Fragàncies

This post is also available in: Español

 FragànciesL’orador va donar per finalitzada la jornada amb unes paraules d’agraïment. Hi va haver alguns aplaudiments que de seguida es van fondre amb la remor de veus i gent movent-se. El Martí es va aixecar, va girar el cap per desentumir els músculs del coll i va esperar que els ocupants dels seients que el separaven del passadís comencessin a desfilar per anar darrere d’ells cap a la sortida.

Al vestíbul es va trobar amb l’Òscar.

—Collons, quina pallissa, tu! Vols que anem passant cap al restaurant?

El Martí es va mirar el rellotge.

—Sí, podem fer una cervesa, abans.

El sopar era a l’hotel on s’allotjaven la majoria dels participants estrangers. Es van quedar al bar, bevent amb l’esquena recolzada a la barra.

—Mira, ja la tens aquí —li va dir l’Òscar quan ja anaven per mitja cervesa.

I va assenyalar l’entrada amb un gest del cap.

—Estàs pesat amb el tema, eh, xaval?

—Ja veuràs com ve a trobar-te.

—Potser vindrà a trobar-te a tu.

—Tu li agrades més.

La dona, una científica belga que havia participat al congrés, s’havia aturat i xerrava amb una parella que ocupava una taula al centre del local. El Martí va fer un glop de cervesa sense deixar de mirar-la. Ella va aixecar el cap, se’n va adonar i li va somriure.

—Què me’n dius? —va dir l’Òscar.

—Que sóc casat. No les faig, aquestes coses.

—Quines coses?

—Embolicar-me amb desconegudes.

—Aquesta ja la coneixes.

—Ja m’entens.

—No em puc creure que t’ho deixis perdre, nen. La tia està força bona, i ho tens fet, t’ho dic de debò.

—Tota per a tu.

—Em sabria greu.

—No te’n sàpiga, jo passo.

La dona s’estava acomiadant de la parella.

—És l’última nit que la tindràs per aquí. Fes-me el favor d’aprofitar-ho.

Se’ls va acostar, els va saludar i va fer un gest al cambrer, que era darrere d’ells, a la barra, i li va demanar una copa de vi blanc. El Martí es va tombar per agafar-la, i quan es va tornar a girar se la va trobar de cara, molt a prop, i es va aturar en sec sorprès per la fragància que desprenia. A ella se li va eixamplar el somriure, se’l va quedar mirant un moment i li va agafar la copa de la mà. No es va moure del seu costat fins que van anar plegats cap al menjador.

Les taules eren rodones, per a deu comensals cadascuna. Els llocs no estaven assignats i es van instal·lar a la primera on en van trobar tres de buits. El Martí va seure entre la belga i l’Òscar. De seguida van participar de la conversa general, i amb les obligacions enllestides i arraconades les formalitats tots plegats van anar avançant pel sopar relaxats, cada cop més allunyats de la ciència. La belga era simpàtica i enginyosa, i reia amb una naturalitat que la feia més atractiva. L’Òscar tenia raó, no estava gens malament. I aquella olor, potser amanida amb el vi que s’havia begut, feia perillar el seu equilibri; fins i tot notava un formigueig al ventre. Al final del segon plat, amb un gest aparentment espontani, la dona el va agafar del canell mentre corbava el cos enrere i reia. La samarreta se li va arrapar al bust i es van fer evidents uns mugrons delicats que coronaven uns pits d’una esfericitat tan sorprenent com perfecta. La suma de tants estímuls li va provocar una descàrrega i el formigueig es va convertir en un nus. Li va costar acabar-se la carn. Va superar les postres com va poder i van arribar els cafès.

—Va nano, que ja ho tens, això —li xiuxiuejar l’Òscar quan ja els enllestien.

—Més aviat és al revés.

—Què vols dir?

—Que és ella qui em té a mi.

L’Òscar es va posar a riure.

—No sé què et fa tanta gràcia. A mi no me’n fa gens.

—Mira que ets burro.

La científica se’ls va mirar, va somriure i va proposar d’anar a prendre una copa a la discoteca de l’hotel. Va fer una ullada als altres companys de taula i es va aixecar. El Martí també es va posar dret, gairebé sense adonar-se’n. Es va mirar el rellotge; les onze i quaranta-i-tres, podia posar qualsevol excusa. Tampoc tenia tan clar que la tingués al pot. I, a més, què se suposava que havia de fer? No res no faria, ja es coneixia. S’acomiadaria d’ella allà mateix. Va sentir com algú deia maybe later, va aixecar el cap i va veure que un feia un gest d’adéu amb la mà. Llavors l’Òscar li va posar el braç sobre les espatlles i va agafar la belga del colze amb l’altra mà.

