L’encant dels músics

This post is also available in: Español

Big Jay McNeely @Bob Willoughby 1951

Big Jay McNeely @Bob Willoughby 1951

Un instant de silenci efímer segueix l’acord final de la tercera cançó: un cop sec del conjunt on ell bufa un fa sostingut agut que avui sí que li ha sortit. Veu la Nené entre el públic. Li ha costat reconèixer-la vestida d’aquesta manera i amb cabells així. El públic aplaudeix, el bateria marca el tempo del següent tema i arrenquen amb aquell volum que sempre li ha semblat innecessari. Com sempre, el sorprèn que tant de soroll no enterboleixi la vista i mentre es posa l’instrument a la boca per atacar un riff es pregunta quin sentit té tot això. La noia el mira un moment i diu alguna cosa a la que té al costat.

Va decidir tocar el saxo perquè li havien dit que els saxofonistes lligaven molt. Potser els cantants i els guitarristes lliguen més, sobretot els cantants. Però sempre ha cantat fatal i de guitarristes en sobren. Va creure que amb el saxo ho tindria més fàcil si volia pujar dalt d’un escenari.

El Patrick ja era el cantant del grup quan estudiaven plegats a l’institut. Havia anat a alguns dels seus concerts i després de les actuacions sempre el veia envoltat de noies. La formació la completaven un guitarra, un baix, un bateria i un que tocava els teclats. Tot tios.

—No us molaria tenir un saxofonista a la banda?

—Un saxofonista? Per a què? No som un grup de jazz.

Tothom li deia el mateix, que el saxo era un instrument de jazz. Però el jazz no li interessava i, a més, entre els jazzistes hi ha saxofonistes a cabassos. I no tenia la sensació que els concerts de jazz estiguessin plens de ties histèriques apinyades davant l’escenari llançant les seves calces als músics. Es defensava dient que tots els grans del rock porten saxofonistes als seus grups. I que hi havia hagut grans saxos de rhythm and blues, la música negra que va originar el rock’n roll. Res, tu, saxofonista de rock. I saxo tenor, per descomptat.

Va aconseguir que els seus pares li’n compressin un. Des de llavors va a una escola de música on aprèn la tècnica de l’instrument i també llenguatge musical, però està convençut que la posada en escena és tan important com les notes, el so o el fraseig. Per això, mentre estudia, assaja postures davant un mirall de cos sencer que va recuperar d’un contenidor. Encara no les ha pogut posar en pràctica.

Després del batxillerat va començar enginyeria. Com tots els altres tios, es va fixar en la Rebeca des del primer dia de classe. No és només que sigui molt guapa i tingui un cos espectacular, és que és diferent; i les coses exòtiques sempre afegeixen un punt d’interès. De pell morena, amb una cabellera negra i arrissada, es vesteix amb faldilles llargues, estampades de colors vius i porta arracades enormes i els braços farcits de polseres metàl·liques. Sembla l’heroïna gitana d’alguna pel·lícula, però és real i parla lleidatà.

Per no perdre el contacte amb el Patrick, que no va aprovar el batxillerat i es dedica a escriure cançons i a repartir pizzes a domicili, va començar a deixar-se caure pel local on assajaven: un traster perdut dins un aparcament, un lloc fosc i sòrdid, sense cap ventilació i amb una sonoritat pèssima. Al cap d’un temps hi va començar a dur el saxo. Però no el treia de l’estoig; s’estava en un racó, escoltant, com quan de petit es mirava els partits de futbol que jugaven altres nens i no s’atrevia a demanar-los si el deixarien jugar i el partit s’acabava i els nens marxaven. Al local hi passava l’estona cargolant porros i bevent birres mentre el grup repetia els temes una vegada i una altra. Se’ls va aprendre tots de memòria i a casa improvisava solos llarguíssims, fent contorsions i tirant-se per terra enfront del mirall, mentre s’imaginava que la banda l’acompanyava i les noies del públic, extasiades, es treien les samarretes i les movien per sobre dels seus caps davant l’escenari.

Un dia, el teclista, l’únic que sabia una mica de música, li va preguntar si sabia llegir partitures.

—Sí, és clar.

—Té —i li va donar uns papers—, he adaptat les cançons per incorporar-hi un saxo.

Se’n va sortir prou bé i es va convertir en el sisè membre del grup. No va ser el que s’havia imaginat, però. La música estava escrita i gairebé tot eren acompanyaments a base de riffs, segones veus i algun contracant. En un parell de cançons tenia el protagonisme durant quatre compassos, entre dues estrofes de la veu, però també estaven escrits i ni el caràcter ni la duració d’aquests fragments li permetien tirar-se per terra com el Big Jay McNeely, que era el que portava tant de temps esperant.

