Fibonacci

Fibonacci 1

Vaig cap a l’oficina de correus a recollir un llibre que fa dies que espero. No m’agrada anar a correus, els tràmits són lents i mai saps quanta gent t’hi trobaràs. Algun cop fins i tot he hagut de marxar abans que m’atenguessin de tanta cua com hi havia. Avui hi vaig amb temps.

De camí, al mateix carrer, uns cinquanta metres abans del meu destí, passo per davant d’un caixer automàtic. No porto ni un cèntim i estic temptat d’aturar-m’hi, però em fa por que mentre trec diners entri algú a correus i se sumi als que ja deuen ser a dins fent cua. Tinc calculada la mitjana de temps invertit per usuari, és de quatre minuts i quaranta-dos segons. Decideixo seguir; agafaré el número de la tanda i segons com ho vegi m’arriscaré a sortir per venir al caixer.

La decisió em provoca una urgència sobtada i miro nerviós els vianants. Veig, alleujat, com la dona que és més a prop de correus no s’hi atura. Accelero el pas i avanço l’home que camina davant meu, l’únic obstacle que em quedava; però una noia s’hi aproxima des de l’altra costat, porta un gos lligat amb una corretja, una motxilla a l’esquena i va mirant el telèfon mòbil que manipula amb l’altra mà. Tots dos som a la mateixa distància de l’entrada. Com que mai se sap, forço una mica més la marxa, però mirant de no revelar el meu objectiu, i m’esmunyo per la porta un instant abans que hi arribi ella.

La màquina expenedora de tandes té els botons tapats amb un paper que algú ha enganxat amb cinta adhesiva; un text escrit a mà hi diu que no funciona i que disculpi les molèsties. Li pregunto a una dona que tinc a la vora si aquella és la cua.

—Per fer què?

—Per recollir un paquet.

—No, la de recollir és l’altra.

Els de l’altra cua són nou i estan tots drets i arrambats a la paret de la banda oposada del local; una mica més de quaranta-dos minuts d’espera. Tres cadires buides segueixen la fila com si en formessin part. Li dono les gràcies a la senyora i m’hi acosto mentre programo l’alarma del mòbil perquè m’avisi d’aquí a quaranta minuts. Quan aixeco el cap em trobo la noia del gos davant de la primera cadira. Ens mirem i em sembla que entén que jo vaig abans que ella. Tanmateix, m’emprenya no haver-me adonat que entrava darrere meu. També que sabés que aquella era la cua correcta. Deixa la motxilla a terra, s’asseu i es posa a teclejar al mòbil com si al seu voltant no existís res més. Té l’edat i l’aspecte de moltes de les meves alumnes. El gos no hi és. M’assec a l’última cadira, trec un llibre de la motxilla disposat a concentrar-me en la lectura. Em sona el mòbil, és la meva dona:

—On ets?

—A correus.

—No tens classe?

—A dos quarts de sis.

—Quan tornis passa per la ferreteria a recollir les còpies de les claus.

No sé de què em parla, però li dic que ho faré. Guardo el telèfon i em poso a llegir.

—Aquesta és la cua de recollir?

Aixeco el cap. És un dona.

—Sí.

—L’últim és vostè?

La noia del mòbil se m’avança.

—Sí.

Em giro cap a ella.

—Com que sí?

Em somriu.

—Doncs mira, maca, me’n vaig —i m’aixeco—. Ja no sóc l’últim, senyora, ara ho és ella.

La noia m’està mirant com si em trobés graciós. Amb el dit del mig de la mà esquerra li indico que es faci fotre. Surto de l’oficina emprenyat i amb pas decidit. Com que faig una darrera llambregada enrere mentre obro la porta, gairebé ensopego amb el gos; és allà al mig, ajagut, davant mateix de l’entrada. He d’improvisar un salt per no trepitjar-lo i aterro a l’altre costat de l’animal amb poc equilibri i un impuls per al qual no m’he preparat, faig tres passos precipitats i insegurs fins a l’extrem de la vorera i m’abraço a un fanal per no caure. El gos ni s’ha mogut ni em mira. És molt negre, molt gros i molt pelut; no sé de quina raça. Està lligat a una argolla que hi ha a terra, la que deu servir per tancar la persiana de l’establiment. Me’n vaig cap al caixer automàtic. Una dona hi està fent alguna operació i un home s’espera a una distància educada. Com que ja no tinc pressa, em situo darrere seu. Després de treure els diners me’n vaig a la cantonada a esperar que la noia surti de correus.

