Infantesa

This post is also available in: Español

Sempre m’han explicat que van haver d’ajornar el meu bateig perquè vaig arribar al món uns dies abans de la gran nevada de Barcelona, la que tothom que tenia ús de raó l’any 62 recorda.

Fill d’una cantant lírica i d’un enginyer/músic que afrontaven aquell moment gris amb il·lusió i esperança, de seguida vaig ser obsequiat amb una germana de la qual no recordo el naixement, però a qui vaig rebre amb un ventallot —segons el reiterat testimoni de la meva àvia— el dia que la van portar a casa.

La meva altra germana, la més petita, va aparèixer quatre anys més tard. Aquell dia sí que el recordo. I també recordo que els meus pares s’havien encarregat d’entusiasmar-nos amb l’arribada del nenito, que va resultar nenita, però a tothom li va semblar bé.

Com que era fill de músics, als set anys em van posar a tocar el piano. Vaig durar només uns mesos, i mai no he entès com els meus pares van permetre que el deixés amb la pobra i inexplicable excusa que em feien mal els dits. Després d’això, a allò de “quin instrument t’agradaria tocar, fill” vaig respondre que el violí. La meva mare s’hi va negar en rodó i, tot seguit, se’m va oferir l’alternativa del violoncel.

La frustració d’aquella vocació no devia ser molt traumàtica perquè la mare insisteix que fins als onze anys vaig ser un nen molt alegre, i que era tan simpàtic, diu. Jo no en tinc aquest record. De fet recordo molt poques coses, i cap d’especialment engrescadora. Sí recordo, però, els clàssics d’aventures (Verne, Salgari, Fenimore Cooper…) d’una col·lecció de l’editorial Bruguera on cada dues pàgines de text n’hi havia una que explicava la història amb vinyetes. Jo em llegia només les vinyetes. També recordo el Capitán Trueno.

Vés a l’etapa següent