SÓC MOLT ALT, MASSA ALT

This post is also available in: Español

Actresses Maureen O'Sullivan and Ann Morris stand next to giant Robert Wadlow. Wadlow was eight feet, eight and one half inches tall at the time this photo was taken. At the time of his death he was eight feet, eleven inches tall. ca. 1938 Hollywood, California, USA

Les actrius Maureen O’Sullivan i Ann Morris al costat del Robert Wadlow. 1938 Hollywood, California, USA.

Dos metres i vuitanta-tres centímetres, aquesta és la meva alçada. Fins que vaig arribar a l’edat de disset anys, en Robert Pershing Wadlow havia estat l’humà més alt de qui es tenien proves documentades. Era d’Alton, Illinois, USA; jo sóc de Barcelona, de l’Eixample. En Robert mai no va parar de créixer i va morir als vint-i-dos anys quan havia arribat als dos metres i setanta-dos centímetres. Era l’any 1940, és a dir, fa molt. Tenia un tumor a la glàndula pituïtària que li provocava la destrucció de les cèl·lules que controlen el creixement dels ossos i cada dia era una mica més alt que l’anterior. Però els seus òrgans interns no l’acompanyaven i els elements del seu esquelet no estaven preparats per aguantar els dos-cents quaranta quilos que va arribar a pesar. Va morir per culpa d’una infecció idiota que qualsevol altre hagués superat sense cap dificultat.

Jo, per sort, no tinc cap problema de salut. Vaig deixar d’estirar-me als divuit anys i ningú ha sabut explicar-me mai perquè vaig créixer tant. Em vaig convertir en un home a una altra escala. Els Déus (jo crec en els Déus grecs) em van col·locar en un escenari erroni. Segur que hi ha un món que està a la mateixa escala que jo, però no és aquest. Parlo d’escala perquè té a veure amb les proporcions. A una mateixa escala, les mides de les coses corresponen a unes proporcions determinades; si barregem coses a diferents escales perdem la noció de la proporcionalitat. Perquè m’entenguis millor, en una casa de nines, els llits, les taules o les cadires són proporcionals a la mida de les nines perquè tots els elements estan a la mateixa escala. En el món real, els objectes i els espais han de ser proporcionals a la mida de les persones. Però no totes les persones som iguals. És cert que algunes reben atencions especials, has vist mai els vàters d’una escola bressol? Però d’altres, és a dir jo, no.

Le Corbusier, un arquitecte suís, va inventar-se el Modulor. Potser l’has vist algun cop, és un dibuix que representa un paio boterut amb el braç aixecat, inscrit dins d’uns rectangles i envoltat de xifres i arcs de circumferència. Bé, és igual, la qüestió és que, partint de la seva alçada (la del Modulor, vull dir), del quadrat, la proporció àuria i les sèries de Fibonacci, Le Corbusier volia crear un sistema universal de mesures per aplicar al disseny dels espais i el mobiliari. Va fer dos Modulors, el primer (1948) mesurava 175 centímetres i, el segon, el Modulor 2 (1953), sis peus, és a dir, aproximadament 183 centímetres. Jo mesuro cent centímetres més que el segon i 1,61803398874989484820… vegades més que el primer. Casualment, aquest número amb infinits decimals és el número ϕ, el nombre d’or, en el qual es basa la secció àuria i que és el resultat de (1+√5):2. Això només és una curiositat, però m’agrada explicar-la, les matemàtiques són tan capritxoses. Tornant al Modulor i a tota aquella tropa del moviment modern i l’International Style que a partir de 1920 va revolucionar l’arquitectura, t’he de dir que aquella revolució va consistir no només a despullar els edificis de tot ornament, sinó també a reduir les mides i les alçades dels espais interiors. Tot i que el Modulor, com a sistema, no va triomfar, sí que es va convertir en un referent que els arquitectes s’han encaparrat a utilitzar, encara que de forma aproximada, en els seus dissenys. Abans de l’arribada d’aquests brètols, tot i que la gent era més baixeta, els sostres de les cases eren més alts, les portes més grans i els espais més amplis. I també més macos, sigui dit de pas. Has mesurat mai l’alçada del sostre de casa teva? Si vius en un pis més o menys nou no cal que ho facis, ja t’ho dic jo: dos metres i mig. Jo, als setze anys ja no hi cabia, en un pis així.

