Per la boca mor el peix

This post is also available in: Español

—Sí nena, i ja estic una mica farta d’haver-me d’aixecar cada matí a les sis per anar a treballar i deixar-lo allà dormint.

La peixatera va tallar el cap del lluç amb un moviment precís i, amb el fil del ganivet recolzat a la fusta, va aixecar el cap per mirar la dona que li parlava, la senyora Rojas, una veïna nostra, una dona d’uns seixanta anys amb una permanent anacrònica, que la mare deia que es comportava com si pel sol fet d’existir ja ens estigués fent un favor. Ara potser ha canviat, no ho sé. No l’he tornada a veure des que els va passar allò.

La Mari, l’ajudant de la peixatera, que té uns anys més que jo i uns ulls que em fascinen, pesava unes sardines per a una noia amb rastes; i una dona jove mirava el peix del mostrador mentre esperava la seva tanda.

—Però amb això d’Internet, ja saps —va continuar—. Es queda cada dia enganxat a l’ordinador fins a les tantes, xatejant. I no vegis la de noies que li escriuen. Però ell m’ho explica tot, eh? Ho fa només per divertir-se. Es veu que hi ha una búlgara que li va al darrere, sembla ser que estan desesperades per enganxar algú i venir cap aquí, aquestes.

—Que fill de puta —va dir entre dents la noia de les rastes.

—Què dius?

La noia va fer un sospir i se li va encarar.

—Doncs això, que el seu marit és un malparit, jugar així amb l’esperança d’aquestes noies.

La senyora Rojas es va posar rígida i es va girar cap a la peixatera. La peixatera s’havia concentrat en la seva feina i l’altra dona i jo ho vam fer en els peixos escampats pel gel. La noia de les rastes va agafar el paquet que li donava la Mari, el va pagar i va marxar. Va ser com si l’aire tornés a entrar a la botiga.

—Ja no l’eduquen, el jovent? —va dir la senyora Rojas. I em va mirar de reüll.

—Bé, potser no cal dir les coses d’aquesta manera.

Era la dona jove qui havia parlat, com qui fa un comentari a l’aire, mentre mirava un rap de prop.

—Què vol dir?

—Res —va respondre sense mirar-la. I dirigint-se a la Mari:— Me’l posaràs, aquest? A rodanxes.

Durant uns instants només es va sentir el feinejar de les peixateres i el soroll del carrer. No vaig poder estar-me de mirar la Mari.

—I n’hi ha que li envien fotos i tot —tornà a engegar la senyora Rojas—. I quines fotos! Si les veiessis! I ara ens hem posat una webcam, perquè l’ordinador no en portava, per veure’ns amb una amiga de l’Argentina, i les noies també s’hi connecten.

―Doncs a veure si qualsevol dia es trobarà el seu marit mirant la pantalla amb la daixonses fora dels pantalons —va dir la peixatera, i se li va escapar una ullada fugaç cap a mi.

La Mari també em va mirar, com si volgués endevinar què estava entenent, però a mi em va semblar que endevinava que penso en ella cada nit quan sóc al llit i me la toco. Crec que em vaig posar vermell.

―Què dius, ara —va dir la senyora Rojas.

―No diu que li envien fotos fortes? Doncs imagini’s el que deuen fer en directe. Que els homes són tots iguals, dona. Què es pensa? Per què creu que s’hi connecta, per petar la xerrada?

―El meu marit no les fa, aquestes coses.

―Vostè sabrà. Jo, al meu ja el vaig enxampar un cop al lavabo fent-s’ho mentre mirava un vídeo al mòbil, què vol que li digui.

―Potser el seu marit és un porc, però el meu és una persona molt decent.

―Sense insultar, senyora, que els homes són com són, i nosaltres ni en tenim la culpa ni hi podem fer res.

La Mari la va mirar amb reprovació i em va assenyalar amb les celles.

―Tu res, maco, que encara ets jove —em va dir, llavors, la peixatera.

—Vagi amb compte, amb això de la webcam —va dir l’altra dona, que ara inspeccionava unes gambes—, es veu que poden entrar-li a l’ordinador i espiar a través de la càmera.

―Però si ja tenen les búlgares, per espiar-los—va dir la peixatera—, no cal que hi entri ningú més. Que vagi vostè a saber pels ulls de qui miren, aquestes, o si són búlgares, o què són.

Em sembla que la senyora Rojas va fer veure que no l’havia sentit; s’havia girat cap a l’altra dona i va començar a parlar amb ella.

—Mira, precisament aquesta amiga argentina, l’altre dia, quan m’hi vaig connectar em va advertir que anés amb compte perquè es veia tota la sala. Em va dir: “Déu n’hi do, quina col·lecció teniu!”

—Me’n posaràs sis? —va dir la dona jove assenyalant les gambes.

La senyora Rojas es va tornar a girar cap a al peixatera.

—Es referia als quadres, saps? Però, vaja, no crec que ens els vinguin a robar.

—De vegades no és pel que es veu, sinó pel que s’endevina —va dir l’altra dona, que ara investigava les reaccions d’un escamarlà, tocant-lo insistentment amb l’índex.

—Ja, però les joies, els diners i les coses de valor les tenim a la caixa forta, que és al dormitori, no a la sala, ni darrere d’un quadre.

I va fer una rialla, com si es vanés de la seva intel·ligència.

La peixatera va acabar de tallar el lluç i el va embolicar. La dona no necessitava res més, va pagar, es va acomiadar i va marxar.

La peixatera em va somriure.

—Què vols, maco?

I a continuació, mentre jo remenava les meves butxaques buscant el paper que m’havia donat la mare, va mira cap al carrer i va dir:

—El marit d’aquesta és un porc, si ho sabré jo. I ella és idiota. Que vagi explicant que té joies i diners en una caixa forta, que qualsevol dia els entraran uns d’aquests a casa, els lligaran a una cadira amb cinta americana i els fotran cops amb una barra de ferro fins que els diguin on la tenen i els donin la combinació.

I es veu que això és el que va passar. Però sembla ser que no hi havia joies, ni tampoc diners, i diu la mare que per això van sortir tan malparats.

@Albert Gassull 2013