This post is also available in: Español
“No tinc voluntat”, quina gran frase! És la resposta perfecta a qualsevol al·lusió al teu volum i a la conveniència que facis règim. No cal buscar cap altre argument, has descobert que davant d’aquesta afirmació ningú no fa cap més comentari. Ja tens la justificació per seguir menjant i bevent sense mesura.
Cada cop que fas servir aquestes tres paraules t’omples de satisfacció. Estàs tan orgullós de la seva eficàcia que no pots evitar somriure quan les has deixat anar. Fins i tot abans de dir-les, tan bon punt veus que tens l’oportunitat d’utilitzar-les, se’t comencen a estirar els llavis i et brillen els ulls mentre penses: ara veuràs.
Mentrestant, vas afegint quilos al teu cos. Però ets un paio coherent i, tot i que és cert que et sorprens cada cop que et veus al mirall, no hi poses remei.
Els amics i els companys de feina ja no t’emprenyen, saben com els respondràs. Els teus pares i els teus germans, també, però hi insisteixen; diuen que estan preocupats i utilitzen l’argument de la salut per mirar de convèncer-te. No tinc voluntat, contestes invariablement.
La Joana, la teva dona, comença a estar una mica molesta. Al principi, el teu eslògan —n’hi deia així, ella, a la frase— li feia gràcia, però ara diu que potser ja n’hi ha prou, que no pots seguir per aquest camí. Et sorprèn la seva incoherència, és llicenciada en filosofia i professora universitària, una persona intel·ligent. Si el concepte era vàlid quan te’l vas inventar no entens per què ha de deixar de ser-ho ara.
A l’empresa et fan passar una revisió mèdica. Sobrepès, hipertensió i les principals variables de les analítiques força alterades. El metge et diu que hauries de fer règim i moderar el consum d’alcohol. No tinc voluntat, respons cofoi.
Cada cop et sents més còmode amb aquest posat. Estàs tan content de la teva intel·ligència, et trobes tan a gust amb la teva argumentació, que decideixes que li has de treure més profit. Resols estendre-la a tots aquells àmbits de la teva activitat que ho permetin. En analitzar-los t’adones que en alguns ja ho has posat en pràctica de forma intuïtiva. De seguida, en un darrer esforç que consideres imprescindible, et poses a treballar per aconseguir la coherència que el teu pensament demana dels teus actes. Sublim, penses, has perfeccionat la teva filosofia, no tinc voluntat pot justificar tots els vessants de la teva conducta, tot d’un plegat ha adquirit una dimensió intel·lectual.
La revisió mèdica l’has de passar un cop a l’any. Aquesta vegada, quan et donen els resultats, no et visita cap metge, només et lliuren un informe dins un sobre tancat. Això no t’agrada. Sobrepès, no especifica quant —no et van pesar perquè et van dir que la bàscula no donava per a tant—; i la tensió alta fins a un grau alarmant, que és el mateix que et va dir la noia que te la va prendre. A les analítiques, tots els valors estan molt per sobre o molt per sota dels estipulats com a correctes. Recomanacions: imprescindible fer règim, eradicar el consum d’alcohol i visitar un metge. Tens la resposta però no a qui donar-la, no hi ha interlocutor. Això t’angoixa, l’argument només té valor si pots respondre algú cara a cara. Mires si l’informe porta signatura. Sí. Ho resols escrivint una carta al signant que diu: amb relació al seu informe li comunico que no tinc voluntat. No visites cap metge.
La Joana et diu que se’n va, que et deixa, que porta massa temps demanant-te que canviïs d’actitud. No és una actitud, és una filosofia, li respons. Què sabràs tu de filosofia, diu ella. I què en saps tu, de l’essència del meu pensament? li repliques. Et diu que el teu pensament no té cap essència, que tot plegat és una bajanada que t’has inventat per justificar la teva ganduleria, que et deus creure que ets molt llest, però que en realitat tothom pensa que ets un imbècil i que ella ja n’està farta.
Li contestes, però per primer cop no et queda gaire clar que la teva resposta, inapel·lable però ja coneguda, acabi d’estar a l’alçada. Us mireu als ulls. La mala llet de la Joana flota per un instant en el silenci feixuc que us separa i es barreja amb els records de la vostra intimitat. Creus que el subconscient t’està fent una mala passada i, quan et quedes sol, t’espolses la nostàlgia de sobre pensant que fa temps que dormiu en llits separats perquè tots dos, en el mateix, ja no hi cabeu.
Obtens la baixa per malaltia, però les dificultats es comencen a estendre a la vida domèstica. Les taules i les cadires que tens ja no s’adapten a les teves dimensions, has hagut d’arraconar alguns mobles per poder-te moure pels espais del teu pis i comences a tenir veritables dificultats per passar pels forats de les portes. Finalment, un vespre, quan vols anar-te’n a dormir, no aconsegueixes entrar a l’habitació. Ho intentes de totes les maneres que ets capaç d’imaginar però no te’n surts. Sense gaire esperança, proves d’entrar al bany. Tampoc pots fer-ho. Tornes pel passadís fins a la sala i t’asseus al sofà, l’únic moble que encara admet el teu volum. Et mires la porta de la cuina, però ni t’hi acostes, saps que mesura el mateix que les altres dues.
Ara vius al menjador, al sofà, concretament. Has arrencat el marc de la porta del bany i, a cops de martell, has enderrocat la paret del voltant per ampliar el forat de pas fins que ha assolit l’amplada del passadís. No has tocat res més.