L’alarma del mòbil m’agafa desprevingut, me n’havia oblidat. L’apago. La noia no triga a aparèixer. Sense apartar la vista del telèfon deslliga el gos amb una sola mà i se’n va en la direcció contrària a la posició on m’amago. Compto els seus passos; quan ella en porta cinquanta-dos, el gos n’ha fet cent disset, nou del gos per cada quatre d’ella; per l’alçada que té calculo que ha recorregut uns trenta-cinc metres. Em sembla que ja és a una distància prudent i començo a seguir-la. No prenc cap altra precaució perquè no sembla que hagi de ser sensible a cap estímul exterior. El gos i ella mantenen la cadència de passos amb una sincronització perfecta i una velocitat constant, es mouen com un únic organisme sense variar ni un centímetre la distància que els separa. Passen per davant de casa meva, segueixen carrer avall, travessen l’avinguda i entren al parc que hi ha sota l’antiga estació. El parc sempre està ple de gossos acompanyats dels seus amos que també deuen aprofitar per fer relacions socials.

M’aturo a l’entrada i la veig d’esquena, a uns vint-i-cinc metres —no tinc manera de calcular la distància exacta— asseguda en un banc del camí que hi ha a l’altra banda d’una zona de gespa d’on emergeixen unes escultures a base de grans superfícies guerxes impossibles de formular matemàticament. Segueix concentrada en el mòbil. El gos jeu un parell de metres davant seu, al mig del camí. No hi ha més gossos, ni gent, el parc està buit tret de nosaltres. Hi entro i els sorolls i les olors de la ciutat desapareixen de cop, com si hagués canviat de medi. Pot semblar ridícul, però tinc la sensació que l’aire net em purifica, s’emporta tots els pensament absurds que em pertorben i em proporciona una lucidesa que em fa sentir una vergonya immensa. I mentre començo a pensar seriosament que sóc un imbècil, que això és una miserable pèrdua de temps, que no sé què espero treure de seguir aquesta noia, que si no fos tan burro ara mateix seria al metro camí de la facultat amb el meu llibre, veig que el gos em mira, s’aixeca i travessa amb actitud mandrosa la zona de gespa que ens separa.

Arriba on sóc i m’ensuma els peus. Els aparto però hi insisteix. Em desplaço, em segueix, m’aturo i es torna a amorrar a les meves sabates. Em torno a moure, s’enganxa a les meves cames, s’hi refrega i hi fica el cap entremig. Faig alguns gestos amb els peus i amb els braços per apartar-lo i miro de tornar cap a l’entrada, però se’m posa al davant i no em deixa avançar. Em torno a aturar, ens mirem un moment i es llança contra el meu peu dret, mossega el cordó de la sabata i l’estira com si me’l volgués prendre. Miro d’alliberar-me’n tirant el peu enrere. Comença a fer estrebades i a grunyir d’una manera que no em fa cap gràcia. Amb un moviment brusc, com si xutés una pilota de costat, aconsegueixo arrencar-li el cordó de la boca. Faig un salt enrere. El gos em busca els peus un altre cop. Reculo amb el cos inclinat endavant, mirant d’apartar-li el cap amb la mà. Salta cap a mi amb la boca oberta, m’incorporo protegint-me amb el braç i noto un cop de les seves dents a l’os, l’empenyo pel pit amb l’altra mà i aconsegueixo apartar-lo sense que m’arribi a mossegar. Segueixo retrocedint, el gos insisteix a atacar-me els peus. Faig moviments que pretenc imprevisibles i petits salts perquè no torni a atrapar el cordó. El gos també salta i em busca els peus amb la boca oberta girant el cap com un boig. Noto una esgarrapada al turmell esquerre i m’aturo perquè prefereixo que mossegui el cordó. El torna a agafar amb les dents i l’estira amb tanta força que m’obliga a desplaçar-me un tros endavant a peu coix. Cada cop gruny més. Intento tornar-me a alliberar amb l’estratègia del cop de peu sobtat, però aquesta vegada no ho aconsegueixo. Sembla que no li agrada gens la meva resistència i tinc la sensació que s’està enfadant. Aixeco el peu amb perill de perdre l’equilibri, agafo la sabata pel taló i me la trec. Amb el peu un altre cop a terra, estiro la sabata amb força amb totes dues mans i l’aixeco amunt d’una estirada brusca. La deixa anar, se la mira un instant, baixa la vista cap a terra i m’ataca el peu descalç. L’enretiro a temps però les seves dents me l’esgarrapen. Ho torna a provar, li colpejo el morro amb la sabata, però enxampa el cordó i tiba un altre cop per prendre-me-la. Mentre subjecto la sabata amb una mà, l’agafo del collar amb l’altra. El gos té molta força i pesa molt. Li entaforo la sabata dins la boca, a veure si així afluixa la mandíbula, però l’atrapa amb les dents i ja no cedeix. Després d’uns segons més de lluita inútil la deixo anar. El gos es queda quiet, em mira als ulls tres segons i marxa trotant amb la sabata a la boca.

