This post is also available in: Español
CONTE GUANYADOR DEL XIX CERTAMEN LITERARI ALELLA A GUIDA ALZINA
Mentre ella es posa el casc, tu treus el cadenat de la moto.
—I això li deus haver dit davant de les seves amigues, oi? —li preguntes.
La resposta es un crit:
—No l’hi he dit davant de ningú!
Sorprès per la reacció que has provocat, aixeques el cap i te la mires.
—A la festa te n’hi vas tu sola.
Deixes les claus i el cadenat sobre el seient i marxes carrer amunt amb determinació i amb el casc a la mà.
Sempre igual.
No has recorregut cent metres que ja te n’has penedit. T’atures, fas un parell de respiracions, mires al cel, dónes mitja volta i te’n tornes cap a la moto. Quan hi arribes ja no hi són, ni la moto ni la teva dona. Això et desconcerta. Abans d’assumir la seva absència mires inquiet al teu voltant, com si l’haguessis de descobrir espiant-te, amagada en algun racó.
Et consoles pensant que la festa tampoc és tan lluny i comences a caminar mentre al cap encara et ressonen els seus crits. Potser el teu comentari no ha estat gaire afortunat, és veritat, però tampoc és aquest el problema.
Després de cinc minuts ja estàs fart del casc, no pares de donar-te cops a la cuixes. Te’l vas canviant de mà, per anar repartint el càstig, fins que decideixes posar-te’l. De seguida t’hi acostumes. Com que trobes a faltar la velocitat que associes a aquesta pressió claustrofòbica, et poses a córrer.
No trigues a animar-te, comences a fer ziga-zagues entre els vianants i et sorprèn la teva agilitat. Vas agafant confiança i fins i tot et sembla que experimentes algun tipus de mutació interior. Saltes per damunt d’una moto, t’agafes a un fanal per fer un gir de noranta graus amb el cos paral·lel a terra, i prens la fatal decisió de travessar un carrer volant per sobre el capó d’un cotxe aparcat.
Els pensaments del conductor de la furgoneta que t’atropella, amb tota seguretat es veuen fulminats per l’impacte del teu cos contra el seu parabrises. Clava el fre i caus estès a terra. No t’aixafa. Immòbil i amb els ulls tancats mires de recuperar aquell equilibri màgic i efímer que per un moment t’havia allunyat de la realitat familiar. L’home, que ha saltat del vehicle i se t’ha acostat corrent, t’agafa per les solapes de la jaqueta i t’aixeca una mica. Mires de no perdre la concentració, però comença a sacsejar-te.
—Ei, tio, tio, estàs bé?
El teu cap es mou com el d’un ninot amb el coll trencat. Tenses els músculs per aturar aquella oscil·lació descontrolada, obres els ulls i te’l mires.
—Cagoentot —diu, sorprès, amb una bafarada alcohòlica que entela tota la pantalla del casc.
I et deixa anar de cop, com si enrampessis, gairebé empenyen-te contra el terra. El casc fa un soroll sec quan rebota amb l’asfalt i l’impacte reverbera fins al centre del teu cervell.
—Però què fa? —li diu una dona que s’acaba d’apropar.
L’home s’aixeca i se la mira.
—Cony de motoristes.
La dona gira el cap fent una ganyota de fàstic. El transportista s’allunya i ella s’ajup, et pregunta si estàs bé i sense donar-te temps a respondre es torna a aixecar, treu el mòbil i fa una trucada.
Aixeques el braç per cridar la seva atenció, però s’ha girat d’esquena i no t’està mirant.
De seguida arriba una parella de la policia municipal. Un dels agents pregunta qui ha trucat i qui ha vist l’accident. La senyora diu que ha estat ella qui ha trucat, ningú no ha vist l’accident, ella tampoc, però el de la furgoneta ha begut. El de la furgoneta, per la seva banda, no para de donar cops de peu a terra i també a la roda davantera dreta del seu vehicle mentre remuga, cagant-se en els motoristes.
Un dels agents se t’acosta mentre l’altre va cap al conductor amb un alcoholímetre.
—Jo no he fet res, se m’ha tirat al damunt —sents que diu el transportista.
—Vostè bufi, després ja veurem —diu el policia.
—Zero coma vuit —afegeix al cap d’un moment—. Té un problema, mestre. No es mogui d’aquí.
L’altre agent està dret al teu costat i mira al seu voltant desconcertat.
—Què passa? —li pegunta el seu company.
—No veig la moto enlloc.
Un cop més, aixeques el braç, però ningú et mira. El de l’alcoholímetre examina l’entorn amb deteniment.
—On han posat la moto? —li pregunta al de la furgoneta.
—No ho sé, jo no l’he tocada.
L’altre agent s’ajup al teu costat.
—No trobem la seva moto —et diu.
—És que se l’ha endut la meva dona.
—I ha marxat sense vostè?
—Sí, hem discutit i se n’ha anat sola a la festa.
—Què?
—És per la nena, sap? Sempre discutim per culpa de la nena.
©Albert Gassull 2013
Y es que se puede ir en moto sin casco, pero no se puede ir sin moto con casco, que el hábito hace al monje.
Em fa molta gràcia que per un costat, la culpa sempre sigui d’algú altre que no siguem nosaltres, i per l’altra, que sempre es pregunti a qui no sigui realment l’afectat, i que no es pregunti si ha succeït realment alguna cosa, si realment és una emergència.
Segur que hagués estat més fàcil des del principi, preguntar-li després del cop i lliurar-li la nostra mà per aixecar-lo, però no, millor l’espectacle.
Per cert. crec que s’ho ha passat pipa fent d'”hormiga atòmica” s’ha deslliurat en un segon de crítiques i s’ha deixat anar per les emocions i les sensacions, jo també he volat!
Magnífic. Es perfecte aquesta mida de relats curts. Es llegeixen ràpid i et distreuen de la punyatera feina/crisi, com si diguéssim!!
Segueixo veient el teu llibre a totes les llibreries. Quin goig!
I ara et dediques al relat curt, conte? No està gens malament. El primer, que no vaig tenir ocasió de comentar-te’l era força espatarrant, i ara ens sorprens amb aquest altre.
Em sembla que hauràs de canviar de professió i dedicar-te només a escriure.
Salutacions
Gerard
Boníssim
Mola!!!, felicitats…