Els límits de la seducció

This post is also available in: Español

 escultura_romana02—Que jo t’havia transformat. Es veu que això és el que el Jofre va dir a la Rosa quan tu i jo vam començar a sortir. Vaig pensar que es tractava d’un tòpic, o que parlava del teu estat d’ànim, o d’alguna cosa més abstracta. Ni se’m va acudir que es referís a la teva conducta. La gent no canvia. I estava tan enamorada i tan contenta de ser la nòvia del noi més cobejat que m’ho vaig prendre com un elogi. Quin ridícul.

Mentre parla, movent-se per davant del sofà i la tauleta del telèfon, la Maria no deixa de mirar el Marc. Embolicat amb aquell llençol, sembla un patrici de l’antiga Roma. És al costat de la finestra, en silenci, subjectant la cortina amb dos dits, mirant cap a fora, com si busqués un refugi inexistent en algun punt molt llunyà.

—Jo que pensava que tan sols tenies ulls per a mi. Que idiota, només m’has estat utilitzant. He estat la nena rica i ingènua que t’ha mantingut mentre feies veure que eres “un artista buscant un camí.” I no ets més que un seductor malparit que es folla tot el que troba.

»¿És veritat que quan sortíeu amb el Jofre apostàveu que t’enduries al llit qualsevol noia que escollís a l’atzar? Diu que sempre guanyaves, que fins i tot n’hi havia que deixaven plantat el nòvio allà mateix, on fóssiu, per anar-se’n amb tu.

»Com pots tenir tant de poder sobre els altres, i tan poc de respecte, i ser tan egoista?

El timbre del telèfon sorprèn la Maria. Es gira, mira la pantalla, arqueja les celles, i torna a mirar el Marc. Ara el sol li toca la cara, i el seu rostre, perfilat per la llum, resulta d’una bellesa insuportable.

Despenja i s’asseu al sofà.

—Lídia, estimada.

El Marc tanca els ulls. Serra les dents amb tanta força que se li dibuixen tots els músculs de la cara. Li ha caigut una mica el llençol, i l’espatlla i una part del tors són al descobert. Té un cos tan perfecte, i està tan quiet, que sembla que l’hagin esculpit.

—/…/ Què, no esperaves que fos jo, oi, qui t’agafés el telèfon a quarts d’onze del matí? /…/ I una merda t’has equivocat, has trucat per parlar amb el Marc. /…/ No em facis riure /…/ Mira, Lídia, ho sospitava, però l’altre dia vaig trobar un condó a les escombraries i vaig decidir instal·lar una càmera. /…/ Sí, una càmera. /…/ És clar que enregistra. /…/ Des de l’ordinador del despatx. /…/ No, he començat avui. I no ets l’única, que ho sàpigues, aquest fill de puta se’t tira a tu i a tot el que es belluga. /…/ Doncs això, que l’he enxampat al llit amb una d’aquestes pijas ocioses que tenim per veïnes. /…/ La del tercer, però /…/ No m’interrompis, que això no és res. He tornat corrent cap a casa per agafar-la dels cabells, arrossegar-la despullada fins a l’escala i llençar tota la seva roba per la finestra… /…/ No, he trigat més d’una hora a arribar-hi i quan he entrat al dormitori m’he trobat amb l’esquena musculosa d’un negre de gairebé dos metres que movia el cul endavant i endarrere… /…/ Sí, un tio negre de… /…/ A tu què et sembla? De quatre grapes sobre el llit, gemegant mentre l’altre… /…/ Doncs mira, ara resulta que és bisexual. És una cosa nova, es veu. /…/ A la cua del súper, diu que l’ha conegut. /…/ Sí, avui. /…/ Doncs sembla que ha tingut temps de tirar-se la veïna, anar a comprar i tornar amb aquest paio enorme… /…/ Que no pot ser? Ja, costa d’assimilar. M’he posat a xisclar, no se m’ha acudit què més fer… /…/ Res, s’ha desenganxat del negre, s’ha aixecat i s’ha embolicat amb el llençol; com si li fes vergonya, ja veus. /…/ El negre? Ha recollit la seva roba i ha fotut el camp. /…/ Escolta, vols callar d’una vegada? Tu sí que no tens vergonya. /…/ Sí, posa’t a plorar, ara. /…/ Espera, espera, que no s’ha acabat aquí, això. Després, va i sona el timbre de la porta; no pensava obrir-la, però quan he vist la cara que posava hi he anat. I què m’hi trobo? La veïna del cinquè primera que diu “tatxannn” i m’ensenya el conjunt de roba interior de sex shop que porta sota l’abric de pells. No m’ho podia creure. Ella tampoc, perquè de seguida s’ha tapat i ha marxat escales amunt. /…/ Deixa de somicar, ets patètica, nena. Ah, i també li ha sonat el mòbil, dos cops, però no l’ha agafat, és clar, ni m’ha deixat que m’hi acostés. Igual eres tu, o qualsevol altra porca… /…/ Ves-te’n a la merda, Lídia.

I penja.

El Marc, que ja no mou ni les parpelles, té la mirada clavada en algun horitzó imaginari.

—Quan hagis fet les maletes, abans de marxar, fes-me’n una llista completa. No vull fer el ridícul davant les meves amigues, amics, conegudes, coneguts o el que sigui que t’has estat follant. Potser era una advertència allò que em va explicar la Rosa de les teves juguesques nocturnes amb el Jofre, i no la vaig saber entendre.

El Marc sembla que es contregui, com si es volgués refugiar en la immobilitat.

—Què, amb la Rosa també? Serà possible? Però si és la dona del teu millor amic. No respectes ningú, oi? Com puc haver estat tan cega?

Torna a sonar el telèfon.

La Maria, fastiguejada, prem els llavis, nega lleument amb el cap i es mira la pantalla. Els ulls se li obren de cop, com si hagués rebut una fuetada, i fa un moviment brusc enrere enlluernada pel nom que hi veu escrit. Es gira cap al Marc i se’l queda mirant mentre el so de l’aparell insisteix amb una tossuderia insuportable.

—No pot ser veritat.

S’adona que al Marc li agradaria creure que s’està petrificant, que la seva pell s’està tornant de marbre, d’un blanc tan brillant com el del llençol que el cobreix.

El telèfon segueix sonant.

—Marc. La meva mare?

©Albert Gassull 2014

Deixa un comentari