Ja era alt quan vaig néixer, seixanta centímetres de longitud, però ningú s’esperava el que havia de passar després. Als cinc anys ja tenia la mateixa alçada que la mare i als vuit la superava en més de trenta centímetres. Em portava agafat de la mà pel carrer i semblava que fos jo qui la portava a ella. De seguida van començar a ploure’m les ofertes dels clubs de bàsquet. Fins i tot em paraven pel carrer per preguntar-me si jugava en algun equip. Els clubs se’m rifaven. No hi cabia a la meva pell de tant content que estava, era el rei de la pista, als deu anys arribava a la cistella infantil sense saltar. Els altres clubs es van queixar i em van passar a la categoria superior. Als setze anys ja arribava a la cistella reglamentària. Finalment ho vaig deixar, m’avorria. També hi va haver el rotllo aquell dels circs. Volien portar-me de gira. El nen gegant, deien. Sort en vaig tenir dels pares, gent amb seny, que van rebutjar les ofertes i van dir que el que havia de fer era estudiar, no anar a fer el pallasso.

Com et pots imaginar, a casa de seguida vaig començar a tenir problemes amb el mobiliari, amb les portes i, molt ràpidament, amb els sostres. Vam haver de canviar de pis. Vam anar a viure a un dels d’abans, amb sostres alts, de més de tres metres, amb motllures a les cornises i cels rasos decorats. Era un tercer. A l’ascensor hi cabia de genolls, justet però hi cabia. Els meus pares van haver d’encarregar mobiliari especial, llit, taula, cadira, tot, perquè pogués disposar dels elements essencials en proporció amb les meves dimensions.

La roba fa anys que me l’he de fer a mida, fins i tot les sabates i els mitjons. No existeix un número per al meu peu ni guants de sèrie per a les meves mans. Pel que fa als condons hi ha talles XXL i, a més, són molt elàstics. Ho dic perquè la mida del meu penis és un tema pel qual segur que sents curiositat, com totes, no podeu evitar de pensar-hi. Voleu saber si també és, com a mínim, ϕ vegades més gran que un penis normal. Algunes m’ho pregunteu directament i n’hi ha que fins i tot em demaneu de veure’l. Però tornant al tema de la mida. Quant mesura un penis normal? En termes estadístics, per a paios de la meva raça, un penis estàndard és un penis que, erecte, fa uns 15 centímetres de longitud i 3,8 de diàmetre. Diguem que aquesta seria la dimensió del penis del Modulor. No és el que s’acostuma a veure a les pel·lis porno però és el que diu l’estadística. Així doncs, partint d’aquesta base, jo hauria de tenir un penis d’actor porno molt ben dotat, 24 centímetres de longitud i 6 de diàmetre. De tota manera, proporcionalment al meu cos, això no és gran cosa i, d’altra banda, no és res d’espectacular comparat amb una bona polla de negre o amb les dotze polzades de membre del Duc de Blangis. Però tot això només són càlculs, mai desvetllo aquest secret de paraula i encara menys per escrit. L’altra cosa que segur que t’intriga és com es deu poder practicar el sexe amb mi. Tenint en compte que la majoria, dretes, m’arribeu per sota del melic, el tema no es planteja gaire fàcil més enllà de les fel·lacions. Posats en el tema oral, et diré que el 69 és impracticable, o xupa un o xupa l’altre, però tots dos alhora és impossible. Pel que fa al coit, el desequilibri de dimensions complica les coses, però amb imaginació tot se soluciona. Tinc un repertori força ampli però, al final, tot depèn dels gustos de la dona amb qui estigui. El que és impossible, però, és morrejar-se i cardar alhora.

