De bona taula

This post is also available in: Español

SetembreLa mare del Jaume cuinava molt bé. I ho feia amb el cor. Potser per això el seu pare n’estava tan enamorat. El Jaume, de petit, havia pensat que tots els pares s’estimaven d’aquella manera. També que totes les mares cuinaven com la seva. Encara que la mare els delectava amb plats de sabors magnífics i sorprenents, el pare també estava atent a les propostes culinàries dels professionals. Així que tots els diumenges —per compensar-la, deia, però segurament també perquè no se’n podia estar— els convidava a dinar a algun restaurant.

El Jaume va conèixer la Cristina i de seguida es van enamorar. La va portar a sopar a casa, per presentar-la als seus pares, però no li va semblar que apreciés l’àpat que havia preparat la mare; ni aquella ni les següents vegades. Els diumenges mai els acompanyava al restaurant, i sempre que el Jaume li proposava de dinar o sopar fora s’hi mostrava desinteressada, suggeria alternatives o utilitzava arguments dissuasius. Si ell hi insistia, hi acabava accedint, però un cop era a taula agafava la carta amb les puntes dels dits i la consultava amb la pressa amb què es visiten els malalts contagiosos. Tot i que sempre pagava ell, demanava els plats més barats i els ingeria amb displicència maquinal.

Quan la mare del Jaume en va tenir l’oportunitat va fer algunes preguntes a aquella noia. Eren preguntes precises. Després, amb prudència, va alertar el seu fill. El Jaume es va molestar; res d’allò tenia importància, ja ho resoldria. Al cap de poc, es van casar. Va ser un casament a primera hora del matí i sense convidats. Ningú no ho va entendre.

La Cristina no sabia cuinar, efectivament. Tampoc tenia cap interès a aprendre’n. El Jaume es va fer càrrec de la cuina i amb una tossuderia irracional i un excés de confiança en la capacitat seductora dels sabors, va començar a preparar plats exquisits per intentar acostar la seva dona als plaers del paladar. En el millor dels casos, la Cristina s’hi mostrava indiferent. També ho va tornar a provar amb els restaurants. El primer cop no hi va trobar gaire resistència. Però tan bon punt van tenir la carta a les mans, va veure com a la Cristina se li desencaixava la cara i començava a tenir dificultats per respirar. Van haver de marxar. Van fer un parell d’intents més, però els resultats van ser idèntics. No era un assumpte cultural, com havia cregut al principi, o potser sí, ja no ho sabia, perquè el que alterava la Cristina d’aquella manera, al final ho va esbrinar, era haver de pagar per una cosa que no desitjava. Es va donar per vençut i es va resignar que els àpats, en la seva vida en comú, es convertissin en un afer purament funcional. La Cristina l’hi va agrair en silenci i va creure que havien assolit un equilibri que els havia de fer feliços en el seu matrimoni.

La Sònia treballava a la mateixa empresa que el Jaume. Tenia dos anys més que ell i en feia poc més d’un que s’havia quedat vídua. Era força atractiva i no tenia fills.

Sovint esmorzaven plegats. Normalment amb altres companys, però algun cop s’hi trobaven tots dos sols. De vegades, al migdia, si el Jaume no anava al gimnàs, feia un menú amb els de l’empresa que es quedaven a dinar per allà a prop. La Sònia acostumava a ser-hi.

Un dia que dinaven tots dos sols, es van embrancar a parlar de menjars. El Jaume li va parlar dels plats que preparava la seva mare i la Sònia li va dir que la cuina era la seva passió. Mentre prenien el cafè, amb tristesa, li va explicar que des que era vídua, no tenia per a qui cuinar.

—Quan el Pere era viu —va dir— cada dimarts planificava un sopar especial per sorprendre’l. Em passava la tarda cuinant i fins i tot decorava la taula i em vestia, especialment, d’acord amb el menjar que li havia preparat.

I va somriure enyorada mentre mirava per la finestra, carrer avall, tan lluny com la ciutat l’hi permetia, amb la tassa agafada per la nansa amb dos dits.

—Ell em portava a sopar els dijous —va afegir, i el va tornar a mirar—, cada setmana a un restaurant diferent.

Es va acabar el cafè i, sense dir res més, es va aixecar i va anar a pagar a la barra.

La confidència de la Sònia no l’havia deixat indiferent. Hi va estar rumiant durant dies, però va trigar més de dues setmanes a tenir l’oportunitat de tornar a ser tot sol amb ella. Aquell dia, va treure un altre cop el tema dels àpats. A les postres, li va demanar si voldria cuinar per a ell.

—T’agradaria?

—És clar.

La Sònia va deixar que la seva mirada es perdés pel carrer, com l’altre cop. Va tancar els ulls un moment, es va aixecar i, sense tornar-lo a mirar, va marxar.

