El preu del servei

This post is also available in: Español

ElPreuServei

Presencia impotent com el seu cotxe puja a la vorera de l’altra banda del carrer i s’estavella contra l’aparador d’una botiga de llenceria.

—No és el teu, aquell cotxe que se’n va? —li acaba de preguntar la més baixeta de les dues noies.

Ho ha dit satisfeta, assaborint la desgràcia que estava a punt de caure-li al damunt, com si fos un càstig pel seu desvergonyiment.

Ell s’ha girat, amb la mà a la galta, encara desorientat per la plantofada que li ha clavat l’altra noia, i ha vist tota la seqüència amb el mateix detall que ofereixen les imatges d’esports a càmera lenta.

—Seràs porc —li ha cridat abans de fotre-li el mastegot—. No som putes, tio.

Doncs ho semblen. Per això s’ha aturat a la cantonada, ha baixat del cotxe, s’hi ha acostat i, sobreposant-se a la seva timidesa amb molt d’esforç, els ha preguntat el preu del servei.

Està clar que no ha posat bé el fre de mà.

El Juan, fins avui, mai havia anat de putes. Alguna cosa l’hi havia impedit. Alguna cosa que té a veure amb la moral, segurament, tot i que no ho acabava de tenir clar. L’educació que va rebre, que insistia a vincular el sexe amb l’amor d’una manera indissociable, potser té cert pes. Però tampoc devia ser per això, perquè no té mai cap mania a practicar sexe amb noies de qui no està enamorat. Pensar a pagar per follar el fa sentir incòmode, això sí, però no pot dir gran cosa més.

Té amics que sí que van de putes. El Paco, per exemple, quan eren a la facultat ja les freqüentava; segurament perquè amb les dones no se’n sortia gaire bé, ni amb cap altra cosa, en realitat. O el Maxi, que va començar a anar-hi quan ja era casat perquè es veu que li agrada fer-ho pel darrere i la seva dona no es deixa. També hi ha el Vicente, que diu que no pot viure si de tant en tant no es dona una alegria fora de casa; i el Mauricio, que, directament, no concep el sexe si no és pagant.

Ell no els censura, però sempre ha defensat la seva postura. Ni que el convidin, acostuma a dir; i sovint explica que un cop va declinar l’oferiment que li va fer la gerent d’una empresa, a Tenerife, d’enviar-li una noia a l’habitació de l’hotel.

Però avui, sense cap raó aparent, s’ha decidit a provar-ho. La decisió devia respondre a la necessitat de resoldre un neguit, no té clar si conscient o no, que ha mantingut ocult. Per això es deu haver decidit a fer-ho a Barcelona, lluny de casa. Hi ha arribat al vespre, amb cotxe, des de Saragossa, la seva ciutat, perquè demà té una reunió a primera hora del matí i després ha de continuar viatge cap a València.

Tot ha començat perquè a l’habitació de l’hotel, sobre la tauleta de nit, hi ha trobat un fulletó amb algunes de les ofertes lúdiques de la ciutat i una secció d’anuncis classificats. N’hi havia un de massatges i, a sota mateix, un altre que deia “Noies 24 hores”. Ha suposat que allò dels massatges era un eufemisme per als tímids i, una mica nerviós, després de dubtar una estona, hi ha trucat. Ha respost una dona.

—Un massatge? A aquesta hora? No, no en fem.

S’ha sentit una mica idiota i ha penjat.

Uns minuts després ha decidit trucar al número de l’altre anunci.

L’ha desconcertat que li respongués la mateixa veu i només ha aconseguit balbucejar alguna cosa que no es deu haver acabat d’entendre.

—A veure, tu què vols, una noia?

Després que ell contestés que sí, la dona li ha demanat si era en un hotel i, quan ha tornat a respondre que sí, també a quin i el número de l’habitació.

Després de penjar, s’ha adonat que no sabia el preu del servei, ni les prestacions, ni si allò es pagava per temps, per ejaculacions, o per tots dos conceptes.

I, a més, i si no se li aixecava?

Enmig d’aquestes cavil·lacions l’ha sorprès el timbre del telèfon.

—Has demanat una noia, oi? —era la mateixa dona.

—No —ha respost.

—No poc, malparit. Que et follin, i no em tornis a fer perdre el temps.

La dona ha penjat tan de pressa que no ha tingut temps de rectificar. Que et follin, quina paradoxa. S’ha quedat amb l’auricular a la mà pensant que la curiositat inicial s’estava convertint en una necessitat irreversible. Que imbècil, per què havia dit que no? Podria haver tornar a trucar i dir que s’havia confós. Però no s’hi ha atrevit i ha penjat el telèfon.

Finalment, ha decidit sortir al carrer a buscar alguna prostituta. I ara el seu cotxe està encastat al mostrador de la botiga, sepultat per vidres esmicolats i maniquins en roba interior femenina. Amb l’assegurança que té, ja pot anar pensant a acomiadar-s’hi. Es mira les noies. La baixeta, riu, i l’altra, a qui semblava que tot allò li era absolutament igual, mira carrer amunt, cap a l’infinit, impacient, com si estigués esperant algú.

El Juan no sap què fer. Però no cal fer res, de seguida arribarà una parella de la Guàrdia Urbana, faran l’atestat, avisaran una grua, precintaran el local, impediran que el xicot de la noia més alta —un paio amb una musculatura que sembla de mentida— li clavi una pallissa, i quan, per aclarir-ho, les noies els diguin que el Juan era un putero de merda i que les ha abordat, li posaran una multa de 750 euros per sol·licitar serveis sexuals a la via pública.

©Albert Gassull 2013

8 Comments

  1. Moltes gràcies, a tots, pels vostres comentaris.

  2. Molt bo Albert. Bon any!

  3. Possible final: se l’acaba cascant a l’habitació de l’hotel

    Bon any

  4. Pobre noi! està poc entrenat!

    Pot ser massa conciència no és bona, i al cap i a la fi, segur que molta culpa és de la mare.

    M’estic replantejant moltes coses al respecte, d’aquest rol que em toca desenvolupar…, puf Albert, ara hauré de replantejar-me els propòsits del nou any amb més seriositat.

    Per cert, la il·lustració que l’acompanya, també és teva? És molt xula!

  5. Conclusió: Ni se’t acudeixi anar de putes, a no ser que ho tinguis molt clar 🙂

  6. Molt bé però això d’anar de putes et pot sortir car…

Deixa un comentari