PODEU ESCOLTAR TOTA LA MÚSICA QUE ACOMPANYA LA NOVEL·LA AQUÍ
I SOTA LA PORTADA HI TENIU EL PRIMER CAPÍTOL
Mires per damunt del cotxe per alliberar-te de l’atracció dels seus ulls. Gires el cap en la direcció que saps que hi ha el mar, busques un horitzó impossible on acomodar la vista i intentes que s’hi perdi.
Saps que una decisió pot canviar-te la vida, de vegades en un moment i per sempre. L’atzar també, esclar, amb aquell component pervers que li proporciona l’arbitrarietat. Aquests són pensaments que la gent evita, de la mateixa manera que manté allunyada la idea de la mort, però tu no els pots eludir. Perquè has vist massa morts inesperades provocades per la discrecionalitat d’un franctirador o per l’esclat d’una bomba. Perquè una decisió de joventut va marcar la trajectòria de la teva vida. O perquè no et treus del cap que si aquell dia no t’haguessis deixat portar per la teva ambició, la Jana seria viva. O potser seria viva si no haguessis actuat com ho vas fer i el mort series tu.
El cotxe s’ha aturat davant teu mentre esperaves per creuar el carrer. La dona t’ha fet un gest amb la mà. T’ha sorprès que porti guants; a Barcelona, al novembre, no fa tant de fred i el cotxe segur que està climatitzat. Els guants són negres, de pell. Quan ha vist que tenia la teva atenció, ha repenjat el braç a la finestra i t’ha mirat somrient. Cabellera i ulls negres, molt atractiva; de la teva edat, més o menys. T’has acostat al cotxe i t’ha arribat el so del saxo de Dexter Gordon: Darn that Dream. Un cos prim de pits ferms, perfilats pel jersei negre, cenyit i de coll alt, sobre els quals descansa un medalló daurat. T’has inclinat per posar el cap a la seva alçada i has intuït unes cuixes precioses. No has pogut evitar que la vista se t’hi escapés una fracció de segon, només una de molt petita. Els vostres ulls s’han tornat a trobar i els seus llavis s’han estirat una mica més. S’ha tocat el medalló i ha mirat cap a la línia on la curta faldilla de pell dona pas a les mitges. Quan t’ha tornat a mirar, el somriure se li ha escampat per tota la cara, fins i tot t’ha semblat que li creixien els ulls. Llavors ha deixat caure el braç per fora i l’ha balancejat per acariciar la xapa de la porta amb les puntes del dits.
—Discúlpeme, ¿la calle Santaló?
Amb accent sud-americà.
—Sí. Tienes que coger esta calle, luego, girar a la izquierda por la primera e ir hasta el final.
Ella t’ha seguit mirant sense dir res.
—No tiene pérdida —has afegit.
—Ok, muchas gracias. Parece que este aparato se volvió loco. —I ha assenyalat el navegador sense deixar de mirar-te.
No t’has mogut. Tampoc has dit res. Per un moment, el vostre silenci us ha envoltat com un gas que s’expandeix dins un recipient ocupant tots els racons, un instant d’absència compartida que has fet bocins amb un lleu moviment de cap. Has tornat a sentir la remor de la ciutat, has redreçat el cos, has fet un pas enrere i, amb la mirada encara posada en aquells ulls, has esperat que engegués. Ella ha continuat mirant-te, sense modificar el somriure, mentre amb un dit dibuixava símbols d’infinit invisibles a la xapa de la porta. Llavors has aixecat la vista per damunt del cotxe per, immediatament, dirigir-la carrer avall i intentar que la teva mirada es perdés en una distància inassolible.
Ara l’apartes d’aquella llunyania imaginària, mires un moment la façana de l’altra banda del carrer i abaixes el cap per tornar-te a trobar amb els seus ulls. T’acostes al vehicle, repenges les mans a la finestreta i t’inclines endavant per anivellar els vostres horitzons.
—Si quieres, te acompaño.
—Suba. —I t’indica l’altra porta amb el cap.
El carrer Santaló és tan a la vora que la situació és gairebé absurda, però passes per davant del cotxe mentre veus com aparta del seient una bossa de mà gran, de pell negra. La matrícula és francesa. Hi puges, us mireu i ella somriu un altre cop abans de dirigir la vista cap endavant i engegar.
—Dexter Gordon —dius.
—¿Le gusta el jazz?
—Me encanta.
Li vas indicant el recorregut fins que enfileu el carrer Santaló. Entra al primer pàrquing públic. Un cop al carrer, fica els guants a la bossa, que porta penjada de l’espatlla dreta, i mira al seu voltant.
Hauries de dir alguna cosa si no vols que se t’escapi.
—¿Tiene prisa? —et pregunta.
—No.
—Yo todavía no he desayunado y no creo que me demore más de quince minutos, ¿por qué no me espera allí, en ese bar?
Demanes un cafè i seus en una taula des d’on veus l’entrada. Treus el mòbil i truques a l’estudi.
—Gisela, soc l’Àlex. Oi que avui no tinc cap sessió programada?