El dia del seu debut, un cop acabat el concert, es va dirigir a la barra per demanar una cervesa mentre el Patrick i el guitarra eren al lavabo fent unes ratlles. Els altres tres van marxar, es veu que tenien xicota. Esperava trobar algunes noies esperant-lo, o que se li apropessin en veure’l com sempre havia vist que li passava al Patrick, però ningú se’l va mirar mentre creuava el local, i mentre es bevia la cervesa cap noia no va anar a dir-li res. Ho va atribuir a la seva falta de protagonisme a l’escenari; mentre el cantant i el guitarra eren allà al davant lluint-se, ell no podia posar en pràctica cap dels moviments que tenia assajats. Quan van aparèixer aquells dos, en un moment de no res es va trobar envoltat de gent.

Després d’uns quants concerts va descobrir que les noies que segueixen el Patrick són sempre, més o menys, les mateixes. Les que avui són al concert se’l miren embadalides enmig d’aquell soroll eixordador. El tio els dedica mirades i somriures, i de tant en tant s’acosta a l’extrem de l’escenari, posa un genoll a terra i estira els braços perquè puguin tocar-lo. Se les deu tirar totes, o potser només algunes, però està clar que no està lligat a cap en exclusiva. És com si el compartissin. El molt cabró les té a la seva disposició i mai triga a desaparèixer amb una o altra després de l’actuació. Quan això passa, el guitarrista normalment ja no hi és; sempre es fa fonedís abans que el Patrick i mai se sap on ha anat, ni amb qui. Les noies que s’hi queden segueixen bevent de bon humor, com si tot plegat fos un joc i aquestes fossin les regles. La primera vegada, quan es va trobar sol amb tan bona companyia, es va entusiasmar, però l’entusiasme se li va anar esvaint a mesura que les noies s’acabaven les begudes i marxaven.

—Què té, el Patrick, que us agrada tant, a les ties?

—No ho sé, una sensibilitat especial, suposo.

—Què vol dir, una sensibilitat especial?

—Doncs això, una sensibilitat especial.

Un concepte massa abstracte. O que requereix d’una altra sensibilitat per copsar-lo, la femenina, potser.

Al marge de les sensibilitats, el que el té capficat és la seva manca d’eficàcia. Per això, quan en va tenir l’oportunitat, sense dir-l’hi directament, li va fer entendre al Patrick que amb les noies no se n’acaba de sortir.

—Vols dir que encara no t’has tirat cap d’aquelles? Però si van boges perquè se les folli algú. En què estàs pensant, tio?

—Doncs en què vols que pensi, en això, en follar-me-les. Però és que quan les tinc al davant no sé què fer, ni què els he de dir. Tu com t’ho fas?

—És que jo sóc metrosexual, tio —ho va deixar anar com si portés temps esperant una oportunitat per dir-ho—. I a més sóc gairebé perfecte, follant. I això les ties s’ho diuen, saps?

Metrosexual no sap si ho es, però gilipolles, n’està segur. Mai li ha dit, és clar, com tampoc li ha preguntat mai què vol dir ser gairebé perfecte follant. Deu estar passant un molt bon moment, el Patrick, va sobradíssim de confiança.

—Només em falten deu centímetres d’alçada, nen. Amb deu centímetres més, ja ho tindria tot.

I mira-te’l, aquí fotent crits i saltant amb el micro a la mà. Però si no té res. És un cantant mediocre d’un grup de rock desconegut que no arribarà enlloc. Mai passaran del nivell dels locals merdosos com aquest on gairebé els fan un favor deixant-los actuar. El grup no té cap futur i el Patrick tampoc, ni com a cantant ni com a res. Si es guanya la vida repartint pizzes! Ni tan sols estudia música.

En qualsevol cas, si el Patrick lliga no és perquè canti. Cantar li dóna més projecció, segur, però està clar que lligaria igual fent de lampista. La sensibilitat especial dels collons, i la gràcia que té el tio tractant les dones, i algun tipus d’aroma que deu desprendre, el molt fill de puta, que a les ties se’ls fon l’entrecuix quan se’ls acosta. Ell, en canvi, a part d’aquell episodi amb la Nené, res de res.

—Prova de dir-los-ho directament, normalment funciona —li va dir el Patrick per acabar, aquell dia que en van parlar—. Els dius: vols venir a casa meva? I veuràs com et diran que sí.