La teva activitat s’ha reduït a ingerir, evacuar i dormir; sempre amb la televisió engegada. T’alimentes de quilos de pizza, d’hamburgueses, i de litres de cervesa que demanes per telèfon i pagues amb targeta. No pares d’engreixar-te. Anar al bany comença a representar una dificultat seriosa. El corredor és cada dia més estret. Quan hi entres, les parets et comprimeixen el cos i el fregament et dificulta el moviment. Recórrer el passadís d’un extrem a l’altre comporta un esforç esgotador.
Comences a dividir les hores en què no dorms entre el bany i la sala. Tot i la incomoditat d’estar-se assegut a la banyera, l’esforç que representa el trajecte fins al sofà fa que només hi tornis quan és imprescindible. Llavors t’hi estàs fins que no tens més remei que tornar al bany.
Ara hi ets, al bany. Hi has arribat després d’un treball extraordinari. Per un moment, quan eres al passadís, has cregut que potser no ho aconseguiries de tant com et comprimien les parets. Has tingut por. I la por, que t’ha agafat desprevingut, ha fet trontollar els fonaments dels teus principis. Ser conseqüent amb la teva filosofia fa temps que t’està resultant molt carregós, però aquest nou element que s’hi ha afegit ho precipita tot. Assegut a la banyera, encara tremolant per l’ensurt i l’esgotament, t’ensorres. I també s’ensorren els dics que havies construït al voltant del teu pensament. Records llunyans d’un passat feliç i oblidat t’inunden el cervell com si fossin l’aigua que els ha rebentat. Penses en la Joana i a recuperar una vida que vas tenir. De sobte, et sembla que aquesta perspectiva t’acull amb els braços oberts, que només t’hi has de llençar. Només has de trobar un argument que justifiqui el teu canvi d’actitud, un de sòlid. No pot ser la por, evidentment, ni cap que contradigui el teu comportament dels darrers anys, no et pots permetre fer el ridícul. Tens temps. Fins que perdis els quilos necessaris per tornar a sortir, tens temps per rumiar-hi.
Sona el timbre de la porta, és el missatger que et porta el sopar. Encara no t’has recuperat de l’esforç que has hagut de fer per arribar fins al bany, però l’eufòria que t’ha provocat la decisió que has pres et dóna les forces necessàries. T’aixeques amb dificultat. Amb els braços enganxats als costats, flexionant les cames i inclinant el cos endavant, introdueixes el cap i les espatlles dins el forat del passadís. La resta del teu cos es va comprimint entre les dues parets, com quan ficaves l’edredó de plomes pel forat de la rentadora. La diferència és que aquest forat és un tub de cinc metres de llargada i tu ets més compacte que l’edredó. Aconsegueixes introduir-hi tot el cos, la pressió de les parets et torna a produir un moment d’angoixa i comences a suar. Torna a sonar el timbre. Proves de respirar fondo, però la compressió a què estàs sotmès no t’ho permet. Mires d’asserenar-te i fas força amb els peus contra el paviment mentre empenys endavant amb les espatlles. Comences a avançar molt lentament. Sents el timbre per tercer cop, aquesta vegada quatre trucades llargues i seguides. És un ultimàtum del missatger, si no hi arribes en uns segons, marxarà amb el sopar. Aconsegueixes fer una part del recorregut, però no has arribat a mig passadís que et quedes travat. Per algun error en la teva tècnica, a més d’anar endavant, t’has anat separant del terra. Ara, només t’hi arriben les puntes dels peus. Sense aquest recolzament ets incapaç d’avançar o de retrocedir. T’has quedat suspès entre les dues parets amb els braços clavats al cos, embeguts per la teva pròpia carn que s’aixafa contra els paraments. Desesperat, proves d’alliberar-te amb moviments bruscs del tronc, però només aconsegueixes bellugar els ossos dins la massa amorfa en què t’has convertit, sense desplaçar-te ni un centímetre, com si la teva pell s’hagués quedat adherida a les parets. Et venç el cansament. Ja no et pots moure. Mires cap al fons del passadís i veus que s’allunya, com en un zoom enrere, infinit. Tens un atac de pànic, la casa se’t menja, et quedaràs atrapat entre les dues parets. Crides. La suor es torna molt freda, sents un dolor intens al pit i al braç esquerre. Et falta aire. És un infart, n’estàs segur. Intentes recordar allò que vas llegir algun dia, en algun lloc. Només recordes “avisar una ambulància”, però abans s’havien de fer altres coses; respirar, respirar com? El final del passadís ja és només un punt molt llunyà, gairebé no el veus. La imatge es comença a enfosquir, cada cop més de pressa fins que, finalment, a una velocitat insòlita, es fon a negre i tot desapareix per sempre.
©Albert Gassull 2014
Llàstima que s’aturin les mogudes, però si es perque arribi la segona novela ja m’hi conformo. No perdis la voluntat d’escriure albert, llegir els teus escrits s’ha convertit en un costum.
Una abraçada
Molte gràcies, Enric,
Oooohhhh Alberto……. m’encantava estar pendent de quina moguda vindrà ara?però ho entenc, a més si ha de ser perquè puguis escriure un altre llibre…………… ens aguantarem jeje
moltes gràcies i d’una manera o altre no deixis d’escriure que això és brutal!!!
vamosssssssss
fins aviat
Gràcies, Núria
Albert et falta voluntat per escriure mes mogudes!!
Tan que m’agraden!!!
Que et vagi be el nou llibre.
Salut!
Gràcies Mercè
És més aviat temps, el que em falta, però què hi farem…
Una abraçada