Ous ferrats

This post is also available in: Español

ous3Quan va arribar a casa, va entrar al menjador i les va trobar assegudes a taula. S’hi va acostar, va posar les mans sobre les espatlles de la filla gran i va mirar la filla petita i la dona que seien a l’altra banda.

—Ja esteu sopant? —va preguntar. I se’n va penedir.

—Que no ho veus, que no? —va respondre la dona.

Sobre l’hule groc que tant odiava hi havia un bol amb unes fulles toves d’enciam i uns trossos de tomàquet, i un plat amb tres talls petits i oliosos de carn arrebossada.

—És el que hi ha —va dir la dona agafant el bol de l’amanida.

—Ja em faig uns ous ferrats —va dir— mengeu-vos vosaltres la carn.

Se’n va anar cap a la cuina. La imatge dels dos rovells de color taronja sobre el blanc brillant de les clares i la cansalada fumejant era nítida. Es va llepar els llavis. Va obrir la nevera, va agafar dos ous, la cansalada, una cervesa i dos grans d’all. Ho va deixar tot sobre el taulell. Del calaix va treure un obridor, va destapar la cervesa i va fer un glop llarg i refrescant. Va fer petar la llengua i en va fer un altre.

Va posar els alls a fregir, sencers. Li va agradar l’olor que feien. Va començar a xiular una cançó sense títol mentre construïa mentalment la resta d’aromes de l’àpat que s’estava preparant. La filla gran va entrar a la cuina, va posar una llesca de pa a la torradora i va obrir la nevera. Ell va deixar de xiular i se la va quedar mirant.

—És que la carn no em ve de gust, menjaré una mica de pa amb formatge.

L’home va fer una respiració fonda, va deixar anar la paella, va apagar el foc i va tornar al menjador seguit de prop pel flaire dels alls fregits.

Ningú no havia tocat la carn. La dona menjava l’enciam sense massa entusiasme i la nena petita cantussejava a la seva cadireta mentre esmicolava un tros de pa escampant les molles per sobre l’hule. L’home va recolzar les mans al respatller de la cadira que la filla gran havia deixat buida i va preguntar a la nena si no pensava menjar res. La nena va dir que no i va seguir cantant.

—I tu, menjaràs carn? —va preguntar a la dona.

—No, menjaré alguna altra cosa. Però fes-te els ous si et vénen de gust.

—I què hem de fer amb la carn, llençar-la?

Va enretirar la cadira amb ràbia, s’hi va deixar caure i la va arrossegar fent soroll per acostar-se a la taula. Va agafar el plat de carn i es va trobar que la dona també l’agafava. Van forcejar. Ella el va estirar amb violència, li va arrancar de la mà. Els tres trossos de carn van sortir pels aires; dos van anar a parar al sofà i l’altre a la cara de la nena. La nena va deixar de cantar i es va quedar un moment en silenci. Després va començar a xisclar d’una forma desmesurada. L’entapissat del sofà va xuclar l’oli de la carn com si fos un paper assecant. La dona es va aixecar, va donar la volta a la taula per acostar-se a l’home i va començar a fuetejar-lo a la cara amb el tovalló mentre deia: “Veus què has aconseguit? El meu sofà, has tacat el meu sofà!” I ho repetia i seguia pegant-li mentre la nena, enrabiada, plorava i cridava totalment fora de si.

La filla gran va aparèixer a la porta de la cuina. Es va quedar mirant l’escena.

—Tot això és pels ous? —va dir.

L’home es va aixecar d’una revolada dient “cagonlaputa” i amb una mà va tombar la taula mentre amb l’altra li clavava un ventallot a la dona que ja el tenia fart amb el tovalló. Tot va anar per terra. La taula, la dona i també la nena petita que va caure de cara sobre els gots i els plats trencats.

Anys més tard, tot sol, encara recordava l’episodi cada cop que menjava ous ferrats. També recordava la corredissa fins a l’hospital, i la cara del metge, i l’acusació de la dona, i l’interrogatori de la policia, i el jutge i l’ordre d’allunyament. Però seguia preferint els ous ferrats, tot i que la carn arrebossada no li remenava tant la memòria.

©Albert Gassull 2013

6 Comments

  1. si me gusta, parece una peli con un final sorprendente

  2. Per l’escena em donava la impresió de ser el punt final, però sembla ser, que és un punt i seguit ja que continua menjant ous, i a més li agraden, i segurament es recrea en tot el que li reporten els seus cinc sentits en menjar-los, i ja no només es tracta de menjar ous amb un color, una textura, un olor i gust, es tracta de tots les sentiments personals que només ell pot degustar, només ell pot tastar els ous amb aquest gust tant tortuós.

  3. Déu n’hi do: si aquesta és una moguda quotidiana, com deuen ser les que no ho són! Un cop vist que el protagonista odia les tovalles d’hule groc, ja m’he imaginat que la cosa no podia acabar bé…;-))
    Molt ben mesurat el crescendo de la tensió.
    El darrer paràgraf m’ha recordat les síntesis temporals ultrabèsties de Dovlàtov.
    Canya i endavant!

  4. No he pogut evitar sentir-me identificada al 100% amb la filla gran.
    M’he descollonat una bona estona. Tot plegat tan dramàtic i alhora amb aquest humor tan especial.
    Mola que les nostres discussions absurdes t’inspirin textos com aquest! hauríem de tenir-ne més 😉

  5. Com hi ha món. .. I jo que pensava que el que destrossava famílies era sopar al sofà mirant la tele…;-)!
    Molt bo, company!

Deixa un comentari