I allà va començar la seva fantasia, que idiota. Es va imaginar preguntant-l’hi a la Rebeca després d’un concert i que ella li deia que sí. Ara la busca entre el públic amb l’esperança que no hi sigui. Els llums de l’escenari no faciliten la visió més enllà dels primers metres; no és amb la Nené i les seguidores del Patrick, però potser és al fons de la sala.

No hi deu haver ni un tio a l’escola que no la desitgi, però ja són a segon i encara no se sap de cap estudiant que n’hagi aconseguit res. Per això es va decidir a explotar allò que el diferencia dels altres. Amb una ingenuïtat gairebé infantil va arribar a pensar que si la Rebeca el veia tocant dalt de l’escenari el miraria amb uns altres ulls. I es va decidir a convidar-la a un bolo que tenien en un bar de Ciutat Vella. La Rebeca hi va accedir i li va dir que hi aniria amb la seva companya de pis.

Després del concert, les dues noies l’esperaven a la barra del bar. L’amiga de la Rebeca era la Nené. No li va semblar gran cosa, era petita, tímida i sense gaire gràcia. El Patrick va aparèixer al cap d’un moment, fregant-se el nas i acabant d’aspirar les restes de farlopa que li devien haver quedat als conductes nasals. Quan li va presentar la Rebeca, va desplegar tota aquella sensibilitat especial, la metrosexualitat, i el que sigui que té aquell cabró, com si ell no hi fos. Una estona més tard havia desaparegut amb la Rebeca i l’havien deixat amb aquella noia que no havia dit pràcticament res.

—Vols venir a casa meva, Nené?

L’hi va preguntar perquè ja tot li era igual, no pas perquè la noia li interessés. I va funcionar. Però al llit no va anar gens bé. No es tractava de buscar culpables, no podia deixar de pensar que la Rebeca era amb el Patrick, i això no l’ajudava; però la Nené tampoc estava per la feina i, molt tensa, ni col·laborava gaire ni prenia cap tipus d’iniciativa. Es va deixar follar, però si no hagués estat perquè no estava freda, hagués cregut que estava morta. S’hi va esforçar, però allò no hi havia manera d’acabar-ho, i la noia ni es movia, així que va deixar d’intentar-ho. Com si hagués estat esperant aquell moment, quan ell va sortir del seu damunt, la Nené li va dir que havia de marxar.

Uns dies més tard va rebre un missatge d’ella. Va dubtar si contestar, però finalment ho va fer i van quedar per veure’s. Van anar a prendre una cervesa. Semblava que ella no sabia què dir, com si estigués esperant que ell fes alguna cosa. Ell va parlar de banalitats inconnexes per omplir aquell buit tan emprenyador. Es van acabar les begudes, gairebé amb presses, i es van acomiadar amb dos petons castes. Fins avui no l’havia tornat a veure.

Qui sí veia era la Rebeca, cada dia. L’endemà del concert prenia un cafè tot sol en una taula del fons del bar de l’escola quan ella hi va entrar. El va veure i li va somriure. El gest, espontani, es va interrompre en adonar-se de l’expressió amb que se la mirava; va deixar caure els braços i tot el cos se li va afluixar. Se li va acostar, seriosa, incòmoda, i va seure al seu costat. Ell tenia els ulls clavats a la tassa. La Rebeca li va posar la mà al clatell.

—Pol, mira’m.

El Pol va girar el cap poc a poc, com si fer-ho representés un gran esforç, i la va mirar sense dir res.

—No m’enrotllo amb paos de l’escola, és una norma que tinc.

El Pol va tornar a enfocar la tassa.

—M’agrades, Pol. No ho espatllos.

Li va prémer el clatell amb afecte, li va fer un petó a la galta, es va aixecar i va marxar.

Des de la trobada al bar no s’hi ha tornat a acostar. Ni ella a ell. Gairebé s’eviten. De vegades no es pot estar de mirar-la, i si els seus ulls es troben, ella li somriu, com sempre, o potser d’una manera més dolça, però ell aparta la mirada.

Hi ha alguns aplaudiments i el baixista, sense interrupció, comença el bis amb un obstinat; a continuació entra la bateria i després, tots alhora i a l’uníson, la guitarra, el teclat i el saxo. La Nené segueix allà al davant amb les habituals del Patrick. Està desconeguda amb aquell top, la minifaldilla de cuir negre, les sabates amb talons alts i els cabells encrespats. No para de ballar fent moviments convulsos, com si estigués posseïda. Es deu haver pres alguna cosa, perquè aquella no és la tia que havia estat al seu llit. De tant en tant el mira i fa comentaris a les altres noies. Parla d’ell, segur. Potser presumeix d’haver-se’l follat. S’anima, pensa que ho pot tornar a provar. Amb la marxa que porta igual sí que es mourà, al llit. Les altres noies també el miren més que de costum, i riuen i es diuen coses. Potser ja ha entrat en ratxa. Potser aquella aventura desafortunada donarà algun fruit i avui sucarà.