Estic fatigat. La lluita m’ha tingut tan concentrat que he perdut de vista l’entorn. Amb el cos plegat endavant, les cames flexionades i les mans recolzades als genolls, esbufegant i encara tremolant de la tensió i la por que he passat, aixeco el cap. La noia no s’ha mogut i un noi amb una dessuadora negra i la caputxa posada està repenjat al respatller del banc. Té una càmera davant dels ulls i va seguint el recorregut del gos, com si li fes fotos o l’enregistrés. El gos, sense pressa, travessa la gespa, passa pel costat del banc, va fins al parterre que hi ha a l’altra banda del camí, hi deixa la sabata, torna al camí, s’ajau al mateix lloc on era abans i em mira despreocupat.

El noi es guarda la càmera a la butxaca, agafa un sobre que hi ha al banc, l’obre i en treu un llibre. Fins i tot a aquella distància sóc capaç de distingir de quin llibre es tracta: El nombre d’or de Matila G. Ghyka (el primer volum). Després de llençar el sobre a una paperera camina en la meva direcció amb el llibre obert, llegint-lo com si hi tingués molt d’interès. Em poso dret en un intent no sé si gaire encertat de recuperar la dignitat. Però ni em veu, va tan concentrat en la lectura que xoca amb mi. Sense aturar-se, aixeca el cap, em mira i es disculpa amb un gest. Si això fos una pel·lícula pensaria que a aquell pobre idiota que és allà sense una sabata, a més, li acaben de robar la cartera. I efectivament és així, el paio s’ha endut la meva cartera. Quan me n’adono i em giro ja no hi és. La noia segueix al banc.

No sé què fer. Estic segur que es coneixen, fins i tot és possible que el llibre sigui el paquet que ella ha recollit a correus. Penso en la policia, però també que hauré de justificar la meva presència al parc. Són dos quarts menys tres minuts de cinc i la meva sabata és allà, al parterre, a poc més de cinquanta metres. Em recolzo al muret de la tanca amb l’esperança que la noia marxi. Mentre espero, a través del mòbil, bloquejo totes les meves targetes. La noia no es belluga. Espero una mica més. Encara que reculli la sabata, a la cartera hi duia la targeta del metro. He de passar igualment per casa a veure si n’hi ha alguna i a agafar diners. Igual no hi trobo ni una cosa ni l’altra. Des del meu domicili trigo una mitjana de trenta-nou minuts i setze segons a arribar a la facultat. Ja són tres quarts de cinc en punt.

Al portal de casa em trobo amb la meva dona, surt en aquell moment.

—D’on véns sense sabata?

—Del parc.

—No eres a correus?

—Sí, també.

—…

—Me l’ha pres un gos.

—Et passen unes coses…

—Em pots deixar vint euros?

—…

—És que m’han robat la cartera.

—També se te l’ha emportat el gos?

—No, un tio amb una caputxa que llegia un llibre del Ghyka.

—Has cancel·lat les targetes?

—Sí.

Treu dos bitllets de vint euros del moneder i me’ls dóna.

—Recorda’t de la ferreteria.

No sembla de gaire bon humor i segur que té molta pressa perquè no em pregunta res més i marxa. En unes altres circumstàncies m’hagués sotmès a un interrogatori d’aquells on em repeteix les preguntes sis cops perquè no queda satisfeta amb les meves respostes.

Tornant de classe passo pel parc. Ha perdut la màgia, està ple de gent i de gossos però aquella noia i aquell gos ja no hi són, i la meva sabata tampoc. Me’n vaig cap a casa. La meva dona encara no ha arribat. Llenço la sabata desaparellada a les escombraries. Quan responc l’intèrfon i sento la seva veu des del carrer me’n recordo de les claus. Mentre sopem, de l’allau de preguntes que em fa l’única que sóc capaç de respondre amb precisió és la referent a les claus i la ferreteria; que me n’he oblidat. Tot i així me la fa sis vegades.

Els dies següents, entre anar a comissaria, tornar a fer les targetes, renovar el DNI, el carnet de conduir, la targeta sanitària i tota la resta de carnets i merdes que portava a la cartera vaig molt atrafegat i no trobo el moment d’anar a l’oficina de correus a recollir el llibre.

—Vols dir que no et precipites, renovant-ho tot? Potser apareix.

—Sí, segur. M’ho enviarà per correu el de la caputxa, si et sembla. Aquests tios, un cop han agafat el que els pot fer servei, llencen la cartera al primer contenidor que troben.