—No, les fotos per a la campanya de Tango Fashion són dilluns i dimarts.
—Escolta, aquest matí no vindré, o potser vindré tard Si hi ha cap cosa urgent em truques al mòbil. Digues a la Sandra que s’han de retocar les fotos del Llandric. Vaig deixar unes còpies amb les indicacions. Si no ens veiem, que tinguis un bon cap de setmana.
La noia que t’ha atès a la barra et porta el cafè. Te’l prens d’un glop, fas una inspiració profunda i deixes anar l’aire a poc a poc.
Què has vist en aquesta dona que t’ha impulsat a pujar al cotxe?
Des de fa uns mesos tornes a lligar bastant. L’hi hauries d’agrair al Lluís. Fins al dia que us vau retrobar, el teu retorn a Barcelona s’havia convertit en una fugida cap enlloc. Cada nit eres al bar del Manu, fins que el tancava, bevent birres, jugant al billar i esnifant la coca que portava el Lucky, un paio amb una pinta anacrònica, de rocker dels seixanta, que no recordes que fos amic de ningú en concret, però que sempre portava drogues i les facilitava als col·legues a un preu molt inferior que qualsevol camell. De vegades et quedaves al bar fins i tot després que el Manu abaixés la persiana per seguir la festa amb uns quants, normalment perquè el Lucky convidava a uns tiros extres. Va ser un període confús, del tot autodestructiu, en què les dones s’apartaven del teu costat. Però quan el Lluís et va proposar d’associar-vos et vas estabilitzar, et vas asserenar, i les noies es van tornar a acostar a tu. Vas descobrir que lligar a Barcelona quan has passat dels trenta és facilíssim. No et costa gens quan surts a les nits des que ho fas d’una manera més controlada. Però encara no t’havies trobat amb cap oportunitat diürna.
La dona entra al bar que encara no han passat els quinze minuts. T’aixeques i apartes una cadira de la taula perquè hi pugui seure. Es queda dreta. Amb la mà agafa la corretja de la bossa, que porta penjada com abans, i amb el colze la prem contra el cos. No somriu, més aviat posa cara d’enuig. Alguna cosa no ha anat bé. Tens la sensació que l’aventura s’acaba aquí, en aquest moment.
—Perdón, pero es que no me puedo quedar. —I tiba una mica els llavis—. Discúlpeme, todo se me complicó y me tengo que ir a otro lado de la ciudad para resolver un asunto que me quedó pendiente.
Li mires els ulls, amb pretesa intensitat, com si fent-ho en poguessis esbrinar alguna cosa. Decideixes que potser sí que li sap greu.
—Bueno, pues gracias por todo, discúlpeme ¿sí? —repeteix.
—Si quieres, voy contigo.
Et sembla que se sorprèn, fins i tot que se sent una mica contrariada, com si la proposta no entrés en els seus plans. Ja deu tenir el cap en el que ha de fer a continuació i l’oferiment li fa nosa; igual havia donat l’aventura per acabada: no ha sortit bé i a una altra cosa, sense donar-hi més voltes. Ets a punt de disculpar-te, de dir-li que no es preocupi, que és igual.
—Claro, ¿por qué no? Chévere —et diu, i torna a somriure com abans—. Después no tengo nada que hacer; si quiere, cuando haya terminado, desayunamos, ¿qué le parece?
A l’aparcament, abans d’obrir el cotxe es torna a posar els guants. Hi entra i deixa la bossa darrere del seient de l’acompanyant. Posa el contacte i comprova el funcionament del navegador.
—Esto sigue sin funcionar —diu al mateix temps que torna a sonar Dexter Gordon.
—¿A dónde vamos?
—A la calle Iradier, ¿sabe dónde queda?
—Sí, no está lejos. Cuando salgas, sigue por donde veníamos hasta el final, luego te voy indicando. Por cierto, me llamo Àlex.
—Y yo Mariana.
—¿Colombiana?
—Sí, de Cali.
Condueix amb seguretat, però va massa de pressa.
—¿Hay clubs donde toquen jazz, en Barcelona?
—Alguno, y por aquí hay músicos muy buenos.
—Normalmente, cuando vengo, tengo que pasar una noche en hotel. Suelo quedarme ahí viendo alguna película, pero sería rico ir a algún concierto…
S’ha girat cap a tu per parlar-te. Mires endavant. A la calçada, entre un cotxe aparcat i els contenidors d’escombraries, hi ha una dona gran que mira en la vostra direcció. Mossega un entrepà. A l’altra mà porta un cistell i, a l’esquena, una motxilla. Enllestida la queixalada, clava la mirada en un punt concret de l’asfalt i, com si amb aquest gest la resta del món deixés d’existir, comença a creuar el carrer.
—… después me apuntaré qué salas hay y me recomienda algunos músicos de aquí, ¿sí?
—¡Cuidado!
El cos pica contra el parabrises, rebota sobre el capó i desapareix davant del cotxe.