Baixa de l’escenari força animat i busca les noies. Espera no trobar-se la Rebeca; però com que és poc probable que hi sigui, i creu que avui se li ha girat feina, fa veure que li seria igual. Les veu al costat de la barra, són sis i formen una petita rotllana. La Rebeca no hi és, la Nené està d’esquena. S’hi acosta i li posa la mà a l’espatlla. La noia gira el cap per mirar-lo.

—Hola, Nené.

—Ah, hola.

I li mira la mà, i després el mira als ulls d’una manera que el fa sentir tan incòmode que l’enretira. Sense dir res més, la Nené li torna a donar l’esquena. Ell es mira les altres noies com si a les seves cares hi hagués de trobar alguna resposta. Una somriu, però molt fugaçment, i de seguida gira la vista cap a un altre lloc. En sentir-se exclòs amb tanta violència té una estranya sensació de ridícul i se li fa un nus a l’estómac.

—Bé, adéu, me’n vaig, ja ens veurem.

La que abans havia mig somrigut fa mig gest tímid amb la mà. Res més. Es gira i se’n torna cap a l’escenari, mirant-se els peus, per recollir l’instrument i marxar. Voldria ser invisible. Està pensant que necessita sortir d’allà tan de pressa com sigui possible quan una mà l’atura de cop. Aixeca el cap. És la Rebeca.

—Què hi fas, aquí?

La Rebeca somriu.

—He decidit trencar les meues normes.

Quatre hores més tard, al llit de la Rebeca, el Pol ressegueix el seu cos nu amb els dits fent dibuixos invisibles. Creu que ha anat bé, però ha sentit dir que moltes noies simulen els orgasmes, i no es pot treure del cap que el Patrick també va estar amb ella; “gairebé perfecte, follant” és un concepte imprecís que el té capficat. La Rebeca somriu, com si li hagués vingut alguna cosa al cap, i se’l mira.

—Quan vingui la Nené, la posaré a caldo.

—La Nené?

—No sé què li devies fer; primer em demana lo teu telèfon i al cap d’uns dies apareix amb aquest new look i comença a escampar a tort i a dret que ets un malparit i que, a més, no saps follar.

—Collons, això està fent? Sí que es va enfadar.

—No ho sé, si es va enfadar, però això ho has de resoldre, jo no vaig amb paos que no saben cardar.

—Potser prefereixes el Patrick, que tothom sap que és gairebé perfecte, follant.

La Rebeca obre molt els ulls i esclafeix a riure.

—Què et fa tanta gràcia?

—Mira que n’ets, de burro —diu, en un interval, mentre agafa aire—. Lo Patrick és més tou que la mantega, home. I això nostre ha començat de puta mare, i encara anirà millor, ja ho veuràs —i l’estira del braç—. Vine cap aquí, que mos ho estem passant de conya.

Uns gemecs aguts es barregen amb el seu somni. Es desperta i s’adona que són reals; uns crits de plaer espectaculars li arriben amb claredat des d’alguna estança propera. Una tia està tenint un orgasme de pel·lícula. Obre els ulls, el dormitori està totalment a les fosques. No es mou per no despertar la Rebeca que l’abraça amb tot el cos, però llavors la sent riure per sota el nas i gira el cap cap a ella, com si la pogués veure.

—És la Nené, que és amb lo Patrick, els he sentit entrar fa una estona. Porta dies practicant, la tia. A que sembla de veritat?

© Albert Gassull 2014

15 Comments

  1. Aquests relats curts son sempre refrescants. Els hi tens molt be presa la mesura.
    Felicitats i gracies per la bona estona

  2. He començat el dilluns de feina de la millor manera possible :):):) sempre he pensat que els guitarristes i cantants de rock deuen follar sense parar (HAHAHAHA!!!!)

  3. Ostres Albert, ets únic!!!
    si, si, no ens deixis sense moguda… que cada primers de mes ja l’espero!!
    Ai va pues Alberto, vamos que nos vamos………

  4. El Pol no ha tingut la possibilitat de rebolcar-se per l’escenari tocant el saxo, però tot apunta que la rebolcada final ho compensa sobradament.
    El tempo i el nervi narratiu són quasi de bebop… volem més mogudes quotidianes!

  5. collons!! això millora mes a mes.
    enhorabona i no ens deixis sense moguda el mes vinent.
    salut.

Deixa un comentari