—Va, som-hi —els va dir.

El Martí va mirar cap a la taula mentre era arrossegat cap al vestíbul. Aquell que abans deia adéu, ara assenyalava el sostre amb el polze. Els altres el miraven i somreien.

La disco era com totes, amb poca llum i la música a tot drap. L’Òscar va desaparèixer. Van demanar les begudes i es van quedar drets al costat de la barra. Per parlar-li, ella se li acostava molt. Els seus pits, lliures sota la samarreta, li tocaven el braç i resultaven gairebé nus al tacte. En percebia la forma i la duresa exactes; fins i tot li notava els mugrons quan aquests li fregaven la pell. I el seu alè càlid i els llavis humits que li acariciaven l’orella. I aquell perfum, que semblava que l’hagués atrapat com una xarxa ineludible.

Es va acabar la consumició i va deixar el got a la barra. Les dotze i vint-i-set. I ara, què?

Ho va decidir ella, el va agafar per la corbata mentre ficava un genoll entre les seves cuixes i li va mossegar el lòbul de l’orella.

Are you coming with me?

Coming? Where?

To my room.

Va tancar els ulls.

Let’s go.

I hi van anar.

Les dues i quaranta-dos. Es va passar la mà pels cabells, va esperar que s’obrissin les portes de l’ascensor i va anar directament cap al carrer sense mirar la noia del taulell de recepció. Plovia amb contundència. Es va aturar sota la marquesina. Era curiós, no tenia remordiments. Sort, només li hagués faltat el penediment per rematar aquella frustrant aventura extramatrimonial. Com era que s’havien entès tan poc?

Es va aturar un taxi amb uns estrangers força beguts. Va fer un senyal al taxista, va esperar que els turistes es refugiessin sota la marquesina i va córrer fins al vehicle. Hi va arribar xop. Va donar l’adreça al conductor.

Es va eixugar l’aigua de la cara amb les mans i el va assaltar l’olor de la belga. Es va ensumar els dits i, de seguida, la camisa, els braços i les cames. Va redreçar el cos i va coincidir amb la mirada del taxista al retrovisor. Va estar temptat de preguntar-li si notava l’olor que feia, però va apartar els ulls i va recolzar el cap al seient. Quin cony de perfum portava, aquella tia, que l’havia deixat tot impregnat? Mullat, semblava que la seva olor s’hagués multiplicat per cent; la flaire el devia delatar a quilòmetres. Va girar el cap sobre el respatller, va mirar per la finestra i va concentrar la mirada en els reflexos dels llums sobre l’asfalt mullat. Va pensar en la Lídia, la seva dona.

Va entrar a casa sense fer soroll amb la sensació d’anar deixant un rastre olorós per allà on passava. Al bany, es va despullar i va llençar la roba al cistell. S’ho va rumiar i la va tornar a treure. Se la va acostar al nas, va agafar la resta de peces brutes de dins el cove i les va ficar, totes juntes, a la rentadora. La va tancar, se la va mirar i, després d’un moment de dubte, va decidir no engegar-la. Va dutxar-se i es va ensabonar a fons el cos i el cabell.

Es va ficar al llit, amb molt de compte, mirant de no despertar la Lídia. Ella se li va arrambar, el va abraçar i li va besar el clatell.

—Mmm, que bé, t’has dutxat; no fas pudor de bar.

I es va estrènyer una mica més contra la seva esquena.

—Com és que véns tan tard? —va dir sense acabar-se de despertar.

—És que he estat follant amb una biofísica belga.

—Ja.

I li va posar la cama per sobre, com si volgués acabar d’acomodar el seu cos al d’ell i es va tornar a adormir.

@ Albert Gassull 2014

 

 

2 Comments

  1. jajaja… prenc nota, la meva parella sempre em fa la broma de,- buf, una festa genial plena de brasileñas models i totes dient-me:- Ramón volem foll… amb tú!!!

    Molt bona!

  2. el que fan les fragàncies…. bona..bona……

Deixa un comentari