La Mariana ha clavat el fre i es queda immòbil agafada al volant. T’has descordat el cinturó i saltes del vehicle. La dona és al davant, estesa panxa enlaire, travessada al carril. Mou els ulls, mirant desorientada al seu voltant. Tremola. Allà, a terra, sembla més petita. Tens un flaix: tens sis anys i mires de mantenir amb vida una cria d’ocell de pell gairebé transparent i ossets minúsculs dins un niu improvisat en una capsa de llumins. L’ocell es va acabar morint.
La dona va bruta i mal vestida. La motxilla ha sortit rodant, l’entrepà i el contingut del cistell s’han escampat per terra: roba, una manta, un raspall per als cabells i dos cartrons de vi. T’ajups al seu costat i et colpeja la fortor d’aquell cos vell mancat d’higiene. Et mira molt espantada. T’acosta la mà ossuda amb un gest de desesperació que sembla desproporcionat i es posa a estossegar.
S’està ofegant.
Li agafes la mà, s’aferra a tu amb urgència i et mira suplicant ajuda amb terror als ulls, el mateix terror que has fotografiat tantes vegades.
No saps què fer.
—Apártese —diu la Mariana, i t’empeny gairebé amb violència.
S’asseu sobre les cuixes de la dona, col·loca les dues mans juntes sobre el seu estómac, a tocar de les costelles, i empeny repetides vegades cap amunt. Et sorprèn que dugui la bossa penjada. El que sigui que està ennuegant la dona ¾un tros de l’entrepà, segurament¾, no surt. La Mariana no s’atura i segueix intentant-ho, però la dona es va posant cada cop més blava i sembla que s’hagi de morir ofegada allà mateix.
Mentre et deses el mòbil a la butxaca, després d’haver trucat al número d’emergències, veus una darrera mirada de pànic als seus ulls abans no perd el coneixement.
Sense aixecar-se, la Mariana treu un bolígraf de plàstic transparent de la seva bossa. Col·loca la punta sobre la tràquea de la vella, empeny amb força, i la punta li desapareix dins el coll. Treu el bolígraf del forat que acaba de fer, li arrenca la punta i el tub de tinta amb les dents, torna a ficar el tub del boli, ara buit, dins la tràquea i hi bufa un parell de cops.
La dona obre els ulls i es posa a respirar agitadament, com si hagués tornat a la vida. La respiració a través del tub fa un soroll estrany.
—Sujételo —et diu la Mariana. I s’aixeca.
Agafes el tub amb dos dits i li poses l’altra mà a l’espatlla, intentant tranquil·litzar-la.
—De seguida vindran a buscar-la, no s’amoïni ¾li dius.
Una llàgrima li rellisca per la templa plena d’arrugues. Parpelleja insistentment, com si amb aquest gest pogués fer canviar alguna cosa.
—És la Marquesa —sents que diu un home.
Aixeques el cap i veus tot de gent que es mira l’escena a una distància que els permet no involucrar-s’hi.
—La coneixeu? —preguntes.
—Sempre volta per aquí, remenant els contenidors i demanant per comprar mam —diu el que ha parlat abans—. És una indigent i una borratxa.
T’adones que, ara mateix, aquella pobra dona només us té a vosaltres. Ningú més s’hi acostarà, la Mariana els ha alliberat de tota responsabilitat actuant tan de pressa. I li ha salvat la vida.
—¿Me presta su celular? El mío se quedó sin batería.
Et gires i la dona t’agafa el braç per retenir-te.
—Tranquil·la, no em moc —li dius, tornant-la a mirar un instant.
Desbloqueges el telèfon, l’atanses a la Mariana sense aixecar-te i tornes a posar la mà sobre l’espatlla de la dona ferida, que segueix movent només els ulls i parpellejant en silenci. No pots fer res més que estar-te al seu costat, i segur que l’ambulància encara trigarà.
—Tenga, gracias. —La Mariana et torna el mòbil.
El cotxe i la dona estesa a terra bloquegen el pas i l’embolic comença a ser considerable. T’has agenollat perquè ajupit com estaves et feien mal les cames; deu semblar que pregues. Arriben dos policies motoritzats per un carrer lateral. Baixen de les motos, miren al seu voltant i fan marxar els tafaners. Un d’ells fa retrocedir fins a la cantonada els cotxes que han quedat atrapats. L’altre se t’acosta.
Te’l mires, sense aixecar-te per no deixar anar el tub.
—Han avisat una ambulància? —et pregunta.
—Sí.
Mira la dona ferida, et torna a mirar i triga uns segons a entendre el que està veient.
—Li han fet una traqueotomia?
—Sí.
—Li ha fet vostè?
—No, ha estat ella —i mentre ho dius busques la Mariana.
No la veus.
Escombres amb els ulls tot allò que tens a la vista, girant-te cap a totes bandes.
No és enlloc.
Bé, amics, a partir d’aquí, si us ha picat prou la curiositat, podeu comprar el llibre a la vostra llibreria de confiança (aquesta és l’opció preferida) o adquirir-lo en digital, aquí:
