Matador

This post is also available in: Español

El carrer és de direcció única i té tres carrils, jo circulo amb cotxe pel de l’esquerra. Quan m’acosto al pas de vianants, el semàfor es posa groc i decideixo aturar-me.

Un jove prim, amb barret negre, samarreta blanca i armilla, passa per davant meu. Porta quatre bitlles a una mà. Fa un salt, es queda suspès a l’aire més temps del que sempre havia cregut que permetia la gravetat, i aterra de cara al Porsche Cayenne que ocupa el carril central. Es treu el barret, fa una reverència, se’l torna a posar i comença a llançar les bitlles cap amunt.

Malgrat l’aparent espontaneïtat de l’exercici, suposo que l’ha cronometrat i dissenyat exactament per passar el barret abans no desaparegui aquesta audiència efímera que ha de presenciar l’espectacle obligada pel codi de circulació.

Miro al cendrer, no hi ha cap moneda. En porto a la butxaca dels texans. A veure si el malabarista em sorprèn i fa alguna cosa que justifiqui l’esforç de ficar-hi la mà, assegut al cotxe i amb el cinturó de seguretat posat, per treure’n una.

Faig un càlcul de quant crec que pot arribar a guanyar en una jornada i em surt una xifra tan alta que suposo que m’he equivocat.

De totes maneres, decideixo que no li donaré res.

El semàfor dels vianants comença a parpellejar. Es veu que no tenia l’exercici controlat. Haurà de sortir del mig per cames i no cobrarà.

Però no s’atura.

El del Cayenne fa dos tocs curts de botzina. Me’l miro i resulta que el conec. És el director de màrqueting d’una empresa amb qui tinc tractes, un imbècil. I, a més, es diu Matador. El malabarista també se’l mira, però segueix jugant amb les bitlles. El semàfor dels vehicles es posa verd. Els que ocupen el carril de l’altre extrem comencen a circular. No em moc per no deixar el malabarista atrapat. Els de darrere meu toquen el clàxon. També els de darrere el Matador, que abaixa el vidre del Cayenne i treu mig cos per la finestra.

—Tio, aparta, collons! —crida.

Ja he dit que és un imbècil, però també és un paio amb pinta de triomfador —bronzejat, camisa blanca arremangada, cabell engominat i ulleres de sol de marca— que està acostumat que l’obeeixi tot déu. Quan veu que el malabarista recupera les bitlles, escenifica un posat indulgent amb una arrogància estudiada. Després, apuja el vidre, s’acomoda al seient i col·loca les mans al volant.

El malabarista deixa les quatre bitlles dretes a terra, separa les cames, inclina el tronc enrere, s’agafa els genitals amb totes dues mans i gronxa els malucs. L’acció m’agafa tan desprevingut que, de sobte, tinc el cos tibat, les mans al volant i una rialla encallada a la gola. Recolzo l’esquena al respatller i deixo que flueixi el riure. El malabarista agafa les bitlles i les llença enlaire un altre cop.

M’eixugo les llàgrimes amb el dors de la mà i miro què fa el Matador. Està amorrat al parabrises sense deixar anar el volant. Llavors, surt del cotxe, s’acosta al malabarista malgastant energia i li dóna una empenta amb la mà al mig del pit que el deixa assegut a terra. A tot això, s’ha situat dins la trajectòria descendent de les bitlles, però té la sort que només una li cau a sobre, a l’espatlla. S’hi posa la mà amb un gest de dolor, renega i xuta la bitlla amb ràbia cap a la vorera. Es fa mal al peu, o això em sembla per la ganyota que li apareix a la cara, i es mira el malabarista d’una manera que presagia una agressió immediata.

Però el jove assenyala la vorera i acompanya el moviment amb una expressió que immediatament condueix la nostra mirada cap allà. Una noia guapíssima amb el rostre contret pel dolor salta a la pota coixa mentre s’agafa l’altra cama amb les mans. La bitlla és al seu costat, a terra, com un testimoni silenciós.

Al Matador li canvia la cara. Es treu les ulleres, es posa una mà al front, es frega les temples i els ulls i abaixa el cap. Es torna a mirar la noia, fa una respiració i s’hi acosta.

La noia recolza el peu a terra amb compte i, quan el té a l’abast, agafa impuls i li venta un cop de bossa que li gira el cap gairebé cent vuitanta graus. Immediatament, com si s’hagués espantat de la seva pròpia violència, deixa anar la bossa, fa un pas enrere amb la mandíbula desencaixada i es tapa la boca oberta amb una mà mentre estira l’altra, tremolosa, cap al Matador. El Matador, atordit, sacseja el cap i també recula uns passos, tentinejant, desconcertat; s’atura uns segons i mira incòmode al seu voltant, però evitant la noia, que sembla congelada en un gest teatral tremendament dramàtic. Es gira per tornar al seu cotxe, hi puja i amaga el cap darrere el volant.

Segueixen sonant clàxons, fins i tot se sent algun insult. El semàfor canvia a vermell. El conductor que tinc al darrere manifesta el seu enuig amb una botzinada llarguíssima. Després, potser perquè tots sabem que qualsevol altre manifestació és inútil, el soroll torna al seu nivell normal. El Matador, aferrat al volant, mira l’infinit.

El malabarista ha recollit les bitlles i és a la vorera consolant la noia. Amb un dit li ha col·locat els cabells darrere l’orella i li parla mirant-la als ulls mentre li agafa la barbeta. És un seductor d’aquells que em fan tanta enveja. Ja la té al pot, només cal veure la cara d’encantada que posa. Faig un xiulet per cridar l’atenció del noi. Em mira amb desconfiança, però li indico que s’acosti a mi i ho fa. Em poso la mà a la butxaca i trec la primera moneda que hi trobo. Dos euros, també és mala sort.

—Gràcies nano, un bon espectacle —li dic mentre l’hi dono.

No sé si m’acaba d’entendre, però es toca el barret amb la moneda i se’n torna amb la noia.

El semàfor es posa verd. El Matador surt disparat. Miro pel retrovisor a veure què fa el que tinc al darrere. Toca el clàxon i treu el cap per la finestra.

—I ara, a què esperes, imbècil —em diu.

Trobo que és una ocasió fantàstica per muntar un sarau al mig del carrer, però decideixo arrencar. Tot i així, m’arrisco a treure el braç per la finestreta i, amb el dit del mig, indicar-li que es faci fotre mentre lamento que, segurament, mai sabré com acabarà la història del malabarista i la noia, o quina versió dels fets donarà el Matador, o si en donarà alguna.

©Albert Gassull 2014