Núria

This post is also available in: Español

 La recepcionista, una dona amb una elegància intemporal, porta un monyo que li tensa els cabells fins a un punt gairebé inquietant. Li dono la targeta i la sol·licitud del metge. Me les torna i em diu que esperi a que algun dels empleats que ocupen les taules d’atenció als clients estigui disponible.

Al costat del mostrador hi ha un cistell amb fruites i hortalisses sota un cartell amb el logotip de la mútua i un eslògan que convida a menjar sa.

Agafo una poma i li faig una queixalada.

La dona em mira amb mala cara

—No són per menjar? —li pregunto.

—Home, són part de l’anunci. Però faci, faci, ja és igual.

Faig una altra mossegada a la poma i em fixo en la noia de la taula número u; Núria. A veure si tinc sort i em toca. El noi a qui estava atenent s’aixeca, passa pel meu costat i gairebé li sento dir un “SÍ” eufòric mentre tanca els punys i tensa els músculs dels braços i de la cara. La del monyo se’l mira contrariada, com si la molestés aquesta mostra d’entusiasme, i m’assigna la taula de la Núria.

Mentre m’assec, li miro els pits. Quan aixeco el cap, els seus ulls immensos m’atrapen com si em xuclessin i entenc que se n’ha adonat. Una barreja de vergonya i excitació m’accelera el pols. Faig lliscar la sol·licitud per damunt de la taula, com si la meva mà executés de memòria un gest que ja tenia previst, i ensopego amb els seus dits. Un corrent em puja pel braç fins a la caròtida. Seguim mirant-nos amb una intensitat que no sé on ens portarà i tots dos avancem una mica més les mans per no perdre l’oportunitat que ens ha donat l’atzar. Somriem i busquem el plaer del tacte amb un joc imaginatiu de carícies minimalistes. M’aventuro a acostar-li un peu, que de seguida es acollit pels seus, i ens interromp una forta olor de colònia. A la Núria li canvia la cara, abaixa els ulls, arreplega el paper amb brusquedat i arronsa les cames. De darrere meu apareix un paio vestit de negre, impecable, amb els cabells negres engominats i pentinats enrere; s’atura al costat de la taula, hi tamborineja amb els dits i mira el paper.

—Això és una fotocòpia —diu.

—És que el metge és a Londres i m’ha enviat el document escanejat.

—Ha de portar l’original.

Estira el full de sota la mà de la Núria, me’l dóna i se’n va cap al fons de la sala.

No sé què fer. La Núria tampoc reacciona. Ens mirem un moment i m’aixeco. M’agafa del canell i em diu gairebé en silenci que surt a les sis. Em pren la poma, li fa una mossegada i em mira com si se m’estigués menjant a mi.

Al carrer, busco una papereria. Compro típex, esborro la signatura de la sol·licitud, els demano que la fotocopiïn, signo allà on hi havia la signatura del metge i torno a les oficines de la mútua.

Aquest cop agafo un plàtan. La recepcionista, que està atenent el telèfon, fa cara d’enuig, però no em diu res. La Núria està lliure. Mira enrere, veu que no hi es el de la gomina i em fa un gest perquè m’hi acosti. La del monyo fa petar la llengua, com si la disgustés que ens la saltem en el protocol.

Mentre m’assec, li torno a mirar els pits. Procuro repetir-ho tot exactament igual que abans, a veure si arribem al punt on ho havíem deixat.

Però aquest cop em prem la mà amb un gest urgent.

—Va, dóna’m la targeta —diu, anteposant la responsabilitat a la nostra ànsia.

I torna a aparèixer l’olor de colònia.

El de negre torna a tamborinejar amb els dits sobre la taula i es mira el paper.

La Núria hi posa una mà a sobre, com si el volgués protegir.

—Que no era a Londres, el metge?

—Ja ha tornat.

—Que em vol prendre el pèl?

—Que podem fer les coses una mica més fàcils?

—No.

Ens mirem uns segons en silenci.

—Faci’m aquest favor, home, qui se n’adonarà?

Tamborineja una mica més, utilitza un munt de recursos facials per mostrar com el contraria la meva falta de col·laboració, estira el paper de sota la mà de la Núria i me’l dóna. Aquesta és l’única part que es repeteix de l’escena anterior.

―Què està esperant? ―em diu.

Com que és molt difícil d’explicar, m’aixeco. Em xoca la seva actitud, més pròpia d’un funcionari ranci que del treballador d’una mútua privada. M’aturo davant l’anunci de salut, em giro i veig que encara és allà, observant-me. Sense deixar de mirar-lo, agafo un tomàquet i el llenço un pam enlaire, com si en comprovés el pes, amb un gest clarament amenaçador. El paio es manté impertorbable i això em desconcerta una mica. Dubto uns instants, però de seguida mossego el tomàquet amb decisió. Després, faig una mirada de suficiència que abasta tothom que tinc a la vista i marxo.

 

A les sis, sóc al carrer esperant la Núria, discretament, una mica allunyat de la porta de la mútua. Quan surt, mira al seu voltant; m’està buscant. Somric i m’hi acosto, satisfet, amb aquella sensació de plenitud que deuen tenir els vencedors. Llavors veig que no sóc l’únic, n’hi ha tres més que també van cap a ella.

M’aturo en sec. Dos dels altres titubegen, dissimulen i canvien de rumb, un és aquell entusiasta amb qui m’havia creuat a dins. El tercer va directe fins a la Núria. Mentre faig hipòtesis de què està passant, apareixen el de la gomina i la del monyo; caminen agafats amb l’elegància sincronitzada dels ballarins de tango. Fan una parella tan perfecta que em sobta no haver-me adonat abans que, individualment, estaven incomplets. Em miren com a un trampós que ha perdut com es mereix. La recepcionista fa una ullada cap a la Núria i nega amb el cap cot, com qui es lamenta d’alguna cosa que no té solució. La Núria també em mira, però només un instant per damunt de l’espatlla del guanyador per picar-me l’ullet abans d’agafar-lo del braç i emportar-se’l carrer enllà.

©Albert Gassull 2013