This post is also available in: Español
MÉS O MENYS JO
Miquel Duran
Editorial Bridge. La Galera, SAU Editorial
Primera edició: novembre de 2014
“La muntanya de Rocacorba fa nou-cents noranta-nou metres d’altura i hi ha qui diu que, amb el bloc de formigó que hi han posat al cim, acaba d’arribar als mil. Des de dalt, es veu l’Estany de Banyoles com una bassa de mercuri i, més enllà, una esplanada que arriba fins al mar. Rocacorba deu el seu nom a una roca abissal habitada per una ermita. Pels voltants, un esperaria trobar-hi l’esquelet d’algun animal incomprensible, però encara no s’ha donat el cas.”
Així comença “Mes o menys jo”, d’en Miquel Duran.
Poca broma.
Fixeu-vos en l’última frase.
Que el lloc ens faci pensar que hi podríem trobar l’esquelet d’algun animal incomprensible ens proporciona una imatge tan potent que sembla que sentenciï el seu caràcter, però apuntar que encara no s’ha donat el cas (és a dir, que es podria donar) és com una sacsejada salvatge que el converteix en màgic.
D’aquest efecte, que es repeteix a totes les pàgines de la novel·la (però mai de la mateixa manera i sempre amb una intenció diferent), la Tina Vallès, a la presentació que se’n va fer a la llibreria Calders, en va dir una “duranada”, em sembla recordar. Jo no sé com dir-ne, però el que sí sé és que en arribar-hi, de sobte, tot salta de dimensió. I passa un cop, i un altre, i un altre.
I tot això, el Miquel Duran, ho fa amb una prosa tremendament singular i atractiva; dos ambigüitats, sí, perquè no conec adjectius ni res que la puguin definir ni per aproximació.
Mai, fins ara, havia llegit res semblant. No vull qualificar-ho, tampoc sé si sabria fer-ho, però això que tenim al davant és diferent, és nou.
A totes les coses noves els surten imitadors. Aquí també n’apareixeran, però no sé si se’n sortiran. Perquè aquestes imatges que l’autor ens proporciona només poden ser fruit d’una mirada molt especial, d’una manera d’observar les coses que a mi se m’escapa. I ho dic així, d’una forma tan abstracta, perquè no se m’acut com més dir-ho. Puc afirmar, això sí, que aquest visió tan particular està plasmada amb una claredat astoradora i amb un llenguatge precís com pocs.
I compte, perquè tanta singularitat ens pot fer perdre de vista la resta. Una novel·la acostuma a ser un relat de ficció que explica una història (o més d’una). La que s’explica aquí és, al meu entendre, terriblement inquietant.
Val molt la pena parar-hi atenció.
Vinga, Jaritos, troba l’assassí d’una vegada… que se m’ha girat feina!