Es veu que això de la meva alçada us dóna cert morbo, no em puc queixar del que lligo, però complica les relacions a mig i llarg termini. Encara no he trobat una dona que vulgui casar-se amb mi. N’hauria de buscar una de grandota, que ja n’hi ha, però no moltes i, definitivament, no al nostre país. Internet m’ha permès establir contacte amb algunes estrangeres de dimensions notables. He trobat, entre d’altres, una brasilera de 2,23 metres, una xinesa de 2,28 i una sueca de 2,31. Sembla una passada però, si tornem a allò de les proporcions, la sueca és a mi com una tia de metre quaranta al Modulor, és a dir, quasi una nana. Però és el que hi ha, tu. La sueca és força atractiva, xategem sovint i estic mirant de convèncer-la que vingui a veure’m. Amb la seva alçada em sembla que encara pot trobar la manera de desplaçar-se fins aquí. Si no ve ella no sé si ens podrem trobar perquè jo, per viatjar, ho tinc francament fotut. Els arquitectes s’han espremut el cervell per fer habitatges mínims però són uns aprenents al costat dels enginyers de transports. Aquests sí que són uns veritables malabaristes a l’hora d’aprofitar l’espai. I, a més, ho fan en artefactes on no hi entra l’aigua mentre naveguen, van a tres-cents per hora sota la pluja o volen dins d’una tempesta. La qüestió és que si viure en un pis modern és impossible, viatjar, en qualsevol mitjà de transport, gairebé també. L’única forma que tinc d’anar dins d’un avió, d’un tren o d’un autobús (si aconsegueixo entrar-hi) és assegut al passadís. Als avions no m’hi deixen posar. Als trens i als autobusos, de vegades, en trajectes curts aconsegueixo arribar fins al destí i tot. De tota manera, els autobusos se m’estan posant difícils, començo a ser popular i molts cops, quan el conductor em veu a la parada, que és sempre, passa de llarg per estalviar-se un problema. Són uns cabrons. Amb el transport privat també ho tinc magre. Als cotxes normals no hi entro, és impossible; només puc anar amb descapotables i ocupant tot el seient posterior. A les furgonetes m’hi puc acabar enquibint si es desmunten alguns dels seients. Les motos per a mi són gairebé com minibikes, ho vaig intentar però era esgotador. Finalment em vaig fer construir una bicicleta a escala “Modulor x ϕ”. Amb tota aquesta història de la política municipal dels carrils bici em puc moure amb certa facilitat per la ciutat. Com tots els ciclistes, em salto sistemàticament els semàfors en vermell. I està escrit que, en el meu darrer dia, miraré cap a on no toca i només sentiré el xerric dels frens de la furgoneta que em fotrà la patacada. Aniré per terra i no em podré aixecar. Algú amb bona voluntat avisarà una ambulància. Arribaran dos agents de la guàrdia urbana i començaran a interrogar-me com si fos un delinqüent mentre soc allà a terra. Després es posaran a dirigir el trànsit. L’ambulància arribarà al cap de tres quarts d’hora, però amb les meves dimensions no tindran manera de ficar-m’hi, ni de posar-me en una llitera. Em deixaran allà, sobre l’asfalt, i començarà a ploure. Pensaré en el Robert Pershing Wadlow, que es va morir després de tòrcer-se un turmell. Jo m’hauré trencat moltes més coses i estaré tirat al mig de la calçada, congelat i mullant-me, esperant un transport que em tregui d’allà. Algunes senyores s’aproximaran per protegir-me amb els seus paraigües i diran has vist que gran que és, però servirà de ben poca cosa. Una hora més tard apareixerà una ambulància més grossa i faran un invent amb dues lliteres per traslladar-me a l’hospital. Allà moriré. Haurem fet tard perquè sóc molt alt, massa alt.

©Albert Gassull 2016

Deixa un comentari