Els dies següents, el Jaume, mentre deixava que acabés de baixar el pòsit d’una sensació que no tenia gens clara, va mirar d’evitar-la. Al cap d’una setmana va rebre un missatge d’ella al mòbil: Perdona’m. Pots venir a sopar dimarts, si vols. Però dijous em convides tu.

 

Quan la Cristina, per casualitat, va descobrir que aquella sobtada afició del seu marit per les bitlles (tots els dimarts a la nit) era fictícia, va sospitar que els amics aquells amb qui sopava cada dijous eren inexistents. De seguida va pensar que tenia una amant. Va contractar un detectiu i al cap d’una setmana tenia l’informe detallat de les activitats del Jaume: El dimarts havia sopat a casa d’una tal Sònia Riudellots Caselles (advocada, vídua, 32 anys, sense fills) i el dijous l’havia portat a sopar a un restaurant de Sant Pol de Mar.

El dimarts següent, a dos quarts de nou, la Cristina era en una cantonada des d’on controlava el portal de casa de la Sònia. Al cap d’uns minuts el va veure. Venia de l’altra banda del carrer. El cor li va començar a bategar amb força i va tenir l’esperança absurda que fos una casualitat. Però quan va veure que s’aturava davant la porta i premia un botó de l’intèrfon, va creure que el cor li deixava de bategar i es comprimia a una velocitat fulminant fins a desaparèixer. No es va poder aguantar les llàgrimes. Va tornar cap a casa i el va esperar desperta. Quan va entrar a la sala, va fer veure que llegia. Va tancar el llibre sobre la falda i li va preguntar, somrient, com li havia anat la nit.

—Molt bé, he guanyat —va respondre el Jaume.

Va respirar fondo, va empassar saliva, va tornar a obrir el llibre i hi va amagar la cara al darrere perquè no la delatés el plor.

El següent dimarts, la Cristina era a la porta de l’edifici on vivia la Sònia a les nou tocades. Va esperar al costat de la porta fins que hi va poder entrar aprofitant la sortida d’un veí. Va pujar al tercer pis i va trucar al timbre de la porta segona. L’hi va obrir una dona jove, alta i atractiva, vestida completament de japonesa tradicional: quimono, calçat, pentinat decorat amb pals, cintes i flors, la cara tota maquillada de blanc i els llavis de vermell brillant. La Cristina va fer un pas enrere per comprovar el número del pis i el de la porta. Va tornar a mirar la dona.

—Sònia?

—Sí.

—Sóc la Cristina. Puc entrar?

La Sònia es va apartar per deixar-la passar i la va seguir cap a l’interior de l’habitatge.

Al menjador, que donava directament al rebedor, hi havia una taula amb estovalles estampades amb motius orientals. Tenia un petit ikebana al centre i la resta l’omplien diferents safates i bols amb menjar. Va ser capaç de distingir sushi, uns talls de peix cru, fideus i unes verdures arrebossades que sabia que tenien un nom concret. Les altres coses no sabia què eren. El Jaume seia en un extrem de la taula, de cara a ella. Se la va quedar mirant amb la boca oberta i cara d’idiota. A la mà dreta tenia uns palets que li penjaven com si s’haguessin pansit.

—No és el que et penses —va ser l’únic que se li va acudir dir.

—Quina frase tan poc original, Jaume. Pretens que em cregui que tot aquest muntatge és només per sopar?

—Doncs sí, noia —va dir la Sònia des de darrere seu. I de cop se li va trencar la veu—; per desgràcia és només per sopar.

Es va girar per mirar-la. Dues llàgrimes immenses s’obrien pas a través del maquillatge, poc a poc, formant dos solcs perfectes.

@Albert Gassull 2014

13 Comments

  1. Gràcies Albert!
    Com sempre m’he quedat ben satisfet.

  2. Molt original i perfecte, com sempre. Felicitats!!

  3. Albert, he trigat a llegir el relat d’aquest mes, però ha valgut molt la pena. M’agrada molt com tractes temes quotidians que, de cop i volta, prenen un gir inesperat. Però … què no és així, la vida ?
    Gràcies pel regal mensual.

  4. Compartir es un placer! y Sonia lo sabía, aunque la pobre esperara algo más!
    Muy ingenioso, como siempre.
    Un abrazo entrañable.

  5. Un final molt guapo, amb les llàgrimes “trencant” el blanc del maquillatge. Molt xulo Albert 🙂

  6. Els teus relats sí que són un plaer per compartir, Albert. No m’en perdo ni un i el llibre Males arts no es queda enrera. Com sempre, brillant. Enhorabona.
    Ja estic esperant la propera. Una abraçada. Dolors

  7. Jo poso el quimono i tu ens fas el sushi, d’acord? 😉

Deixa un comentari