Sóc a la porta de correus abans que obrin, no hi ha ningú esperant davant meu. Obren, vaig directament al mostrador de recollida i li dono el paper i el DNI a la dona que hi ha al darrere. Se l’emporta allà on sigui que ha de trobar el llibre que he vingut a recollir i quan torna em diu que també hi ha un altre paquet al meu nom.

—El carter li deixarà l’avís avui mateix a la bústia, però si se’l vol endur, s’estalviarà un viatge.

Oculto la meva sorpresa, no només per l’eficiència del servei, sinó també per l’arribada d’un paquet inesperat, i li dic que sí, que gràcies, que me l’enduc.

El paquet és un prisma rectangular de 8 x 13 x 21 centímetres (els nombres apareixen al costat de cada una de les arestes). El meu nom i la meva adreça són en una etiqueta de 13 x 8, un dibuix del rectangle de Fibonacci, amb l’espiral i tot, com aquest:

Fibonacci 1

Les meves dades són dins el quadrat més gran, a la banda inferior, i no trepitgen cap línia. Signo la recepció dels dos enviaments i guardo el paquet del llibre a la motxilla. Surto al carrer amb l’altre paquet a les mans. Estripo l’embolcall mentre camino cap al metro i apareix una capsa de cartró blanca amb tapa. A la tapa hi torna a haver el dibuix però amb un quadrat més de la sèrie. Dins la capsa, col·locada en diagonal i força deformada perquè hi càpiga, hi ha la sabata que s’havia endut el gos; a un costat d’aquesta, la cartera que m’havia robat el de la caputxa i, a l’altre, un sobre on a més dels quadrats i l’espiral estan escrits els seixanta-un primers números de la sèrie de Fibonacci, del zero fins al 2.504.730.781.961. Sense aturar-me, agafo la cartera i el sobre i llenço la capsa amb la sabata a la primera paperera que trobo. A la cartera no hi falta res, ni els seixanta euros que havia tret del caixer abans de començar a seguir la noia. Me la guardo a la butxaca lateral de la jaqueta. Obro el sobre. A dins hi ha una tarja amb el rectangle i els números, però en gris clar, fent de fons. Imprès amb tinta negra, un enllaç a YouTube i, a sota, la frase Ha sortit que t’hi cagues, mestre!!

Al metro, miro de connectar-me a l’enllaç amb el mòbil. M’incomoda la sensació d’impotència que em provoca no poder-lo copiar automàticament al navegador. Quan aconsegueixo introduir-lo sense errors em quedo sense cobertura. Ho deixo córrer. Hi accedeixo des de l’ordinador del meu despatx del departament. Apareix una pantalla negre amb un text blanc que diu: “DANCING WITH THE DOG” i, a sota, “Featuring Iscle Argemí Muntanyès & Fibonacci”.

L’Iscle Argemí sóc jo, és clar, i resulta que el gos es diu Fibonacci. Comencen a sonar uns cops de bateria mentre a la pantalla van apareixent els números 1, 1, 2, 3, 5, 8 que corresponen al nombre de cops que sonen dins un mateix període de temps (un compàs, segurament, però no n’estic segur, no sé música). La seqüència es repeteix cinc cops i a continuació s’hi sobreposa una música. És possible que també tingui a veure amb la sèrie de Fibonacci o amb el nombre d’or, perquè sé que també es pot aplicar a les melodies i a les harmonies, però no en tinc ni idea. De seguida apareixem el gos i jo en la nostra lluita per la sabata. Algú s’ha dedicat a editar les imatges amb molta cura, els nostres moviments van endavant i endarrere i es repeteixen al ritme de la música amb una sincronització perfecta. El resultat és espectacular i molt graciós si no fos perquè en sóc el protagonista. Si ha estat el de la caputxa, s’ha de dir que és un artista. Alarmat, veig que el vídeo porta més de cent mil visites. I només fa tres dies que està penjat. Miro de fer un càlcul de les probabilitats que m’acabi arribant a través d’algun conegut, però hi ha massa variables i no tinc dades suficients. En qualsevol cas, no dubto que pot ser en qualsevol moment.

No tinc escapatòria.

El mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge, és de la meva dona: Kin ora vns? em d parlar. No suporto que escrigui així, ni que fos analfabeta. No responc. Copio l’enllaç del vídeo, obro la meva pàgina de Facebook i l’enganxo en una nova entrada. Al text hi escric “Ballant al ritme que marca Fibonacci. Boníssim!!”. També el penjo al Google+, al Linked-In, i faig una piulada al Twitter. Que sigui el que Déu vulgui, tu.

Me’n vaig cap a l’aula, però no puc deixar de pensar en la meva dona, no entendrà res.

©Albert Gassull 2014

3 Comments

  1. Ja, ja, ja, ostres, qué bó! M’agrada el final!

  2. Muy ingenioso y divertido!

Deixa un comentari