“Ositos”

This post is also available in: Español

 Osos_de_gominolaA la feina, sobre la meva taula, hi tinc una capsa de cartró amb caramels i altres llaminadures. L’oferta és variada, però al meu cap li agraden especialment unes de toves amb forma d’ós, els ositos, que en diu ell. De tant en tant, en porta i me’ls dóna perquè els fiqui dins la capsa. Mai els hi posa ell directament. A mi també m’agraden, i de vegades també en compro.

La meva taula és davant la porta del seu despatx. La porta sempre és oberta perquè al meu cap li agrada comunicar-se amb mi a crits, estirant el coll perquè el vegi, sense aixecar-se de la cadira. Mai ho fa per telèfon, com fan els altres directius amb les seves secretàries, i si se m’acosta és només per agafar algun osito, encara que acostuma a fer veure que és per a alguna altra cosa.

A banda dels directius, a l’empresa hi ha seixanta-tres treballadors més. Tots coneixen la capsa de les llaminadures i molts n’agafen. Les preferides són, sens dubte, els ositos, i estaria bé que qui en consumeix també en portés, però pocs ho fan. El meu cap n’agafa sovint, és cert, però és quan ni ell ni jo hi som que desapareixen d’una manera alarmant.

Fa uns dies me’n va donar una bossa plena. L’endemà, quan sortia per anar a una reunió fora de l’empresa, va destapar la capsa per agafar-ne un parell (m’he fixat que sempre els agafa de dos en dos) i ja no n’hi havia cap.

―Com pot ser, no va ser ahir que en vaig portar?

Li vaig dir que sí, però que volaven.

—Ha de ser algú que es queda fins tard —vaig afegir—, o que ve molt d’hora, no ho sé, perquè quan hi som ningú no s’atreveix a abusar-ne.

―És al·lucinant. Al final, els haurem d’amagar.

Va tornar amb una altra bossa d’ositos, me la va donar i va entrar al seu despatx. Els vaig ficar dins la capsa. Al cap d’una estona va venir a la meva taula, va destapar la capsa, se’ls va mirar i en va agafar dos.

—A veure quant de temps ens duren, aquest cop —va dir.

L’endemà al matí, quan vaig arribar (sempre arribo abans que ell), ja no en quedaven. No li’n vaig dir res. En general, no s’hi acosta fins que no ha esmorzat, i això no és mai abans de dos quarts d’onze.

Efectivament. No va ser fins a les dotze que, amb l’excusa de demanar-me un expedient, va sortir del seu despatx i va aixecar la tapa de la capsa.

—Serà possible! —va dir.

I va tornar a col·locar la tapa al seu lloc.

La resta de la jornada va estar de mal humor. I des d’aquell dia no hem tornat a tenir ositos.

Aquest matí, a primera hora, m’ha trucat per dir-me que havia tingut una avaria al cotxe. Se sentia molt malament, devia ser dins un túnel, però he aconseguit entendre que estava esperant la grua i que avisés la secretària del conseller delegat que no arribaria a la reunió de Direcció. Després, em sembla que m’ha dit alguna cosa dels ositos i la capsa, però no ho sé, la veritat, perquè m’ha estranyat que em parlés de llaminadures per telèfon.

En qualsevol cas, la reunió no ha durat ni un minut. Es veu que només començar-la, el conseller delegat s’ha tirat un pet que ha fet un soroll molt líquid i l’aire s’ha omplert d’una intensa olor a merda. M’ho ha explicat la Maria, la directora de Comunicació. M’ha dit que el pobre home s’ha posat lívid, que quan s’ha aixecat tenia els pantalons tacats i que també ha tacat la cadira. Que, instintivament, s’hi ha posat la mà, se l’ha mirada i ha marxat, sense dir res, directament cap a les escales. Diuen que ha baixat fins al pàrquing deixant un rastre pudent i que ha sortit com un esperitat de l’edifici. La sala de reunions l’han hagut de tancar, no s’hi podia entrar, de la pudor que hi feia. Un desastre.

—I no vull ni pensar com li deu haver quedat el cotxe —m’ha dit la Maria—, anava regalimant.

Algú s’ha encarregat que el servei de neteja fes un recorregut d’urgència per eliminar el que ha anat quedant per l’escala i els passadissos.

Quan ja fa una estona que, més o menys, tot ha tornat a la normalitat, arriba el meu cap. Segur que ha pujat directament des de l’aparcament i no en deu saber res. El primer que fa, abans fins i tot de dir bon dia, és mirar dins la capsa.

—No te’n deus haver menjat cap, oi? —em pregunta.

—Però si fa dies que no en tenim.

La torna a tapar, em fa l’ullet i s’inclina endavant amb totes dues mans recolzades a la taula, a punt de fer-me una confidència. Posa cara de complicitat i mira de reüll cap als costats, igual que en una escena d’una pel·lícula d’intriga.

—Ahir, abans de marxar, la vaig deixar ben plena. Saps si hi ha algú de baixa amb problemes intestinals? —i mou les celles cap amunt, un parell de cops, com en Groucho Marx.

 ©Albert Gassull 2014

3 Comments

  1. 🙂 Una bona dosi d’humor escatogassullera. Endavant Albert!

  2. Ja, ja, ja, m’encanta!!!!

    Ara, que hagués estat millor posar un paperet i dir:
    SI US PLAU PODEU CONTRIBUIR.

    Un company de feina els tenia en una caixa forta envolcallada en una capsa d’arxiu amb un nom d’obra que mai havien controlat i només convidava quan ell hi era.

    Era un dels homes més desitjats quan venia.

    Albert, m’encanta l’humor dels escrits!

  3. hOla.. a mi aquests ossitos no m’agraden.. massa dolços..però segur que hi molts nens i joves que els agrada..
    M’agrda Albert.. endavant amb la propera..
    Pin

Deixa un comentari