentació per explicar els seus productes?
—Que no m’has sentit? La sala estava plena. Jo no em puc permetre fer el ridícul d’aquesta manera. I, a més, l’hora no era teva, te la deixàvem nosaltres.
—Quan tenen la presentació, els de TecnicalSoft?
—A les quatre.
—Creus que podries parlar amb ells perquè em deixin utilitzar la seva hora? En definitiva el mercat és el mateix, vull dir que la gent que ve a veure els nostres productes, també ve a veure els seus. Si ells ja han fet la seva presentació…
—A mi no m’emboliquis, parla-ho amb el Luís. Si t’hi atreveixes, és clar, perquè m’han dit que ahir vas sortir de la festa amb la Maica, i si apareixes a aquesta hora i en aquest estat ja em puc imaginar com has passat al nit.
—No com et penses. On és el Luís?
—No es pot dir que et falti valor, tio. O tens molta més barra que no em pensava. Se n’ha anat a esmorzar, em sembla.
Vaig anar a la cafeteria del pavelló i qui vaig veure primer va ser la Maica. Era de cara a l’entrada, en una taula al fons del local. No em va veure. El Luís seia davant d’ella. Trobar-la allà em va agafar per sorpresa. Vaig dubtar un moment, però vaig avançar cap a ells. Xerraven i no van veure com m’hi apropava.
—…la qüestió és que ens ha sortit bé. Molt millor que tancat a casa de l’Álvaro…
En aquell moment la Maica va aixecar el cap i les nostres mirades es van trobar. La va sacsejar una espècie d’espasme, que li va fer tremolar tot el cos, i se’m va quedar mirant aterrida. El Luís, en adonar-se’n que en passava alguna es va girar. Va passar el braç per sobre del respatller de la cadira, i era tan a prop d’ell que va haver d’aixecar el cap per mirar-me la cara.
—Xaval, què t’ha passat? —se’l veia molt content— Has vist la fila que fas? Sembles un cadàver, o un zombi. Estàs gris, company. Que has passat mala nit, o què?
©Albert Gassull 2014